dijous, 12 de juliol de 2012

Indústries de proximitat III: les lleteries


Xisca de Gardi està en contra de portar la llet de vés a saber on. De Can Pixa de Pedret, com a mínim. Per anar bé, a cada casa hi hauria d'haver-hi una vaca. Em direu que m'ha tocat molt el sol o que he picat amb el cap contra una paret. Tot pot ser. Ja passa, això. Però us puc dir que a les cases guardem moltes noses més grosses que una vaca. Mobles, caixes, motos, cotxes, bicicletes de tota mena, hi ha gent que, fins i tot, té aquella cosa que es diu quads i que farem prohibir l'endemà mateix de conquistar el poder. La vaca no és una nosa. Fa companyia, té una fesomia bondadosa, de bèstia reposada i pacient. Una vaca asserena l'esperit de les persones amb el seu anar fent, el seu mastegar entenimentat, la seva lenta però segura manera de moure's. Si tinguéssim vaques a les taules tindríem llet fresca cada matí i no aquests envasos impossibles que fan venir de l'altra punta de món, de llocs on, sospitem, mai hi ha hagut vaques. Si us és del tot impossible posar vaques a casa, haurem de recuperar les lleteries. Antes n'hi havia a cabassats, a Banyoles. A Can Maitenquis tenien la llet en una galleda de l'entrada, just a tocar la porta del carrer. Però hi havia llocs més sofisticats i encantadors com a Can Sala de la Llet. I hi havia negocis avançats com el que protagonitzava la Llúcia que amb el seu carro dispensava llet casa per casa. Hi havia un munt de cases, establiments o botigues que servien llet. I la gent amb la cantina, xino xano, tornava a casa, la feia bullir i es meravellava veient com sortia aquell doll de nata que feia les delícies dels més llaminers. Ara, no, ara semblem beneits, que si celtes, que si asturianes, que si franceses. Ens hem begut l'enteniment. La indústria de proximitat és el futur!  Lleteries, sisplau!