dissabte, 31 de març de 2012

La Quaresma, un temps en que tot era pecat.

Amb els brunyols de Setmana Santa i els ous de Pasqua eren molts els que treien el ventre de pena, perquè durant la Quaresma s’havien fet dejunis i abstinències. Sobretot el jovent, que havia dejunat...de ballarugues. Set dies festius sense poder ballar!. En els anys de la nostra joventut el ball estava prohibit. Amb quina fal.lera s’anava per Pasqua al ball de l’”agarrao” de can Xampinya!. Amb quin esperit es cantava i ballava al só del “Rascayú (“Rascayú, cuado mueras que harás tú?”) o de la “Vaca lechera” (“me da leche merengada, ay que vaca tan salada, tolón, tolón”, i la “Tarde de futbol” “quanta expectación, va empezar pronto el partido que será de emoción!. Ya ha sonado el pito, ruge la afición, lara la la, laralálá...!). Evidentment, estic parlant dels temps d’en Franco dels anys 40 i 50 i dels “Obispados” que als nois ens feien llegir “Energia y pureza” i a les noies “Pureza y hermosura”.
La Quaresma era un temps en que tot era pecat, gairebé tot estava prohibit. I per Setmana Santa a Barcelona tancaven els teatres i els cinemes. I s´hi trobaves un teatre obert, aquests eren els que s’hi representaven drames sacres. I en els cinemes no hi mancaven mai les pel.licules sobre La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist, totes tolerades per a menors de 14 anys. En aquells dies festius – Dijous i Divendres Sants- les sales de cinema tancaven. Fins el dissabte nit no tornarien a obrir. Per suposat, els mals pensaments eren prohibits i no es podia xiular ni una sardana perquè era pecat mortal. Les ràdios només emetien música religiosa: “La Pasión segun San Mateo”; rèquiems, el Sabat Mater i “Las siete últimas palabras”, de Haydn. El concert d’orgue, els Cors i les “saetas” invadien les ones. (A Banyoles l’única “saeta” que escoltàvem al pas de la processó dels Dolors era la que cantava la Lura, una dona que tenia una botiga de comestibles al carrer del “Barral”. Però el seu cant era ben catalá: “Recoooord i memòriaaa de la Passió de Nostre Senyor Jesucriiiiist”. Recooooord!”).

Quan arribava el “Sábado de Gloria” repicaven les campanes. Aleshores tornavem a escoltar l’”Allá en el Rancho Grande” i el pasodoble “Islas Canarias”. A Banyoles teníem un poeta joliu, un empleat de banca que es deia Joan Puig Dalmau que escrivia versos a la revista Horizontes. I quan arribava la festa de la Mare de Déu dels Dolors ens deia que “s’acaba la mesada – amb l’assaig de grans tambors –per la processó endolada – de la Verge dels Dolors. – Manaies petits i grans –ja fa temps van assajant –l’estrella, la roda i tants –bells passos que... ja ho veuran (...) caramelles i manaies, -flautes, llances i cançons, - per la Pasqua les rialles, - pels Dolors les oracions”. (...) Vestes, cadenes i creus, - penitents que hi van de cor, - promeses, descalços els peus, a la Verge tot l’amor”. I quina il.lusió quan els banyolins veien que s’havia augmentat el manípul de manaies. Ja eren 35 soldats romans que feien molta patxoca. “Convidants i convidantes, - músics, brunyols, nous vestits, - palmes, rams, hores santes – i candelabres brunyits. – I Pasqua i Resurreció, - sardanes i caramels, - en el cor santa il.lusió, - flors i llumins d’estrelles”.

Llavors, un cop passada la Quaresma, tot era Pasqua, i al cap de set setmanes ens arribava l’altra Pasqua, que aquí en dèiem Cinquagesma. El dilluns d’aquesta Pasqueta Granada era una diada que venien cantaires de les barriades barcelonines que es passejaven per Banyoles portant a les espatlles unes gegantines culleres i forquilles. Allò semblava una festa com el Carnestoltes d’abans de la guerra. Aquells cantaires cridaners de can Fanga no anaven pas disfressats ni tapats de cara, però si que alguns portaven barretines i es posaven al mig de la plaça a cantar caramelles descaramellades. Recordo que cantaven una cançó que la lletra feia més o menys així: “La Pepa, la Quimeta, la Quica, la Maria, fan perdre la xaveta als joves d’avui dia...”.
Perdre la xaveta. Vet aquí una de les frases que avui dia no es diuen gaire. Perdre la xaveta: perdre el seny!. El seny català. En aquells llargs anys ens el volien fer perdre. Però el vam anar guardant dintre nostre, conservant la llengua i procurant expandint-la arreu de les nostres comarques malgrat les prohibicions. I si abans, en el temps de la Quaresma no ens deixaven cantar, arribarà la Pasqua per cantar més fort que mai la nostra Caramella: “SOM I EREM GENT CATALANA TANT SI ES VOL COM SI NO ES VOL!!!. Et seguim, Muriel!!!

L’avi Oli