dimarts, 1 de maig de 2012

Picnic a Les Estunes

Encara queden alguns cinèfils que recorden la pel.licula “Picnic”, que va protagonitzar una rossa que es deia Kim Novak, una pel.licula que va començar a popularitzar per aquests verals el nom de picnic, que en aquells temps en què l’anglès, a Banyoles, només el sabia “el nen Torrent” (professor d’anglès) vam poder saber que allò del “picnic” era la forma anglesa de sortida d’esbargiment d’un grup de persones al camp o a la muntanya, amb provisions ja preparades per a fer una menjada. Vaja, que el picnic és ni més ni menys el que nosaltres sempre n’hem dit “anar a fer una berenada” o “una costellada”. El cas és que això del picnic es solia fer molt en aquells temps en la diada del primer de maig, “ festa dels treballadors”) que s’aprofitava per fer el gandul i sortir al camp. Aquí, el dia primer de maig no és que es fes el gandul –parlo ara dels anys trenta del segle passat- sinó que de bon matí ja es començaven a preparar cistelles, coves i cabassos plens de costelles, botifarres, i “botelles” de vi per anar de “picnic” a Les Estunes. Els partits polítics –que solien ésser el PSOE, la Unió Socialista de Catalunya, l’Esquerra Republicana, el Sindicat de l’Unió General de Treballadors i el grup “Los Amigos de la Nueva Rusia” organitzaven l’anada a Les Estunes sortint de la plaça Major en processó. Bé, això de la processó és un dir, perquè en aquells temps n’hi havia alguns que eren força menja-capellans i no estaven per processons. Sortien en desfilada portant la bandera vermella i cantant La Marsellesa trico-trico cap a l’esplanada de la masia del Corralot. Jo era un nano de set anys que vaig anar-hi a coll-i-bè del meu pare, perquè el meu pare també li agradava anar a escoltar mitings. S’havia de celebrar el Dia del Treballador amb il.lusío i alegriaI. Els “mitingaires” que tenien bona veu es podien fer sentir, i els que no tenien aquest do, com que no hi havia micròfons ni altaveus, havien d’escoltar totes les remugaries dels assistents que ja començaven a cercar llocs per coure costelles i botifarres. Allavores començava de debó el picnic. Recordo que entre el públic escoltador dels mítings hi havia un entusiasta i fervent catalanista que no podia aguantar-se més el seu apassionament, i a cada dos per tres interrompia al mitingaire amb un enèrgic crit de Visca Catalunya!. Com que a Banyoles no estem gaire acostumats a les intervencions d’espontanis, tothom es girava per contemplar la persona que engegava aquell crit a cada dos per tres. A partir d’aleshores aquell home ja va quedar assenyalat: el van motejar amb el sobrenom d’en “Visca Catalunya”. Recordo que al cap d’uns anys, el vaig veure passar pel carrer, (era un viatjant “xampanyeru” i en vigilíes de festes acostumava a portar ampolles de xampany per les tavernes i hostals), i un veïna em va dir: “Mira’l, és en “Visca Catalunya”. Amb aquest “motiu” aquell bon jan i entusiasta catalanista va viure fins a la seva mort. Sempre me l’he imaginat acabant les seves hores amb el puny enlaire exclamant. Vii...iii..sca... Ca..aaaa..talunya!”. Crock!. Amb tots els respectes. Els mitings de Les Estunes solien acabar-se -no diré com el rosari de l’aurora, perquè en aquells temps n’hi havia molts que no estaven pas per rosaris-, però sí d’una manera en la que tots pensaven “Deixem-nos-ho córrer i anem per la costellada, que per això hem vingut”. I llavors si que començava el picnic de debò. S’organitzava un picnic amb totes les de la llei. S’obrien els portaviandes dels cistells, s’endrapaven cuixes de conill, es traguejava, es cantava i fins i tot alguna mossota atrevidota s’arrancava a ballar amb “maneio”,un garbeig i una sinuositat que ja voldria per ella la Kim Novak del Picnic de Hollywood. I les noies i els nois jugaven a fer manetes i a saltar i parar, i les parelles més atrevides s’escapaven cap a les esquerdes de les baumes mentre les més agosarades i escotorides anaven rialleres a espiar-les. Tothom havia oblidat els mitings. Pesoistes, Esquerrans, Ugetistes i Nuevos Rusos, tots s’havien reunit amicalment davant d’un bon plat d’arròs o costelles a la brasa fent viva aquella sentència de Santiago Rusiñol que deia: “L’arròs: això sí que fa unir els homes!”. L’esmorzar de germanor del primer de Maig solia acabar al migdia. Ja no es marxava en processó. Xino-xano cap a Banyoles, cantant i fent xerinola. Fins i tot el portador de la bandera vermella havia trobat parella i passava l’estona festejant la treballadora de la fàbrica de Les Saques. Ja no es cantava “La Marsellesa”. Ara les cançons eren “Les fulles seques fan sardana, L’Empordà i la dels “elàstics blaus subjectats amb candaus, porta el meu enamorat.....”. I amb quatre passades es feia parada a la Fontpudosa per emplenar càntirs, fer un traguinyol i un bon rotet. I tornar a reprendre la caminada voltant, amb algunes parelles escapant-se cap a l’estany... I s’arribava al centre de la ciutat on es feia xaranga i així s’acabava la festa, com gairebé totes les festes d’aquells anys, amb una audició de sardanes a la plaça Major. Un any més, la festa del Primer de Maig s’havia acabat amb l’alegria acostumada de cada any, una alegria que s’escapçaria a l’any 1937 amb aquella bogeria incivil que faria desaparèixer la festa, la dels Treballadors, que un cop acabada la guerra el dictador que llavores ens deien que era el “Generalísimo” la prohibí per considerar-la una “fiesta subversiva”. Però com que arreu del món la celebraven, el “Generalísimo” o “Caudillu” o fot-li com vulguis, optà per batejar els “Primeros de Mayo” com a “Fiesta de la hermandad entre empresarios y obreros”. I així va néixer la “Fiesta de la Exaltación del Trabajo” fins que en el 1955, el papa Pius XII va introduir-la com a festa de “San José Obrero o Artesano”. Ja es van acabar els discursos, el mitings, l’alegria i les costellades del Picnic de les Estunes amb el crit eufòric d’en “Visca Catalunya”. Les fades, les goges o les aloges el deuen trobar a faltar.