dissabte, 5 de maig de 2012

La trompeta del meu pare

El meu pare tenia una trompeta. No era pas músic, però tocava la trompeta. Sempre m’havia dit que va aprendre a tocar-la quan era petit en un Batalló Infantil que en els anys de la Guerra del 14 va inventar-se un capellà banyolí que feia passejar la mainada pels carrers i places de Banyoles al compàs dels timbals i les cornetes. Jo no sé quina diferència hi ha entre una corneta i una trompeta, però us asseguro que el meu pare tocava la trompeta amb pistons i tot. El meu pare sempre li havia agradat tocar la trompeta, i de jove ja s’havia apuntat a la colla de bombers banyolins. Quan es calava foc en alguna casa de la ciutat, o en pallers de les masies del contorn, el primer que feia el meu pare era agafar la trompeta i bufar-la amb el toc d’alarma. Jo havia vist el meu pare tocant la trompeta en els moments lliures del seu treball. S’entretenia “fent llavi” i assajant amb sordina el toc d’alarma, i també el “toc de manament” de les crides de l’Ajuntament de Banyoles. . M’agradava veure tocar la trompeta al meu pare, i fins i tot em vaig atrevir a tocar-la alguna vegada, però només de posar la boca al gallet i bufar vaig quedar tan garratibat i galtuflat que no em van quedar ganes de tocar-la més. Molt sovint escoltava el meu pare assajant el “tocs de manament” que ell havia de fer per les cantonades dels carrers de la ciutat. Aquesta feina, el Municipi l’encomanava a alguns músics, entre ells en Lluis Sarquella que li deien en Manoguera. Però aquest era músic professional i no estava gaire per pregons. I per això, durant alguns anys van encomanar al meu pare aquesta feina de pregoner. I fou llavors quan el meu pare agafava la trompeta, i amb el paper de l’Edicto a la mà, després del “toc de manament” començava a llegir el bàndol dient amb el seu castellà entrebancat que “el señor alcalde hace saber que durante los dias X i X se cobraran les contribuciones en los bajos del Ayuntamiento”. I un cop acabada de llegir la Orden Municipal” es posava altra vegada la trompeta a la boca per fer un toc curt: “Teré, teré , teré!!” anunciant que a les Peixeteries” havia arribat peix fresc. Era una feina entretinguda la d’anar per les cantonades a fer aquest altra crida peixetera. Les peixeteries eren a la plaça de Sant Pere, cantonada del carrer de l’Hospital, davant per davant de la rentadora del rec del Tint. La Salada, la Nenes o la Reina lliuraven una safata al meu pare en la que hi posaven cadascuna un peixetet boniquet. I ell, amb la safata a una mà i a l’altre la trompeta, anava tocant per les cantonades més cèntriques aquell “Teré, teré, teré,” seguit de la presentació del peix fresc que “trobareu a les Peixeteries. Veraaats, sureeell, clavellaaaada...” Un cop acabada la seva feina pregonera, el meu pare entrava a casa amb la trompeta sota el braç i la safata plena de peix. Aquell peix que havia pregonat era un regal de les peixeteres. Us asseguro que mai havia menjat un peix tan bo com en aquells temps en que el meu pare feia de pregoner, ja que la mare el cuinava curosament, i els dies de mercat en que fèiem arros o xamfaina, ens hi llepàvem els dits. Llavors va venir allò del teatre. Un dia –era el 7 de maig de 1947 - es va presentar a Banyoles una companyia de teatre professional encapçalada per un actor que era especialista en representar obres de teatre clàssic. Es deia Alejandro Ulloa i havia de representar “La vida es sueño” de Calderon de la Barca. L’empresari del teatre Mercantil van venir a casa per “contractar” el meu pare, ja que necessitaven un “trompeter” en una escena. “ No s’espanti”, li van dir, “només ha de tocar la trompeta des de fora de l’escenari, ja que s’ha d’escoltar un toc llunyà”. Doncs, vinga, va!. I ja em tens el meu pare, ell i trompeta cap a can Xampinya. Era de nit. El teatre, mig ple. I ell, des de les cametes escèniques estava esperant que l’avisessin per posar-se la trompeta a la boca. A escena hi havia el “príncipe Segismundo” recitant les “estrofes” de Calderón de la Barca, allò de “Ay, mísero de mi, ay infelice apurar, cielos, pretendo ya que me tratáis así, ¿que delito cometí contra vosotros naciendo?.... Ara!, li va dir l’avisador. I el meu pare es posà a tocar: Teré, teré, teré!!. Ah recoi, quins tips de riure a la sala!. Acabaven d’escoltar el toc de la crida del peix!. I la trompeta seguia: Teré, teré, teré!- Prou!, va dir el “traspunte”. A la sala les rialles eren contínues.. I el pobre “príncipe Segismundo” Alejandro Ulloa, seguint el text anava dient: “Válgame el cielo! Que escucho?” (I els espectadors encara reien més). “Que alboroto es éste, cielos?” ., (I el públic, vinga a riure!) . “Ay de mí! Donde estoy? Quizá soñando estoy, aunque despierto me veo? No sueño, pues toco y creo lo que he sido y lo que soy”. A l’endemà, els banyolins que havien assistit a la representació de “La vida es sueño”, només parlaven, riallers, del toc de trompeta del pregoner de les crides del peix. No somío, no!. L’avi Oli.