dimecres, 18 d’abril de 2012

Les "Fiestas del Libro" dels anys 40

En acostar-se la diada de Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre, la meva memòria ha reculat uns quants anys quan la festa se’ns volgué escamotejar als catalans imposant-nos una “Fiesta del Libro” dedicada “al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes de Saavedra” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación” i...uuiii!, ara pla ! que ens surten amb la sorprenent notícia que el “Quijote” va ser escrit inicialment en català!!!, ai, ai, ai!). Si tinguéssiu temps i paciència de repassar papers vells de la nostra ciutat – en podeu trobar molts a l’Arxiu de la Ciutat i a la col.lecció de la revista “Horizontes” a la Biblioteca banyolina- podríeu comprovar que durant anys i panys el “Gobierno español” ens va dir clarament que aquesta diada era la “Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més de la “Fiesta del Libro” celebraven “antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan un libro y una rosa”.

Recordo una Diada del Llibre que vam celebrar quan érem petits en temps de la guerra civil : ja veieu si vaig lluny!. Al bell mig de la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa en un camió-llibreria entatxonat de llibres catalans que oferien unes persones del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Nois i noies, a la sortida de l’escola vam anar a la plaça Major –llavors era plaça de la República- i tots vam comprar un llibre - potser ens el van regalar, (ja se m’ha emboirat la memòria!). El cas és que vaig triar-ne un de molt suggestiu: “Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes”, un llibre que durant molt temps va ser com si diguéssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia: “Si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. Fou en aquest llibre quan vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels 12 o 13 anys llegirem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleials i dignes.

Acabada la guerra civil es va acabar també per a molts el llegir en la nostra llengua catalana. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compraven, i per més que les llibreries Blanch, Mateu i Claramunt posessin els rètols de “Descuento del 10%” érem sempre quatre gats els qui anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que valien “seis reales” ( nosaltres en dèiem llibres de sis rals). Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana, i amb paciència, esforç i taleia de coneixement vam poder estar al corrent de la novel.listica espanyola, des de Concha Espina, Armando Palació-Valdés, i de la d’altres autors prohibits pel règim com Blasco Ibàñez o Pio Baroja... Aquells llibres prohibits pel nou règim els fullejàvem àvidament gràcies al lliurament que ens feia el llibreter i bon amic Miquel Blanch, que era un vailetàs que s’empassava les lletres a ritme de llibreter i que guardava ben amagadets per a ell i els bons amics els llibres prohibits pel “régimen de la España, Una, Grande i Libre” I això va durar fins que de mica en mica es va anar obrint la finestra i ja se’ns permetia comprar llibres en llengua catalana. Pocs i cars. Les nostres butxaques no hi arribaven. I llavors va venir allò de les “Fiestas del Libro” endegades per la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, (la Caixa, que en aquells primers anys del franquisme, potser perquè als banyolins ens feia gràcia allò dels “ahorrus” vam començar a dir-ne la Caixa “d’Orus)”). I per la “Fiesta del Libro” anàvem a la sala de la biblioteca del primer pis de la Caixa d’”Orus” a xiuxiuejar a frec d’orella i esquivar les mosques mentre escoltàvem el conferenciant que ens parlava en castellà (xiiist!, ens feia la senyoreta bibliotecària)-. Encara tardaríem alguns anys a escoltar-les en la nostra llengua. La setmana que ve entrarem a la Biblioteca. Ens hi asseure’m i pararem una mica d’atenció. “Ai, fiesta! Que ens la pasaremus bien!”.

“El abuelo Aceite”.

dissabte, 14 d’abril de 2012

Molt de part de bo

Vam anar a veure el Tinent dels Teatrebrik a la factoria. I vaig tenir la impressió que feia segles que no tenia l'oportunitat d'escoltar un text tan bo, tan de veritat, de part de bo, tan real, tan bèstia, tan divertit, tan commovedor i, per tant, tan teatre. El Tinent d'Inishmore, presenciat tan de la vora, a la Factoria, en la intimitat que permet les petites distàncies és un luxe quasi pecaminós. Si fossim els autors d'aquesta obra i haguessim presenciat la naturalitat en que els Teatrebrik diuen el text, aquesta dolça naturalitat que costa de trobar en el teatre d'avui en dia contaminat per la impostura, hauríem tocat el cel amb les ungles del dit gros del peu. Si fossim crítics de teatre i haguessim contemplat l'escenografia, la posta en escena, el treball dels actors per modelar els personatges hauríem saltat a escena amb els braços enlaire i hauríem jurat i perjurat fidelitat eterna als Teatrebrik. Si fossim uns programadors i haguessim vist com n'és de rodona la proposta del Tinent d'Inishomre hauríem esperat al representant dels Teatrebrik i hauríem començat a desplegar el mateix contracte voluminós dels germans Marx a una nit a l'òpera retallant això sí d'on és pogués, perquè queda bé i està de moda. Si fossim ciutadans de Catalunya, ara mateix, i sense trigar gaire, ens llançaríem frenèticament a comprar una miserable entrada, encara que fos a la revenda més destroyer, encara que per aconseguir-la ens haguessim de vendre la pell, l'ànima a Satan, o matar, novament, a Caïm i a Abel, a tots dos, o a part dels dos. En Nastase, cèlebre tennista romanès dels anys setanta, referint-se al gran campió suec Bjön Borg: "Nosaltres juguem a tennis, ell juga a una altra cosa". Doncs, això, "els altres fan teatre, els Teatrebrik fan una altra cosa". Però és de part de bo. Molt de part de bo. I això estimats no és el concepte: és la melsa, el cor, els budells i la resta. Quin fart de riure que em vaig cardar.

diumenge, 8 d’abril de 2012

El teatre "Tarintineru" sels teatrebrik

Acabo d’assistir a un assaig general d’una obra de teatre que en aquests començaments d’abril representaran els de la Companyia Teatrebrik a la Factoria d’Arts Escèniques de Banyoles. Una obra d’aquelles que en els meus vells temps en dèiem de “sang i fetge”, i que des de que el director cinematogràfic Quentin Tarantino va fer la seva pel.licula “Pulp Fiction” ja es va començar a arraconar aquell estil de cinema negra per a convertir-lo en un estil de cinema que, com el dels germans Coen, barrejava violència, sang i fetge amb oïts perbocadors i amb ritmes musicals. Els de Teatrebrik estrenen una obra d’aquest caire, una farsa negra en la que es barregen la comèdia i la crueltat. L’autor és Martin McDonagh, i segons diuen, les seves obres son, a Amèrica del Nord, les més representades després de Shakespeare. Ja està dit tot. La nova comèdia d’aquest autor, “El tinent d’Inis-More”, la porten a escena els de Teatrebrik, sota la direcció d’en Salvador Duran i del mes petit de la saga de germans Gòmez. –en Joan Gòmez- (dic “el més petit”, però en Joan, segur que deu tenir més de 30 anys-. Els Gòmez han tingut sempre l’art del teatre a la sang – l’Ultano, en Pep, en Loren, i ara en Joan, que és el que ens ha meravellat amb la posada en escena de la història d’un terrorista boig i torturador que l’únic amic que té és...un gat!. Tot plegat, una comèdia d’humor negre, politcament incorrecte, cent per cent “Teatrebrik”

Allí hi he vist actuar amics “teatrerus”, com en Jaume Vicens, en Rafael Ferrer i en Salvador Duran. I amigues d’escena com Tere Solà, Ingrid Calpe i Llum Valle, extraordinàries totes elles en els seus respectius rols. Si hi sou a temps, aneu a veure-la (la darrera representació és el diumenge vinent dia 15). Us asseguro que us divertireu de debó. I és que els de Teatrebrik –que sempre ens han ofert sorpresa darrera sorpresa- els veureu com mai en una excel.lent representació dels seus personatges ben dirigits per en “Dudi” i el “petit dels Gòmez”. Hi disfrutareu, ja que fins i tot hi ha música: en Jordi Torrent, amb banjo; en Lluis Busquets, amb contrabaix; i l’Adrià Dilmé, amb acordió diatònic. I un espai escènic que a La Factoria és amplíssim i llargarut perquè en Rafael ferrer hi pugui pedalar en bicicleta; perquè els terroristes “tarantinescus” ens apuntin amb les seves pistoles; perquè ens fíxem amb el vestuari dissenyat per la Tere i els de Can 60; i amb la presència de l’esplèndida figura de Ingrid Calpe; de la desfigurada i voluminosa (en el seu personatge) de la Tere Solà en una de les seves interpretacions més excel.lents; i de la reaparició de l’admirable Llum Valle a qui aquest Avi Oli no havia vist més des que es va presentar al teatre Municipal –acompanyada d’en Miquel Torrent- com a portadora d’un missatge de la deessa Talía per a una persona que plorava d’alegria, i que avui voldria abraçar conjuntament amb aquest pletòric estol d’actrius i actors que segueixen donant esplendor en el marc del teatre banyolí.

L’avi Oli