divendres, 17 d’agost de 2012

La festa allargada


Ara que som temps de retallades se’ls ha acudit d’allargar la Festa Petita que pas a pas es va convertint en la festa Llarga de l’Estiu. Em pensava que s’acabava amb el ball, ja típic, en el que Els Setson animen a gent de totes les edats en el marc de la plaça de Les Rodes. Però, no. Portant plats i coberts encara s’haurà pogut fer un sopar popular a La Muralla. Sis euros només. Gairebé regalat. I amb l’afegitó dels Txiqui de les Gàrgoles de Foc amb espectacle final a l’aparcament de can Castanyer. I amb seguiment de concerts de folck-rock. Que voleu més?. Doncs, dos dies més de festa!. Fins el diumenge. Amb Jocs gegants, teatre itinerant i el Correfoc gros, el de Les Gàrgoles. I cap a La Draga, amb concerts transadèlics (?) i fusió rock amb en Pepet i la Marieta. I per a rematar-ho tot, una cantada d’havaneres al barri de Sant Pere. I “san-se-acabó – tot bonic i bó – i amb molta xafagó”.



Però... com de costum en aquests darrers anys, ens hem entusiasmat contemplant 150 parelles ballant a la plaça de Les Rodes amb el so dels típics i ja tradicionals Setson que encara segueixen siguent 7 que fan ballar la gent de totes les edats. Entusiasma veure ballar tantes parelles. Hi he vist gent gran i de mitjana edat ballant amb molta marxa. Hi havia el panxut i bigotut amb pantalons curts i elàstics blaus ballant amb la rossa de jersei relluent,  el que xiulava i giravoltava, el noi gran abraçat amb la seva nena, el que a més de ballar, cantava i xiulava al so de la ranxera mexicana de “los altos de Jalisco”. I el dels pantalons texans agafat amb la rossa de la brusa cenyida, els que s’agafen fort com en el ball de l’”agarrao” dels seus vells i bells temps, els que es deixaven anar i vinga volta-la i retorna. I els que s’abracen fortament tancant els ulls escoltant el “Buona sera signorina”. I els esvalotats, rient i aplaudint a la parella de 80 anys que no manca mai en aquestes Setsonades, ballant a un ritme frenètic amb el ballador que deixa anar la balladora, i vinga i deixa-la i torna-la a agafar, en una exhibició que deixa admirats a la concurrència asseguda en cadires desplegables. Els miro i els admiro. I sento com una d’elles diu: “És la Lets, la millor balladora de Banyoles”.  I la parella  és aplaudida per tothom. I vaig seguint-la fins que desapareixen per darrera l’escenari muntat a la plaça de Les Rodes. A allí hi veig els del “country” que s’han apartat per a fer una bona exhibició seguint el compàs de la música i fent-nos encantar pensant amb el jove sheriff Henry Fonda de les pel.licules de John Ford quan ballava amb mala traça al costat del vell Walter Brennan mastegant tabac. I donant la volta a l’escenari  me’n vaig a la plaça Major mentre escolto el “Ce’st si bon”,la melodia que fa somiar els balladors.  Encara queden espectadors prenent la fresca, arrepapats a les seves cadires, portant el compàs de la música..., i quan marxo sento com una dona diu: “Només per veure ballar la Lets ja val la pena de venir a aquest festival marxós de la plaça de Les Rodes”.



A  la plaça Major ja no hi ha música. Els murmuris dels banyolins que omplen els seients dels tres bars són com un silenci impressionant que es clou amb el so de les dotze campanades de la nit que ressonen tètriques, des del campanar de Santa Maria dels Turers.