dijous, 30 d’agost de 2012

Zoologia comarcal: el rebentaire

En èpoques de pau, el rebentaire és un personatge similar a un borinot de tardes d'estiu. Vola i remuga, i sempre emprenya tot el que pot. El rebentaire presenta característiques típiques del tipus que va restret. Quantes bullangues s'hagués estalviat la nostra dissortada pàtria de ser general l'ús del laxant i d'altres herbes d'evacuació. El rebentaire, doncs, presenta la cara tensa del restret, els ulls d'agulla i el nas lleugerament esmolat. En ell tot és una pressió carregosa fruit d'una vida poc laxada. Quan surt de casa seva sovint fa una petita excursió fins a Casa Ciutat i allà prepara els seus sentits. El rebentaire davant d'un organisme oficial es comporta com la geneta en un corral. Flaira la sang i les vísceres, flaira la polèmica i la controvèrsia. El rebentaire a Casa Ciutat s'enfilarà per escales, entrarà a despatxos, escoltarà converses i descobrirà, a tot hora, algun fil que pugui estirar. Llavors serà el moment de visitar els cafès on l'esperen tertúlies endormiscades i personatges de filosofia de secà. El rebentaire parlarà malament del senyor alcalde i de les seves disposicions, de la corporació i de les seves noves obres, de qualsevol interès públic, de qualsevol ordenança, de qualsevol proposta. Els endormiscats tertulians se l'escoltaran amb aquella cara idiota que se'ns queda en l'horror de la digestió, en aquell instant que la sang no és al seu lloc sinó al ventre confosa amb la vedella o el bacallà. El rebentaire guanyarà la partida perquè es farà seva tota la taula i, si té sort, tota la terrassa. S'oblidarà tothom que aquell tipus no ha fet mai res de profit, no ha plantat cap arbre, no ha tingut cap fill, no ha escrit ni un article a la fulla dominical. En el moment de pair la gent presenta el conformisme propi dels ramats de xai. Faran que sí, repetiran que a Casa Ciutat tot és lladregada i tot és imposició, que la corporació és un catau de vés a saber què. I el rebentaire s'alçarà i traurà un regalim de xaliva per la boca com un llop quan s'acosta a les pastures. És el moment sublim del rebentaire: la gent el creu, el segueix, li fa costat, aplaudeix el seu reguitzell de demagògies. Sort que en el nostre país la torrentada deixa pas al riu serè. La gent, acabada la digestió de cafè, torna ordenadament als seus oficis i a casa seva, i s'oblida de les consignes d'estrassa del rebentaire. Aquest, cap cot, tornarà al cor de la seva llar i s'endormiscarà en les seves mitges tardes burgeses. S'aixecarà de cop i volta insultant Casa Ciutat o qualsevol organisme públic i notori. Però haurà estat, només, un son i la seva santa esposa o la seva mamà li portaran alguna infusió perquè pugui acabar de pair. Això en temps de pau. En temps d'avalot, aquestes figures són més perilloses i nocives. Són les que engresquen i esvaloten les masses. "Cremem Casa Missió" cridaven i la gent, acalorada per l'estiu i per vés a saber què, els seguien i feien baixar cel i terra. Això sí, quan la massa estava enfebrada, i engrescada, el rebentaire feia via cap a casa seva. I quan saltaven déus i hòsties, dispensi'm la llicència, el rebentaire ja estava protegit per la seva llar manyaga tot llegint l'únic que se li coneix com a lectura: les capses de cerilles, font i inspiració de la seva ideologia esparracada i flamígera, foc d'encenalls.