dijous, 9 d’agost de 2012

Estiu. En Lis i en Fontàs. Vells viatges (VII)


A l’any 1981 vam anar a Alemanya. Des de dins de l’autocar vaig començar amb la meva xerrada descriptiva i  desguitarrada sobre la clientela de viatgers i viatgeres que ens acompanyaven gairebé cada any. Entre ells hi havia en Lis i en Fontàs amb les seves respectives mullers. Els dos serien els que ens treurien de molts entrebancs, com havien fet anys enrradera  en embrutir-se les mans per escorcollar el motor d’un autocar que bufava i feia figa en la seva darrera agonia. En Lis i en Fontàs els seguíem recordant com a bons futbolistes que ens havien fet passar bones tardes  jugant a la davantera del C.D. Banyoles. Des del micro de l’autocar, amb el meu acostumat i a voltes enfalagós to humorístic alertava a les dues costelletes dels dos ex-jugadors dient que sobretot no abandonessin els seus marits, ja que havia sentit dir que a Stuttgart estaven disposats a anar a veure la Mercè, si bé vaig aclarir que la Mercè es deia “Mercedes Benz”. Res, un “xistu” dolent. I és que a Stuttgart anàvem de dret a visitar la famosa fàbrica d’automòvils. I fou gràcies a en Lis i en Fontàs que vam poder entrar a veure les instal.lacions i fer el seguiment per tota la planta de motors, caixes i eixos, des de que col.locaven el primer cargol fins que sortia tot el  cotxe ben pintat, assecat i regat. Vam rebre totes les atencions d’uns joves guies que ens deien que  Banyoles era la població més maca del món, ja que ells la recordaven per haver fet un “stage” amb l’equip juvenil de futbol de la fàbrica Mercedes Benz, i molt especialment ens parlaven dels bons tiberis que havien fet. “Hotel Schafanet” – ens deien- “Rancho Grande”, “Essen gut”. “Ah, si, a veure Joan, mira la guia per veure que vol dir “essen gut”. Un cop d’ull a la Guia Michelin i tot estava solucionat: “essen vol dir menjar, i gut, bo”. –I anaven repetint “Viel gut, viel gut”. “ Que era molt bo. “Ah, si, viel gut, viel gut!, a can Schafanet, viel gut”. I especialment remarcaven que “Jimmy kellner viel sympatisch”. “Què diuen, que diuen?”. “ Que en Jimmy és molt simpàtic”. “Ah, si, tenen raó, en Jimmy encara hi és. Com si fos un fill de la casa”. “ Schafanet Jimmy” anaven repetint. I afegien “Wein gut, viel gut”. “-Què diu, què diu, redeia en Fontàs. “”-Que el vi era molt bo”. –Ah, si, viel gut, viel gut!. Eh que sí, Lis?”- -I tant!. Gut gut gut!.



En Quel i en Lis no solament ens solucionaven molts dels entrebancs que acostumen a passar en viatges col.lectius, sinó que també van ser uns grans animadors durant els trajectes. Els ajudava a passar les estones bé una garrafa del vi de la bóta del racó del celler de cala Pilar Net que portaven ben embolicada i amagada darrera l’autocar. De tant en tant emplenaven la “botella” (la bota petita de cuiro) per anar traguejant pel camí. La botella ens la passàvem d’un a l’altre per animar-nos i anar cantant en els llargs trajectes. Un dia, en que el trajecte era llarg i ens portàvem el dinar, l’autocar s’enfilà dintre un vaixell per travessar el llac de Constanza. Mira que bé, dintre el vaixell podríem dinar tranquilament!. Tots ens asseiem a la taula del menjador del vapor disposats a fer un bon dinar. En Lis i en Fontàs son els primers d’asseure escollint una de les millors taules amb bona vista al llac. Darrera els vidres del vaixell  ja tenen la taula a punt amb els plats parats. El primer que fan es treure la garrafa de vi i omplir els vasos de tota la clientela banyolina ben escarxofada per dinar i  contemplar el paisatge. Tots  disposats a endrapar perquè ja feia estona que sentíem el rau-rau a l’estòmac. Vinga el  traguinyol i ...oh, que dinarem bé aquí!”, quan...  de cop i volta sona la sirena del vaixell i per l’altaveu s’anuncia que ja s’ha arribat a port.  Vinga!, tothom a endreçar plats, culleres i forquilles, alguns baixant del vaixell amb els plats a  les mans, i en Quel i en Lis amb la garrafa i la botella  escales avall de la nau a corre-cuita.  



Tots plegats ens reunim en un espai verd a la vorera del llac de Constanza, contemplant l’autocar com baixa de la nau.  Asseguts damunt l’herba, amb els plats a les mans i  acabant-nos el dinar mig començat mentre en Lis i en Quel van convidant a tota la carrandella de banyolins i banyolines  traguejant el bon vi de la bóta del racó. Com si fóssim a can Morgat o a la Font del Rector.  Alegres, xerricant de la botella i cantant “Mai bevem, mai bevem, mai bevem – i d’aquí no ens n’anirem – fins que l’acabem, fins que l’acabem”. 

Sense humor, no hi ha alegria.





SINGLOTS.- De cara al mar.-  Poca cosa saps de Banyoles quan n’estàs absent durant una setmana. M’he emportat l’ordinador portàtil per xatejar amb els banyolins. Davant la platja han posat banderoles que ens anuncien que ja ha arribat el Wi-Fi. Ni Wifi ni bufi. No hi ha connexions. Des de la terrassa d’un bar di al cambrer que em porti “un diari de paper”. I és gràcies a El Punt-Avui que m’assabento que tornem a tenir barca i que la nova empresa gestionarà un màxim de 20 barques petites de rem... I que ampliaran el cementiri amb 52 nínxols (tranquils, tots hi cabrem!)... i que poca cosa més. Arribo a casa i haig d’escodrinyar la premsa gratuïta. I em cremo les celles llegint la lletra petita. I veig que ja han fet el sopar del carrer de sant Martirià. M’he l’he perdut. Ara m’arribaré fins a l’estany. A veure si ja hi ha la Tirona. Amb el seu llarg coll de cigne que tant m’impressionava en la meva infantesa. Quan el contemplava, alt i esvelt, en una sala del Museu Darder. Quan ja només aixecava el cap. Aquell cap que els nostres pares i avis havien vist solcant per les aigües plàcides del nostre estany.