dimarts, 15 de maig de 2012

El rengle de la plaça

M’ho havia dit la meva mare quan jo era un marrec: “Nen, agafa aquests dos rals (dues monedes de 25 cèntims amb un forat al mig), ves  a les parades del rengle i digues a la Borella que et dongui una mata d’enciam que sigui ben maca”.


A la plaça major, cada dia, de bon matí, s’hi reunien “les dones del rengle”. Així havien batejat els banyolins a aquelles dones hortalanes que des de les cinc del matí començaven a posar en ordre les seves paradetes amb cistells plens de tota la varietat vegetal de les hortes banyolines. De dilluns a dissabte s’arrengleraven al mig de la plaça major deixant la verdolera i humida provisió de viandes  a  la vista de les compradores. Havien portat tot el planter en carretons on a més a més hi descarregaven cistells, cadires i balances. Tot ho portaven de casa. Un cop tenien les parades fetes, no podien pas posar res a la venda fins que no es presentés el “tassadó”, el controlador que passaria a comprovar si les balances  tenien una caiguda normal. Un cop feta aquesta exposició balancejadora, ja podien començar a vendre.  Hi havia la Magina, en Cigala, la Minguets, la dona d’en Pere Llarg, en Bóta, en Quim del Rec, la Cecília de Guèmol, en Pipa, la Borella, la Serafina, la Roseta de cal Noi Jan i alguna altra.
La Teresa Coll (la “Magina”) portava una gran varietat de verdures que el seu home conreava a les hortes de la Creu d’en Trull i Canaleta; en “Cigala” tenia l’horta a tocar el rec de cal Nocaire; la Minguets al Pla de l’Ametller; en Pere Llarg, sota el Monestir, vora la fàbrica de mitjons Moltfort’s; en “Pipa” de les cases de can Hort, amb trossos a Mas Riera,can Morgat, Puigpalter, La Draga, Mata i Les Arcades; en Quim del Rec, a Mas Riera; la “Miragallines” prop del carrer de l’Ametller, i la Borella un petit hortet darrera de casa seva, vora la Muralla vers el tancat de can Paipa.   


Tota aquella carrandella d’hortalanes i hortalans s’acostaven a la plaça amb el seu carretonet d’una sola roda, si bé en els temps molt ufanosos alguns hi arribaven amb la burra enganxada al carretó. Com en Quim del Rec que venia de Mas Riera, una mica més lluny. Les hortalanes es posaven a vendre els productes conreats en els seus horts, assegudes en el rengle del mig de la plaça en un horari que anava de les sis del matí fins a la una del migdia. Un d’ells em manifesta que en els temps en que hi havia verdura a dojo, feia un parell de viatges en un carretó des de casa seva fins a la plaça, i que al cap d’uns anys havia fet almenys un parell de viatges en furgoneta.


Tot això m’ho han anat explicant aquells vells hortalans que cada dia fan petar la xerrada en uns bancs de la placeta de ca l’Ametller, (o “placeta d’en Peraseca”,  no hi he vist mai cap placa indicadora que ens ho aclareixi).  Encara són molts els que recorden aquella plana amb la seva extensió d’hortes que havien conreat alguns hortalans, entre ells els de ca l’Alemany. Eren les hortes de darrera del convent de la Providència en les que hi serpentejava un corriol que en els dies de feina travessaven alguns homes i  dones del barri vell per tal de fer drecera i arribar més aviat a la feina a la fàbrica de les Saques on treballaven.


Avui m’he assegut en un banc de la placeta al costat de quatre o cinc d’aquells  hortalans, que segueixen recordant els seus fugissers bells i vells  temps acompanyats de les rialles de la mainada que juga en les atraccions del parc infantil  sota  els vuit pins que ombregen la placeta curulla de somnis del passat.  I els escolto, i comparteixo i ric amb ells quan conten anècdotes d’uns temps pretèrits. Són els hortalans que  s’esbargessen recreant-se en les històries que els conta un d’ells, especialment la dels embolics i camàndules d’en X que no mancava mai al rengle de la plaça Major, i  “fins i tot, un dia que va nevar molt!. Aquell dia no s’hi va presentar cap hortalana a vendre, només ell, al mig de la plaça, tremolant com una fulla d’arbre. Però tot i aquest  inconvenient, aquell paio que no venia mai gaire res, aquell dia ho va vendre tot. Estava conteeent...¡”.  Mentre que un altre vell hortalà, apocat i esbossant  un tímid somriure en els seus llavis afirma que... “més content va estar el dia que va trobar deu mil pessetes entremig dels enciams del seu cistell. “-Deu mil pessetes “sueltes”!. Va ser la seva perdició. Es va acostumar a jugar a les màquines dels cafès, i en va perdre més que no pas en va trobar”. “És ben veritat – afegeix el més escotorit-  Sempre el vèiem fent vores pels carrers. Anava ben torrat!”.


I els vells, respectables i eixerits hortalans, es fan un panxó de riure, asseguts en els bancs de la placeta de ca l’Ametller, trepitjant amb els seus peus  una part de la terra que alguns d’ells havien cultivat i  adobat curosament en els seus terrenys de regadiu mentre les seves dones  omplien els cistells dels productes de les hortes banyolines que portaven cada dia al rengle de la nostra plaça Major