diumenge, 1 de juliol de 2012

Vells i bells viatges d'estiu (II) - Dolça ingenuïtat.


No va ser fins a la dècada dels anys 7o del segle passat quan em vaig convertir en guia de viatges per Europa, i molt especialment a Itàlia. Érem una colla d’entusiastes que ja des de primers d’any preparàvem el viatge en el  que durant 15 dies hauríem de recórrer les terres europees de França enllà (les terres espanyoles les deixàvem per la nostra jubilació, quan amb els Imserso ens hauríem de posar en fila per emplenar plats barrejats amb totes les “delícies” de la cuina de la pell de brau). A Itàlia hi anàvem a menjar pasta acciutta, a posar-nos de gairell per contemplar la torre torta de Pisa i per anar a prendre el sol a la plaça del Vaticà esperant veure al Sant Pare. Eren els temps en que es deia que a Roma s’hi havia d’anar a veure el Papa. I amb aquesta il.lusió pujàvem a l’autocar de l’Olivet cantant amb alegria. Eren uns anys en que es feien molts viatges col.lectius, uns anys en que ja es començava a estendre la xarxa turística de les agències de viatges. A l’autocar tots ens coneixíem. Érem gent del poble i de la contrada. Aleshores era una novetat anar a l’estranger. Alguns dels viatgers ens deien que sí, que ja hi havien estat a l’estranger, i només ens   parlaven de Lourdes, que era un viatge de gent que feia guardiola durant mesos.



Una de les coses més agradables que tenien aquells viatges a l’estranger era precisament la bona convivència, la companyonia que hi havia entre tots,  gent de totes les edats. Perquè allí s´hi trobaven joves i grans, tots interessats per conèixer uns països desconeguts. Des de l’ingenu al més encuriosit. I era bonica aquella ingenuïtat i curiositat dels viatgers per a contemplar-ho tot, per a divertir-se i respectar-se mutuament. Com aquella ignorància ingènua de dues dones d’avançada edat que, en arribar vora Marsella i veure l’indicador a l’autopista, deien ben convençudes: “Mira, ja hem arribat a Marbella!”; i la confusió d’aquell matrimoni que es despistava amb la paraula “capuccino” confonent- la amb “bambino”, i el marit, que volia anar a prendre un cafè, amb tota la innocència deia a la seva esposa: “Noia, anem a fer un bambino?”, o la curiositat d’aquelles tres dones que queden parades en veure les destrosses del Fòrum romà i pregunten estupefactes: “Vàlguem Déu, que ha passat aquí?”, a la que responia el bromista de torn “Ha estat el temporal d’aquesta nit”, i  les dones, que a la nit passada  mentre dormien s’havien despertat en sentir els trons de la tempesta, s’ho creien amb dolça ingenuïtat; o aquells altres que en la ruta de la Roma moderna, veien des de l’autocar a un conjunt musical damunt d’un cadafalc i atabalaven durant tot el dia que volien anar a ballar sardanes. Deliciosa, ingènua ignorància la d’aquelles velles glòries simpàtiques de la tercera edat, admirables supervivents de les excursions a Santa Afra i Canet de Mar, plenes de confiança en l’amistat de joves i grans, units tots plegats envoltant el barretinaire que aixecava enlaire el rètol de “Banyoles” i “Catalunya” que sobresortia entre els grups que a la plaça de Sant Pere del Vaticà acollien el Sant Pare amb entusiasme perquè mai haurien imaginat  poder veure el Papa de Roma.  



PS.- A la gent de Mas Palau

El meu agraïment a la junta organitzadora de la festa del Barri de Mas Palau que han tingut la gentilesa de publicar en el seu programa l’article “Cloenda del mes de les estampetes” que vaig escriure a Xisca de gardi. Gràcies als organitzadors, als que comunico que procuraré no faltar en algun dels actes de la festa que celebren els dies 13 i 14 de juliol. La meva edat no em permet anar de sopars i ballarugues de nit i molt menys pujar als inflables i al “toro” mecànic, però si que espero ser present almenys a la xocolatada acompanyant a una de les meves nétes que, com l’avi, també és molt xocolatera.

Bona festa, palauencs!!.