dilluns, 24 de setembre de 2012

"Jubilee Bus Animation"


De tant en tant m’agrada fer una sortida en autobús amb gent gran entusiasmada en fer visites en algunes poblacions d’aquesta nostra Catalunya tan ignorada o deixada de banda durant molts anys. I m’agrada escoltar alguns comentaris que fan la gent gran viatgera, entusiasmats pel paisatge que estan veient passar per les finestretes del bus.  Amb els diàlegs i comentaris que s’escolten n’hi ha per escriure’n un llibre. D’algun d’ells ja me n’he apropiat per traslladar-los en algunes obres de teatre escrites en moments de lleure.

En una d’aquestes sortides d’anada i tornada en un sol dia ens hem ficat dintre el tunel de Bracons per anar seguint avall fins a les terres lleidatanes. Es meravellós contemplar els camps de pasturatge amb les ovelles que prenen el sol menjant plàcidament l’herbatge de les planures sota els encimbellats turonets on es veuen campanarets en poblets de quatre masies desmantellades. “-Goita, goita, quin castell. On som?”, diu el del meu darrera. – “No ho sé pas”, li respon el seu veí de seient, mentre es regira cridant als de més enrera: “-No hi ha ningú que porti un mapa?”. Alguns baden, o badallen, però la majoria estan molt enxerinats contemplant el paisatge darrera la finestreta: “- Goita, goita, la carretera vella. “Hasta” hi ha un tunel!”. “-Hi fan moltes obres aquí a l’Eix. No els acabaran mai!”. “-Aquest camió de davant va molt a poc a poc”. “- Mira, mira, la via del tren!”. Una església dalt d’un turó. “-Pobre gent, com devien suar per anar a missa!”. –“Aquest camió de davant és d’un “grupo lugístico”. – “I que és lugístico?”. “Jo que sé, deu voler dir que el lloguen”. “-Deu ésser d’una altra indústria d’aquestes que se’n van per terra”. “-Segur!”. “Que foti el camp d’una vegada aquest camió. A aquest pas no hi arribarem mai”. “-Ooooh, quina caravana!. Tot són camions”. “- Mira, mira, ja som a Calaf”. Una dona pregunta: “- Irem a veure el mercat?”. “- Aaaara!,- diu l’altra- sembla que s’ha desencallat. Anem més depressa”. “- Es que els camions deuen anar al mercat de Calaf!. – “Pudé sí”. “- Bo!, ja tornem anar més poc a poc!! – “-Es clar,no veus que la carretera és plena de màquines excavadores”. “-No anem pa bé!”, “-Si, home, si, tot això ho arreglen per bé. D’aquí quatre dies els cotxes hi passaran volant”. “-Goita, ja són les onze,  fa tres hores que estem ficats dintre l’autobús”. “-No, que hem estat esmorzant mitja hora”. “-Aquell pernil era massa salat”. “-I el xuixo massa dolç de sucre i poca crema”. “- No ens convé menjar ni salat ni dolç”. “-Agafa’t tu, que ve una baixada!. Lliga’t el cinturón”. “- Aquest de la carretera aixeca la bandera verda”. “- iAixò vol dir que ja podem passar, que no hi  ha cap perill. Veus?, l’autobús ja va més depressa”. “-Mira, mira quin poble més maco. Que diu el lletreru?. “-Santpedor”. “-Ta fot, és el poble d’en Guardiola”. “-Ja hi haurien de posar una pilota de futbol amb l’escut del Barça”. “-Que hi fa aquesta iclèsia tan maca al costat d’aquelles granges tan lletges?”. “-Ara tornem a baixar”, “-Com ho saps?”. “-Perquè aquell castell d’allà dalt va quedant enrradera”. “-Quin castell és?”. “-No ho sé. Aquell té un mapa, diguem-li”. “-En el meu mapa no hi ha cap castell”. “-Oooh, mira que maco! –diu una dona- Ginesta!!. – “-Ja som a Corpus”. “- Oooh, quans molins de vent!”. “-Fotut burru, no hi entens res. Se’n diuen “molins eòlics”. “- Mira, mira, el mar!”. “-Que n’ets de burru. No hi anem pas al mar. Queda molt lluny. Aquí només es veuen muntanyes. T’has de canviar les ulleres”. “-‘Es que el sol m’enlluerna i.... “-Ai, ai, ai!, ara la carretera és més estreta”- “-Aquest xòfer en sap molt de portar l’autobús”. “- Perquè es  una ruta que l’ha fet moltes vegades”. “-Es veu bé prou”. “-No s’acaba mai aquesta esplanada. A aquest pas no hi arribarem mai al mar”. “-Veus com t’he dit que t’has de canviar les ulleres ?”. “-Compra-te-les d’aquelles de cine en relleu que veuràs les muntanyes més a prop, pallús!”. “ Mira, mira, un altre campanar!”. “-Un campanar?. Em pensava que era un castell”.

I així, anar-hi anant, fins que hi vam arribar. “Ooh, quin poble més maco!”. A la tornada tothom parlava del dinar: “-Quin tiberi que vam fer, eh?”. Podies provar de tot. No faltava res”.

 

A l’autocar tothom xerrava. Al cap de mitja hora tots dormien. Després de la darrera parada tècnica per descanviar l’aigua de les olives, l’Olivas es va posar al micròfon per explicar un bon grapat d’acudits. A Banyoles, tots hi van arribar ben satisfets. Ara, quan en trobo algun pels carrers, em saluden i em diuen:” Quin viatge més divertit!. Quin tip de riure que ens vam fer!. Quan hi tornarem?”.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Estimar la nostra terra


 M’he passat uns quants dies rellegint, remirant i recordant. I m’he posat a reflexionar recollint unes quantes frases de gent que en el llarg dels temps han tingut el país als seus cors. Som-hi. Llegim-les, considerem-les, meditem-les:
 

“La meitat de la meva vida l’he viscuda amb el català prohibit”. (Mn. Ballarin, capellà i escriptor,  92 anys).

 
De l’obra teatral “Rapsòdia en blau” de Jaume Farriol:

-Professor falangista: “¿Sabe usted que está prohibido hablar en dialecto?, Sabe que puede ser castigado?... Hable el idioma del Imperio!”. – Alumne: Si senyor. “Que quiere usted que le diga?”.

...Professor: “-Que es España?”. (pausa llarga. Els alumnes es miren uns als altres. Un alumne aixeca el dit. L’inspector, sorprés i complagut li diu: “A ver, que es España?”- L’alumne, espantat diu: “Puedo ir al excusado?” – El professor, indignat, exclama: “Vaya, vaya. Es el sitio más adecuado para su diarrea mental”.
 

“No cal que ens autoflagellem tant. Per més que ho intentem mai no trobarem una sortida pactada perquè no va amb la naturalesa del sistema que han muntat els castellans, sempre hi haurà una feblesa o altra que podran girar contra nosaltres. Gràcies a Déu no som perfectes”. (Enric Vila. Periodista i escriptor).

 
“Catalunya i Espanya és un matrimoni que no  s’avé, que mai s’ha entès, així que el millor que poden fer és separar-se amistosament”.  (Moisès Broggi, metge)

 
“L’amor patri, l’amor a la casa, al lloc on naixem i on vivim, a allò que ens aguanta i ens manté, al que veiem i palpem: heus aquí l’única política que jo entenc i que enteníem tots aleshores---Quefes! Quefes!.... uns quefes que viuen a Madrid, que no parlen com tu i jo, que ni saps com pensen, i que no volen sinó viure amb l’esquena dreta a costes de la teva. I ¿quina obediència, i quin apreci ni quina confiança voleu que hi hagi així?.  (De tots colors. Narcís Oller, novel.lista i narrador, 1846-1930).

 
“Quan posem la paraula llibertat al costat de la festa que commemora els herois de la resistència de 1714, som molt conscients que volem expressar ben rotundament que tots els onze de setembre, dels quasi 300 anys que han passat des d’aleshores, són una expressió de la voluntat dels catalans de no deixar-se suprimir com a poble diferenciat dins del conjunt europeu. La proposta austriacista que ara sabem llegir com el que va ser, és a dir un model modern per a l’Europa del segle XVIII, va ser derrotada per les tropes borbòniques, però la idea d’una unió europea construïda sobre la base d’una diversitat de pobles lliures és avui més actual que mai”. (Muriel Casals, presidenta d’Ómnium Cultural).
 

“I AM A CATALAN”. Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a una província d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya?. Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els dic, us diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats de Catalunya es van reunir al segle XI a Toluges, una ciutat que avui pertany a França però que abans era de Catalunya, per parlar de pau. Si, al segle XI !.” (Pau Casals a les Nacions Unides).


“Aquest és l’instant per retre homenatge no als herois ni als màrtirs, ni als prohoms, ni als grans capitans, aquesta és l’hora de retre homenatge als nostres avis, als nostres besavis, als que en el cor de cada casa, al costat del foc a terra han anat traspassant-nos el més bell llegat: estimar la nostra terra. Sense el mestratge dels més grans, els que ens han ensenyat la llengua i els nostres costums, els que han traspassat el significat del que vol dir ser naturals de Catalunya, no seríem pas ben res”. (Del nostre Cap conductor de Xisca de gardi).

dijous, 13 de setembre de 2012

Els que han fet arribar fins aquí


Des del fons del temps el nostre poble ha estat una fàbrica de rebels. De gent irreductible que no s'ha resignat al present que imposava l'invasor, i que ha lluitat i ha somiat en aquest fil conductor de la història de la nostra pàtria; la llibertat. Els segadors s'alçaren contra un règim injust, criminal i despòtic, els austriacistes defensaren fins la mort els baluards catalans. I tots els que vingueren després tingueren, present en la seva memòria, el record de les constitucions arrebassades i dels furs perduts. Aquest nord no es va perdre mai en aquest país de derrotes infinites i de càstigs absoluts. A les guerres carlines, els pagesos s'alçaren de nou brandant la bandera dels furs, d'aquelles llibertats que els dominadors ens havien pres. I temps després vingué la renaixença i la mancomunitat per recuperar el temps perdut amb la voluntat de tornar a ser. A l'any 1926 el Coronel Macià preparà, al costat de quatre valents, la conjura de Prats de Molló i d'aquella derrota vingueren els anys gloriosos de l'Avi convertit en el president de la immensa majoria dels catalans. Després vam perdre un altre cop, i de la foscor, i de les tenebres, nous patriotes continuaren la marxa d'un poble que mai s'ha resignat, que mai ha estat vençut, que sempre resorgeix des del fons del temps. Als carrers de Barcelona aquest poble ha fet la major aposta de futur de la seva història. Ni autonomia, ni federalisme, ni furs, ara és l'hora de la llibertat. Amb tot, aquest és l'instant per retre homenatge no als herois ni als màrtirs, ni als prohoms, ni als grans capitans, aquesta és l'hora de retre homenatge als nostres avis, als nostres besavis, als que en el cor de cada casa, al costat del foc a terra han anat traspassant-nos el més bell i poderós llegat: estimar la nostra terra. Sense el mestratge dels més grans, els que ens han ensenyat la llengua i els costums, els que han traspassat el significat del que vol dir ser naturals de Catalunya, no seríem pas ben res. Ells, pacientment i sense fer gaire fressa, han pogut fer més que l'imperi colonial que encara ens domina i totes les seves ràncies estructures d'estat. Els nostres avis i també els nostres pares han pogut fer-nos arrelar la idea de país, l'estima per tot el que ens envolta, el tremp de la nostra llengua. Al costat d'ells, ai senyor, la caverna mediàtica d'Espanya és una nosa. El dia que guanyem haurem de tenir un record per tots els que ens han fet com són. Visca nosaltres i els que són, i eren, com nosaltres.

divendres, 7 de setembre de 2012

Diada a la capital


A quatre dies de la diada s’entreveu un cristo gros. Sembla ser que ja som més que uns quants els que ens n’hem cansat del pa que s’hi dona, i aprofitant que arriba el jorn catalanista per excel·lència, aquests que ja som més que uns quants hem decidit sortir a renegar una mica a la capital.
Sembla ser que serem un grapat i que fins i tot es pot produir una mica de caos. Ja només al Pla de l’Estany, hem omplert tots els autocars d’en Solà, d’en Tarrades Coll, les Teises i fins i tot s’ha hagut de reforçar la història amb el tren pinxo i una corrua de tractors encapçalats pel d’en Brugada. Els tractors i el tren pinxo surten demà dissabte a les 12 del migdia del baixant de la Plaça de les monges. Recordem que qui faci ús d’aquest mitjà, cal que porti una rebequeta.  
A Banyoles hi va tothom, a la manifestació. Bé, només queden a la ciutat una brigada de retens de vigilància, no fos cas que cap organització criminal, política o no, aprofités la nostra absència per saquejar-nos el poc que ens queda.
Que els catalans som una mica torracollons, no és novetat. Sempre ens ha emprenyat la idea d’algun dia posar-nos tots d’acord. Per això, ara que sembla que majoria hem coincidit en cabrejar-nos a l’hora per un mateix tema, hem hagut de buscar a corre-cuita una història per discrepar entre nosaltres. Així doncs, ja no n’hi ha prou en onejar una estelada sinó que ara, a tota llet, ens toca fer una màster de la simbologia que acompanya als diferents colors possibles en el rerefons de l’emblema independentista català per excel·lència.
Gent, deixeu-vos de futileses i parides vàries. El dia 11 se’ns espera a tots al carrer de la capital. Tal li fot si anem amb estelada del color que sigui, amb una senyera o amb les mans a la butxaca. És igual si calcem espardenyes de beta, xiruques o de can Castanyer. Al cul li pixo si xiulem, cantem o piquem de mans. És important la suma d’aquells que no volen morir sense ser un país lliure, amb els que per primera vegada senten que això d’Espanya és mal negoci i pitjor companyia i fins i tot aquells que creuen que el país necessita un cop de timó sense saber quin, ben bé. És important que tothom, fins i tot i sobretot nosaltres mateixos, constatem que realment soms molts més que uns quants els que anem de la mà, ara. Segurament Catalunya enllà les coses s’explicaran molt diferent, però això ja son figues d’un altre paner... Perquè la veritat ja la sabran, com també saben que no ens han tractat bé, ni ara ni pràcticament mai. Dit queda.

dijous, 6 de setembre de 2012

Estiu. Cara de mossèn. Vells viatges (i IX)


Jo no sé perquè algunes vegades m’han confós amb un capellà. No sé per quin motiu faig cara de mossèn, deu ser per la meva seriositat quan vaig pels carrers, o perquè els que no em coneixen, en veure’m abillat algunes vegades amb jerseis cordats fins al coll i amb el meu pentinat clàssic de clenxa al costat, potser si que en molts moments he fet cara de mossèn. Però us asseguro que el paper d’eclesiàstic només l’he exercit fent comèdia a l’escenari del teatre Municipal interpretant el tipus d’un capellà poeta en l’obra de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa” en la que vaig desfilar pels passadissos del teatre  beneint als espectadors abans de pujar  a recitar una poesia. Però el que em causa estupor és que em confonguin per un capellà quan vaig pels carrer. “Passi-ho bé, mossèn”, he sentit que em deien algunes vegades. I això especialment m’ho deien alguns que no em coneixien durant els viatges que vam fer per Europa en aquells estius vells i bells d’aquells anys que ja en podríem dir els anys de la picor.

 

Recordo que en una sortida estiuenca que vam fer per la Catalunya Nord vam perdre una parella, i com que a l’autocar hi ha sempre molta alegria, tot cantant cançons ningú s’adonà que ens faltaven un parell dels nostres viatgers. No va ser fins que en el moment de ser entaulats per dinar, quan compto els comensals i m’adono que me’n falten dos.   Ja l’hem feta bona !. Els hem deixat en el poble que acabem de visitar!.  Els hem d’anar a recollir. “Sabeu què?, comenceu a dinar que  el xofer i jo els anem a buscar. I ja em tens a l’autobús al costat del xofer  a gran velocitat amb unes corbes que hi havia a la “grande route”  que em feia més por que goig, mentre que el conductor per animar-me em deia: “Tranquil, mossèn, que ja els trobarem”.  Efectivament, ja vam recuperar els perduts que ens esperaven en el mateix lloc on havíem partit. Vam tornar satisfets cap al restaurant mentre el xofer de l’autocar tot satisfet anava dient als entaulats: “Sort del mossèn que els ha trobat!”. Tot plegat un tip de riure. Però a partir de llavors, per seguir la veta humorística, tots els acompanyants van seguir dient-me tot el dia mossèn per aquí i mossèn per allà.

 

Un altre dia, en una missa celebrada a l’església de la ciutat d’Albenga, a tocar la mar Ligur (on Martiriano, el que segles a venir seria patró de Banyoles)  abans de començar la cerimònia, un cappellano  em va dir si jo seria l’oficiant. “” No, signore, no, jo no soc pas el cappellano, si per cas puc fer de “escolano”. No m’entenia pas. Li vaig dir fins i tot en castellà: que si no en troba cap podria fer de “monaguillu”. Tampoc ho entenia. Vam arreglar-ho dient-me que anés a seure als bancs i que acompanyés la corale del gruppo  a fer de “piccoli cantori”.   

Aquell dia vam acabar tots cantant la tornada dels goigs de sant Martirià i el Virolai que vaig dirigir com si fos un “maestro cantore” o direttivo de la Corale de la Scala de Milan. 

 

P.S.- Aquestes xiscagardiades de Vells i bells viatges d’estiu són  records humorístics d’antics viatges per la vella Europa amb gent de la nostra estimada Banyoles. Som al 2012, i els viatges ja no són tan carrinclons com els que he anat  transportant a tots els meus lectors.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Estiu. Cappellano xopi. Vells viatges (VIII)


Diuen que les cascades del Rin són les més grans d’Europa. Qui ho havia de dir!. I això que només fan 21 metres d’alçada. Però és divertit anar-hi des de Schafaussen  pujant en una embarcació que s’hi va acostant per a deixar-vos ben esquitxats. I és que en els viatges estiuencs sempre hi ha un dia o altre que en surts remullat. En 15 dies dels més calorosos de l’estiu, transitant per aquesta Europa dels nostres somnis, sempre ensopegaves amb un dia que et queia a sobre un xàfec que t’agafava sense l’impermeable  colorístic que havíem comprat a la botiga del Tot a 100 abans de l’allau xinesa. Era una atracció veure 60 banyolins amb aquella gamma de colors  relluents, i molt més quan ens ajuntàvem una colla de vuit, entre homes i dones abillats amb quatre impermeables grocs i 4 de vermells per formar la nostra bandera catalana mentre cantàvem allò de “la terra més ufana sota la capa del sol”.

 

Com una sopa vam quedar uns quants escapats del grup quan en una  llarga nit de llamps i trons vam anar a visitar l’Armand Coll, a Ginebra. L’Armand era de can Xeixa de Cornellà del Terri i ja feia anys que tenia muntat el restaurant “Le Catalan” a la capital suïssa. El plat típic del restaurant eren els llobregants i per a menjar aquella llagosta hi havien  passat actrius i actors populars de cinema, polítics d’arreu del món i fins i tot un Cap d’Estat africà, caníbal i troglodita. (Llegiu entrevista a Revista de Banyoles, núm. 672, novembre 1986).

Com una sopa vam quedar un dia en que vam arreplegar un ruixat en una esplanada plena d’aigua que vam travessar amb bosses de plàstic lligades a les sandàlies. Com també remullant-nos de peus i travessant  taulons a la plaça de Sant Marc de Venècia. I xops vam quedar quan el ruixat va arreplegar-nos en els boscos de l’illa on el rei boig hi tenia el seu palau. Ja ningú se’n recordava de l’emperatriu Sissí i només esperàvem soplujar-nos a la sala dels miralls per veure’ns la fila que fèiem amb els “xubasquerus” gotejant.

 

Però la remullada més complaent pels viatgers turístics banyolins fou la que presenciaren davant  del Museu del Vaticà quan aquest guia afeccionat que escriu en aquest bloc va relliscar per anar a caure en un bassal d’aigua mentre m’aixecaven per veure’m remullat de cap a peus. Ah, quines rialles!. Ni en els millors moments de les meves actuacions còmiques havia sentit riure tant al públic com la d’aquells espectadors  davant del Vaticà.  Aquell dia no hi hagueren aplaudiments. Els vaig deixar a tots dintre del Museu per anar de dret  a l’hotel a canviar-me la meva vestidura que anava regalimant pel camí. A la tornada vaig decidir entrar a una sabateria per comprar unes bones botes. Hi havia un dependent que em va agafar pel clatell fent-me asseure per provar-me sabates especials per a la “pioggia”. M’anava emprovant una bota darrera l’altra dient-me: “Tranquilo, tranquilo  pater. Scarpa da molto qualità. Durare molto annos”.  I va tenir raó perquè la vaig comprar  de “grande qualità”. Encara avui les segueixo portant quan plou. I ja han passat 30 anys!. Us asseguro que són unes super-botes.  I és que, sense saber-ho, m’havia posat dintre una botiga  de “ calzolaio eclessiastico” especial per a vescovos i cardinales. Segur que em van prendre per un cappellano.  M’ha passat sovint. Potser sí que un home seriós com jo, quan va pel carrer fa cara de capellà. Però l’ofici de capellà només l’he exercit fent comèdia en una obra de Santiago Rusiñol.  I que consti que en aquella representació vaig posar-me les “buonas scarpores di la bottega di la migliore calzatura di Roma specialitzzatta ne scarpas di canonicos e cardinales”.

 

A tots els meus lectors, la mia benedizione”.