dissabte, 23 de juny de 2012

Velles sortides d'estiu (I) - A la TEISA amb carmanyoles


Ara que hem encetat l’estiu, se m’ha ocorregut escriure una sèrie de cròniques festives d’uns temps passats en que es feien viatges col.lectius amb gent coneguda de la nostra ciutat. I començaré amb aquells que es feien abans de que s’estengués la xarxa turística de les agències de viatges. En els anys de la meva joventut  ens trobàvem a l’autocar amb gent coneguda, érem persones de Banyoles i contrada que anàvem  a Santa Afra o a la Misericòrdia de Canet de Mar. I si alguns arribaven més lluny, segur que s’havien enfilat  en el tren cremallera de Núria.  A Santa Afra i a Canet  s’hi anava amb els cotxes decrèpits de la TEIUSA i encaixonats allí dintre ens hi passàvem un parell d’hores carretera enllà cantant el Virolai i el Crec en un Déu amb un entusiasme indescriptible. Algunes vegades ens assèiem en els bancs de dalt dels cotxes –els autocars portaven clavats al sostre un parell de bancs dels de llistons perquè es pogués gaudir plàcidament de la contemplació del paisatge- . I asseguts per aquells dalts, algunes vegades havíem arreplegat assolellades que et deixava escaldufat o ventades que t’afuaven la cara, i fins i tot alguna ruixada que et deixava xop com un ànec. Les ruixades que arreplegàvem damunt de l’autocar solien ser divertides perquè et tapaves amb la grossa tela que hi havia a dalt, gaudint a riallades  quan escoltàvem el ruixat sota la capota. El cotxe anava tirant amb gasolina o gasogen.  Arribàvem a la capella de Santa Afra, de Canet, o de La Salut,  oïem la missa, menjàvem la truita de patates i la cuixa de conill, jugàvem a penyores, resàvem el rosari, compràvem l’escapulari, l’olleta de les ametlles garrapinyades i l’Auca dels Miracles, tornàvem a cantar el Virolai, i algúns s’enfilaven amb el “Pescadores somos” dels Pastorets i allò del Xiribic xiribic pom pom de les fúries infernals, i el “Virgen Santa, madre mia, luz hermosa del claro dia”, i després de fer la visita de comiat al Santíssim, tots cap a l’autocar, queixalada a l’entrepà del berenar i altra vegada, un parell d’hores més de tornada amb tot el repertori de cantables per a tots els gustos. En travessar Girona sortia allò del Carrascal amb “les noies de Girona, del riu i del lleixiu”, i tornàvem amb cançons soldadesques de patriotisme “norteño” com l’”Asturias patria querida” i “Des de Santurce a Bilbao con la falda arremangada” que semblava un escàndol. I fins a l’arribada a Banyoles amb gran alegria sense cantar com es fa ara amb l’”Hora dels Adéus”  perquè encara no havia arribat la cançó que molt més tard mossèn Bach la dirigiria amb la creació del grup d’Escoltes. Amb un Crec en un Déu i  la Morena de la Serra arribàvem a Banyoles i fins a l’any que ve  si Déu vol.



P.S.- Avui faig festa. Festa grossa. Ja fa alguns anys que em vaig casar amb una noia del Montseny. Tants, que fins i tot ja hem celebrat les Noces d’Or. (Gràcies. Ho dic a tots els que em llegiu i que us hagi passat pel cap de dir-nos Enhorabona).  

Avui també m’agradarà celebrar la festa -no la “verbena”-, no solament per recordar aquell fet –el més important de la meva vida- sinó  també per assistir a alguns dels actes que s’han organitzat per a rebre la Flama del Canigó. No hi manco mai, des que a l’any 2007 se’m va concedir el VI Premi Flama de la Llengua. En els llunyans anys de la España” que ens  deien –com ara- que anava “bien”,  ens havíem de mossegar la llengua. I si ara ens la volen tornar a tancar, és com més que mai l’hem d’obrir per dir Endavant!!, que som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol.