dijous, 12 de juliol de 2012

Indústries de proximitat I: els ultramarins


Antes, o abantes, a cada carrer hi havia un ultramarins. Ultramarins és una paraula sensacional que ens remet als temps que els catalans ens passejàvem per l'Havana com els banyolins ens passegem per Mas Palau. Ultramarins volia dir cafè, xocolata, potser tabac, i qualsevol substància que ens feia arribar de l'altre costat del mar. I per això van sortir les botigues que, amb uns certs fums i una certa vanitat comercial, van posar el nom d'ultramarins al seu establiment. Llavors no hi havia aquesta cosa grotesca que són els súpers, i que Xisca de Gardi farà tancar tan bon punt ens fem amb el control de la situació. Tancarem els súpers perquè són "llejos", són ordinaris, són impersonals, són freds, són del Pentàgon, i tornarem a ficar les velles botigues d' ultramarins on la gent anava a comprar, ai senyor, una unça de formatge, una lliura de mongetes, un parell d'arengades, un pot de mistol i cap a casa. A l'endemà, amb la mateixa parsimònia, la gent tornava a la botiga i comprava un corte de vainilla i xocolata, una bossa de fideus i es feia molrar una mica de cafè. I així anar fent, i de casa cap a la botiga, i un cop a la botiga vinga tertúlia i vinga xerrameca. T'hi podies passar mitja vida per comprar un tall de catalana o per agafar el pot de Persil que la mare et feia comprar. Perquè la vida, a les botigues d'ultramarins o comestibles, s'aturava. El temps s'estirava com un dia d'estiu, les hores circulaven a poc a poc com els vells carros, i la pressa era una cosa americana i de les pel·lícules. Ara, no, ara la gent a tall de boig, a cop de cotxes, a agafar carros immensos i omplir-los de coses inútils, vagues, insubstancials. I a fer cua, amb el xandall perquè als súpers si no hi vas amb xandall sembla que no hi ets tot, i a agafar cent mil bosses i omplir-les amb el que has comprat, i llavors quan descarregues tot l'arsenal, t'adones que falta una unça de formatge. I et quedes sense formatge perquè a la cantonada de casa teva ja no hi ha l'ultramarins. Ja no hi ha ca la Valentina o Ca la Francisqueta. No hi són, i no pots anar a peu, amb una esgarrapada, a comprar el que et falta. I amb el xandall posat et quedes a casa, assegut, amb cara de pàmfil. Com que tot això és un desori, i Xisca de Gardi no es deu a les grans superfícies sinó a la gent de part de bo, el dia que ens fem amb el control de la situació anirem al Passeig de la Farga i farem tancar totes aquestes misèries. A la gent que hi treballa els donarem l'oportunitat de posar un ultramarins a la cantonada. I llavors tindrem l'Havana a tocar de casa, i podrem comprar amb unces i lliures, i tal dia farà un any que el món ha recobrat una mica de senderi.