diumenge, 8 de juliol de 2012

Estiu. A Roma, a veure el Papa. (Vells viatges (III)


Ben mirat, aquest escrit l’hauria d’haver encapçalat així: A Roma a NO veure el Papa, ja que durant els anys que vaig anar a Roma, per més que allargués el cap per veure’l no ho vaig aconseguir mai. Era tanta la multitud que hi havia a la plaça de Sant Pere del Vaticà que només el podien veure els de les primeres files. Una de les persones del nostre grup va poder arribar fins davant de tot del cadafalc i “tocar” el Papa  estrenyent-li la mà. Aquest banyolí, que celebrava les seves Noces d’Argent, va estar tots els dies del viatge a Itàlia acariciant-se la mà. Semblava un miracle. Va ser l’any en què el president dels Estats  Units, Jimmy Carter, va ser rebut en audiència papal, i la multitud aplegada a la plaça de Sant Pere, amb una gran paciència hagué de suportar una calor horrorosa. Jo mateix vaig quedar amb els peus ben escaldufats. “Aigua!, aigua!”, demanaven alguns. Fins i tot aquell  home de Mata que anava tot el dia amb les mans plegades tapant-se el cos. Al vespre, a l’hotel,  vaig dir-li perquè anava tot el dia amb els braços plegats, i em va treure de dubtes quan em va ensenyar un bon grapat de lires italianes cosides a la samarreta. “Oh, s’ha d’anar “al tanto”, perquè diuen que corren molts lladregots!”.  Tothom estava mig espantat dels  “ladronis italianis”, que eren  per tot arreu, fins s’havia de vigilar davant dels venedors de les tires de postals ja que si badaves una mica, tururut dotze hores, ja te l’havien fotut.  Jo era un aprenent de guia, el segon. El primer anava davant de tot aixecant sempre la guia verda de la Michelin i jo, a darrera amb la Michelin vermella arreplegant a tots els que quedaven ressagats. Havies de vigilar molt perquè si badaves una mica, ja se’t ficava algun dels nostres dintre una botiga o entrava en un magatzem,  i malament si s’enfilava a les escales automàtiques. Ja l’havies perdut!. En aquells anys, l’automització de les escales era una novetat, i a tots ens semblava que pujàvem a la glòria en “caballitus”.  Fent seguir i empenyent la colla de turistes banyolins com si fos un ramat d’ovelles – bee, beee!- anàvem d’Herodes a Caifàs explicant la història de Roma a les encuriosides persones: els hi descobríem l’art escultòric de Michelangelo, el pictòric de Rafael o l’arquitectònic de Bernini, el grup seguia amb lleugeresa i alguns s’atrevien a pujar per les estretes escales cap a la cúpula del Vaticà mentre els hi explicava que també les havia  pujat aquella rossa descomunal que es deia Anita Ekbergh en el film de Fellini “La dolce vita”.. Tots baixarien a les catacombes de Sant Calixt, es perderien per les Galeries del Museu i es retrobarien a la Capella Sixtina; alguns posarien la mà a la Boca de la Verità fent xisclets, altres s’agenollarien pujant l’Escala Santa, posarien els ulls en blanc contemplant la Pietà i s’escandalitzarien amb les banyes del Moisès, ja  que ningú entenia com carai el Moisès portava banyes. Al Colosseu s’espaordirien pensant en els cristians devorats pels lleons, i al capvespre érem tots els que devoràvem menjant com lleons  pasta asciutta, lasanya, pizzes i spaguetti. A Florència les dones coquetajarien emprovant-se paioles i regatejarien comprant els panetones de panses i pa de pessic... De tornada cap a Banyoles endreçarien les bosses de records plenes de figures de llobes, David’s, torres tortes de Pisa i Sant Pares plastificats... I les dones  s’asseien contentes a l’autocar cantant les velles cançons renovades amb les recentment apreses, des de “Las muchachas de la plaza de España” al “Oh, rivederci Roma” que entonaven i refilaven amb la nostàlgia dels agradables dies passats que s’anaven allunyant strada enllà, mentre en el darrer comiat a la bella Itàlia es passava per la ciutat d’Albenga,- bisbat que fou del que segles enllà hauria de ser patró de Banyoles, sant Martirià-, on algú encetava els Goigs del Sant que retronaven per tot l’autocar. “L’any que ve hi  tornarem”- dèiem.  I tant que hi tornarem. Hem de mirar si podem veure el Papa”.  “ I si no el veiém, és igual- em deia una veïna arrepapada al seient de l’autocar- a mi no em fa res anar a Roma i no veure el Papa; al cap i a la fi ja l’he vist. Veure el Papa a Roma no té cap importància. El que de fet en té és veure el Papa al camp del Barça. Això si que és una cosa única!”. I veritablement tenia raó. A partir de llavors, a l’autocar tot era pilota. El setembre era a les portes i ja només es parlava de futbol.