diumenge, 22 de juliol de 2012

Estiu. El Tren Pinxo al Rin (Vells viatges IV)

El plaer de viatjar, de conèixer pobles i ciutats, països, eixampla els nostres coneixements i el nostre afany per entendre la realitat dels altres. Jo, només he viatjat per Europa. M’hagués agradat més eixamplar els meus coneixements molt més enllà. Però ja he fet tard. Ara, de tant en tant frueixo en repassar vídeos de viatges. I allí hi veig els meus passos, molt especialment per les terres italianes. En els meus papers hi trobo algunes coses sobre viatges. Com aquestes: “M’agrada molt viatjar. Tinc records bells dels paisatges. I moltes fotografies i gravacions en càmeres filmadores. En algunes ciutats hi he anat més d’una vegada. I m’agrada molt més tornar-hi. Però el sentit comú va refrenar els meus desitjos. A vegades fem malbé la il.lusió assolida en una primera visió. Es necessari no fer malbé els records d’un primer viatge. S’ha de conservar el perfum de la memòria”. I la memòria la revisc contemplant les gravacions en la pantalla casolana. Les ciutats que he repetit tres o quatre vegades son Roma, Florència i Venècia. Per molt que ens hagin ponderat la bellesa de Venècia, la visió personal resulta molt més esplendorosa. Resulta difícil especificar quins son els paisatges més bells que he vist. Sol passar que la gent creu fervorosament que no hi ha res semblant al del nostre país. El món es ple de llocs bonics, molt més que els nostres. Però... no he trobat enlloc d’Europa cap estany com el de Banyoles. Les postes de sol darrera la muntanya del Puig de les Gitanes, per a mi, son úniques. I segur que també per a molts banyolins. Patriotisme, que diria Josep Pla.


 De totes formes jo recomanaria a les persones que tant viatgen avui dia en aquestes sortides avionístiques de fortsfaits a preus rebaixats arreu de la nostra bola del món, que procurin agafar-s’ho amb més calma. Em sembla que era Josep Maria Espinàs qui va dir que les ciutats són per a passejar. S’ha de saber passejar per les ciutats. S’ha d’anar a peu, que és com es veuen millor i com s’entenen més. Les ciutats s’han de passejar pam a pam, comprovant el que només sabíem per referències. I a Roma, en el trajecte des del Panteó a la piazza Navona, atureu-vos a la placeta del Cèrvol per prendre el més bon cafè romà, un capuccino o un té fredo al Sant’Eustachio.


Ara, també, amb l’automòbil, sempre es va de cara al volant. El carrer per transitar ha estat suplantat per les autopistes per córrer. La qüestió es fer quilòmetres. El mateix per anar a sopar a restaurants situats més enllà de l’horitzó, com per comprar una simple aspirina. Jo no he tingut mai cotxe. No serviria per conduir. Sóc massa badoc. Un contemplatiu. En tots els viatges, ja abans de sortir, des de casa m’he anat informant de tots els llocs on havíem de passar. I em vaig arranjar una guia per anar explicant als viatgers tot el que vèiem en el curs dels trajectes. La Carme Brugués, de Viatges Canigó de l’Olivet em deia que m’hauria de llogar com a guia ja que a més a més procurava entretenir els viatgers explicant-los acudits i anècdotes dels llocs on passàvem o visitàvem. A l’autocar ningú s’avorria ja que també repartíem uns quaderns confeccionats amb les lletres de cançons que animarien els viatgers. Amb la meva càmera vaig captar un fotimer d’imatges muntades en vídeos per a passar-los al cap d’unes setmanes en els sopars que organitzàvem amb tots els viatgers. I allí, reunits tots plegats, ens alegràvem i recordàvem els bells moments passats a França, Itàlia, Bèlgica, Alemanya, Suissa o Txecoslovàquia. I en projectar les imatges del creuer del Rin veig que vam cantar la cançó del Loreley que havíem aprés en travessar davant la punxaguda mola rocosa en la que la llegenda diu que una espècie de goja com la de les Estunes s’exhibia per fer bategar els cors dels navegadors que “temblavan de placer”, però en el vídeo veig que després de cantar la cançó que portàvem en unes “solfes” que ens va repartir un músic figuerenc, vam acabar tots plegats cantant El tren pinxo de Banyoles. Allò si que era un plaer!


I rèiem quan vèiem els més vius que amagaven aparells de ràdios o televisors comprats a les botigues de Colònia. I sempre, a darrera l’autocar, amb els tres organitzadors desplegant una taula per a fer els canvis de moneda estrangera, -francs, lires, marcs...- Un cop realitzats els cobraments i traspassades les fronteres respectives- repartíem els bitllets a algunes viatgeres perquè els guardessin curosament ben amagats sota els sostenidors fins que ens els lliuraven en arribar a les recepcions dels hotels. Érem tres cobradors bancaris que si els comptes quadraven ho celebràvem fent uns traguets de wisky.


I com que tot ens sortia bé, no era res d’estrany que anéssim ben alegre


Avui dia aquesta alegria ja no seria possible. El wisky ens cremaria les entranyes.