dimecres, 1 d’agost de 2012

Estiu. 6 hores sota un pont de la strada. Vells viatges (VI)


Ningú pensava en l’entrebanc que ens trobaríem a la sortida d’Acquiterme, una població italiana plena de banys de fang i aigües termals on les persones es passejaven amb barnús pels carrers per anar a recarregar les piles a les deus d’aigua calenta. Ens deien que eren persones afectades per rinitis, sinosutis i faringitis que anaven a inhalar tubs timpànics  i a prendre banys de fang ben calentons. Vam sortir d’Acquiterme un cop vam beure aigua sulfurosa en una font de l’exterior, pensant que ens hauria vingut bé una bona cansalada dolça com les que ens repartia la Paquita a la Fontpudosa banyolina.

A l’autocar en direcció a Parma ens animaríem cantant la cançó amb tonada de “La violetera:  “L’aigua de la Fontpudosa - bona és per la ronyonada - , per la línea de les nenes, -  per refrescar les “morenes” – i per la desembossada”. I així, ben alegres anàvem cantant dins l’autocar quan de sobte el motor va fer figa. Averia enmig de la strada. Som a mig matí. Tothom a baixar de l’autocar. Fa un sol que peta. El xòfer no entén el que ha passat. Per sort, portem dos viatgers que són uns experts mecànics: en Lis i en Fontàs.  Miren, remiren. Posen el cap dintre el motor i comencen a regirar els budells d’aquell mastodont. Passa un quart, mitja hora, una hora... No troben la solució. A la strada, prenent el sol, una seixantena de turistes banyolins. Alguns han portat paraigua que els serveix de parasol. Caminant per la strada. Els cotxes passen rabent. Cap s’atura. Ningú porta telèfon. Els mòbils encara no s’havien inventat. S’atura un cotxe. Els mecànics per mitjà del nostre guia italià li diuen que els falta una peça del motor. L’autista (xòfer) italià els diu que pugin en Lis i en Fontàs que els acompanyarà fins a Piacenza on allí trobaran la peça de recanvi per a l’autocar.



Passen els quarts i les hores. El sol crema a l’autopista. Què hem de fer la seixantena de turistes banyolins?. Les dones que porten para-sol es posen a cantar  “A la sombra de una sombrilla” de la sarsuela “Luisa Fernanda”. Tothom sua. Sembla que siguem al desert de Sahara.  A mig quilòmetre hi ha un pont que travessa l’autopista. Potser allà sota el pont hi estarem bé.

Passen dues, tres, quatre hores... Ja seríem a Parma a dinar. Hi ha gana. Asseguts a l’ombra, sota el pont, un que és confiter reparteix ametlles garrapinyades, i un altre que és farmacèutic, pastilles de menta. És tot el nostre dinar. No es suporta la pudor que se sent sota el pont. Algú descobreix les restes d’un gat mort. El cronista local s’entreté fent dibuixos. Uns s’enfilen a un marge de la strada i se’n van pel mig dels camps. No hi ha res de bo. Lluny, molt lluny hi ha unes vinyes. És la terra dels bons raïms, diu que s´hi fa un vi que en diuen Lambrusco. Doncs búsca’l!.  Altres se’n van més enllà. Quan tornen ja han fet la feina. Cagarines. Ja han passat cinc hores i no torna el cotxe que s’ha emportat els nostres mecànics. Quina gana! Avui no dinarem. Son les quatre de la tarda. Al restaurant de Parma on tenim encarregat el dinar, ja hauran desparat la taula. Malament rai. Sol, suor i alguna llàgrima. Algú diu “Voleu dir que en Lis i en Fontàs no s’hauran quedat a dinar a Piacenza?”. “Nooo, diu el guia. Ja arriben. Ja són aquí!”. Efectivament. Ja han arribat. Porten la peça que col.loquen amb l’ajuda de l’”autista” italià. L’autocar ja funciona. Corregudes. Pugeu, pugeu!!. Gràzie tanti signore autista!.. A rivederci...



 Al restaurant de Parma ja han desparat la taula. Paciència. Soparem més aviat. Mentrestant seguim la ruta turística. Els més impacients entren a alguna bottega a comprar entreteniments per a l’estómac. Visitem el Duomo que veurem els frescos d’en Correggio. Ni frescos ni res. Fan obres. Bastides a per tot arreu. Avui res ens surt bé. “Tinc gana! “crida un. “Ara anirem a veure la casa d’en Toscanini que agradarà molt als afeccionats a la música. “No estem pas per músiques avui !”. “Tinc gana!”, crida el de sempre. “Estic ben torrat pel sol”, diu un altre. “Hem de comprar formatges. El parmesà diuen que és el més bo del món”. Les botigues estan “fermates”. Es diumenge” – “Parla amb italià i no en francés. Es diu “chiudere” i avui és “domenica, per això està chiudere”. Els que callaven eren en Lis i en Fontàs. Segur que havien dinat a Piacenza. Aquells experts mecànics eren molt vius. La setmana vinent ens asseure’m al seu costat en un viatge per Alemanya. Oh. Quin plaer!. “Dass vergnügen!. 

SINGLOTS.-  25è aniversari de la inauguració de la nova Creu del Terme. Dissabte nit. Davant la Creu som dos que recitem poesies. Hi ha una representació de l’Ajuntament. Parlaments. Nit fresca. Sardanes, coca i vi ranci.  A l’endemà, Lilaines. La cobla toca corrandes davant l’església. Els portadors de les coques són ara els néts o besnèts d’antics pavordes. Amb barretina. Com el barretinaire que a la sortida de missa encanta les coques. A la tarda, sardanes. A Canaleta. A la plaça dels patrons. Sants Abdón i Senén. Es recorda “l’Aplec del Blat de Moro”. Del 1942. Quan ningú podia ballar perquè un pagès s’hi va oposar. Fins que arribà el “gobernador civil”. Els va dir: “Que bailen!·. I tothom va arrancar el blat de moro. Van ballar. Com aquest any. Ara ja amb la plaça neta. Tradició pura. Mentre hi hagi al barretinaire, -en Josep Brugada-, l’Aplec seguirà.