divendres, 31 d’agost de 2012

Zoologia comarcal: l'antisardanista


L'anti-sardanista és un dels personatges més tristos i llòbrecs que viuen entre nosaltres. Cal buscar l'última explicació en un comportament tan fosc, i tan miserable, en el clima del país. El clima de la nostra terra dóna gent amb excessos, esvalotada, poc habituada a la comprensió i molt menys al discerniment. Tanta calor, tants eixuts, tants estius interminables provoca el sorgiment de personatges que neguen la realitat, que reneguen dels seus avantpassats i que volen fer tabula rasa amb tot. Això no passaria si a Catalunya els estius fossin més benignes, les nits més suportables i la pluja ens regués un parell de cops per setmana d'una manera suau i amorosa. Però no. Els estius són aquí d'un sufocant que espatlla el cervell. I això fa que molta gent, en el calvari d'uns dies de foc i brases, acabi perdent la xaveta d'una manera definitiva. Per comptes de culpar els astres, o el clima, o el ventilador, alguns arremeten contra les sardanes. No se sap en quin moment es produeix la projecció funesta d'atribuir a les sardanes tots els mals o tots els pecats d'aquest món. Però aquesta projecció té lloc. I neix llavors la larva fastigosa de l'anti-sardanista que creix fins a convertir-se en el tipus nefand i terrible. "L'odio les sardanes" es transforma en la seva única raó en una existència que ja s'entreveu obscura i delirant. Aquest personatge ja no camina sinó que s'arrossega, ja no parla sinó que escup un suc molt semblant a la bava del cargol quan és xafat. Ja li pots dir que escolti, sense perjudicis, i amb el mateix capteniment que ho faria amb un clàssic, les sardanes dels germans Saderra o d'en Toldrà, o d'en Garreta, o d'en Viladasau, i ell s'hi negarà, i ho repudiarà tot, dient que les composicions són de baix sostre, que tot això és música per quatre galifardeus que salten a la plaça com si tinguessin puces. Ja li pots dir que escolti amb deteniment la Principal de la Bisbal i descobrirà un so únic, resplendent, capaç de fer somiar i ell farà que no amb el cap repetint el gest dels nens capriciosos i tossuts. Aquest personatge es tancarà en banda i negarà la història i l'essència de la sardana, dirà que tot plegat és un muntatge burgès i un artefacte provincià, xaró i passat de moda. Quan hagi dit això, se n'anirà a casa seva i es tancarà a escoltar un concert de l'últim grup de la serra de l'Himalaia que fan cantar unes oques a cops de mata-mosques i dirà, acabat l'orgue de grills, que això sí que és música amb arrels, de veritat, sincera, capaç d'estremir i comunicar. Perquè aquest personatge de l'anti-sardanista és algú sense nord, sense identitat, sense nom, sense fonament, sense tremp, sense alè i sense bocassa. Essent com és qualsevol dia serà carregat en un camió i venut a pes perquè ha estat confós amb un fil de coure. Mentre ell es transportat cap al magatzem de desferra, nosaltres escoltarem, per exemple, el Somni del petit de Can Saderra. I avui pau i demà glòria.