dimecres, 18 d’abril de 2012

Les "Fiestas del Libro" dels anys 40

En acostar-se la diada de Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre, la meva memòria ha reculat uns quants anys quan la festa se’ns volgué escamotejar als catalans imposant-nos una “Fiesta del Libro” dedicada “al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes de Saavedra” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación” i...uuiii!, ara pla ! que ens surten amb la sorprenent notícia que el “Quijote” va ser escrit inicialment en català!!!, ai, ai, ai!). Si tinguéssiu temps i paciència de repassar papers vells de la nostra ciutat – en podeu trobar molts a l’Arxiu de la Ciutat i a la col.lecció de la revista “Horizontes” a la Biblioteca banyolina- podríeu comprovar que durant anys i panys el “Gobierno español” ens va dir clarament que aquesta diada era la “Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més de la “Fiesta del Libro” celebraven “antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan un libro y una rosa”.

Recordo una Diada del Llibre que vam celebrar quan érem petits en temps de la guerra civil : ja veieu si vaig lluny!. Al bell mig de la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa en un camió-llibreria entatxonat de llibres catalans que oferien unes persones del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Nois i noies, a la sortida de l’escola vam anar a la plaça Major –llavors era plaça de la República- i tots vam comprar un llibre - potser ens el van regalar, (ja se m’ha emboirat la memòria!). El cas és que vaig triar-ne un de molt suggestiu: “Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes”, un llibre que durant molt temps va ser com si diguéssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia: “Si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. Fou en aquest llibre quan vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels 12 o 13 anys llegirem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleials i dignes.

Acabada la guerra civil es va acabar també per a molts el llegir en la nostra llengua catalana. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compraven, i per més que les llibreries Blanch, Mateu i Claramunt posessin els rètols de “Descuento del 10%” érem sempre quatre gats els qui anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que valien “seis reales” ( nosaltres en dèiem llibres de sis rals). Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana, i amb paciència, esforç i taleia de coneixement vam poder estar al corrent de la novel.listica espanyola, des de Concha Espina, Armando Palació-Valdés, i de la d’altres autors prohibits pel règim com Blasco Ibàñez o Pio Baroja... Aquells llibres prohibits pel nou règim els fullejàvem àvidament gràcies al lliurament que ens feia el llibreter i bon amic Miquel Blanch, que era un vailetàs que s’empassava les lletres a ritme de llibreter i que guardava ben amagadets per a ell i els bons amics els llibres prohibits pel “régimen de la España, Una, Grande i Libre” I això va durar fins que de mica en mica es va anar obrint la finestra i ja se’ns permetia comprar llibres en llengua catalana. Pocs i cars. Les nostres butxaques no hi arribaven. I llavors va venir allò de les “Fiestas del Libro” endegades per la “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros”, (la Caixa, que en aquells primers anys del franquisme, potser perquè als banyolins ens feia gràcia allò dels “ahorrus” vam començar a dir-ne la Caixa “d’Orus)”). I per la “Fiesta del Libro” anàvem a la sala de la biblioteca del primer pis de la Caixa d’”Orus” a xiuxiuejar a frec d’orella i esquivar les mosques mentre escoltàvem el conferenciant que ens parlava en castellà (xiiist!, ens feia la senyoreta bibliotecària)-. Encara tardaríem alguns anys a escoltar-les en la nostra llengua. La setmana que ve entrarem a la Biblioteca. Ens hi asseure’m i pararem una mica d’atenció. “Ai, fiesta! Que ens la pasaremus bien!”.

“El abuelo Aceite”.