dijous, 6 de setembre de 2012

Estiu. Cara de mossèn. Vells viatges (i IX)


Jo no sé perquè algunes vegades m’han confós amb un capellà. No sé per quin motiu faig cara de mossèn, deu ser per la meva seriositat quan vaig pels carrers, o perquè els que no em coneixen, en veure’m abillat algunes vegades amb jerseis cordats fins al coll i amb el meu pentinat clàssic de clenxa al costat, potser si que en molts moments he fet cara de mossèn. Però us asseguro que el paper d’eclesiàstic només l’he exercit fent comèdia a l’escenari del teatre Municipal interpretant el tipus d’un capellà poeta en l’obra de Santiago Rusiñol “Els jocs florals de Canprosa” en la que vaig desfilar pels passadissos del teatre  beneint als espectadors abans de pujar  a recitar una poesia. Però el que em causa estupor és que em confonguin per un capellà quan vaig pels carrer. “Passi-ho bé, mossèn”, he sentit que em deien algunes vegades. I això especialment m’ho deien alguns que no em coneixien durant els viatges que vam fer per Europa en aquells estius vells i bells d’aquells anys que ja en podríem dir els anys de la picor.

 

Recordo que en una sortida estiuenca que vam fer per la Catalunya Nord vam perdre una parella, i com que a l’autocar hi ha sempre molta alegria, tot cantant cançons ningú s’adonà que ens faltaven un parell dels nostres viatgers. No va ser fins que en el moment de ser entaulats per dinar, quan compto els comensals i m’adono que me’n falten dos.   Ja l’hem feta bona !. Els hem deixat en el poble que acabem de visitar!.  Els hem d’anar a recollir. “Sabeu què?, comenceu a dinar que  el xofer i jo els anem a buscar. I ja em tens a l’autobús al costat del xofer  a gran velocitat amb unes corbes que hi havia a la “grande route”  que em feia més por que goig, mentre que el conductor per animar-me em deia: “Tranquil, mossèn, que ja els trobarem”.  Efectivament, ja vam recuperar els perduts que ens esperaven en el mateix lloc on havíem partit. Vam tornar satisfets cap al restaurant mentre el xofer de l’autocar tot satisfet anava dient als entaulats: “Sort del mossèn que els ha trobat!”. Tot plegat un tip de riure. Però a partir de llavors, per seguir la veta humorística, tots els acompanyants van seguir dient-me tot el dia mossèn per aquí i mossèn per allà.

 

Un altre dia, en una missa celebrada a l’església de la ciutat d’Albenga, a tocar la mar Ligur (on Martiriano, el que segles a venir seria patró de Banyoles)  abans de començar la cerimònia, un cappellano  em va dir si jo seria l’oficiant. “” No, signore, no, jo no soc pas el cappellano, si per cas puc fer de “escolano”. No m’entenia pas. Li vaig dir fins i tot en castellà: que si no en troba cap podria fer de “monaguillu”. Tampoc ho entenia. Vam arreglar-ho dient-me que anés a seure als bancs i que acompanyés la corale del gruppo  a fer de “piccoli cantori”.   

Aquell dia vam acabar tots cantant la tornada dels goigs de sant Martirià i el Virolai que vaig dirigir com si fos un “maestro cantore” o direttivo de la Corale de la Scala de Milan. 

 

P.S.- Aquestes xiscagardiades de Vells i bells viatges d’estiu són  records humorístics d’antics viatges per la vella Europa amb gent de la nostra estimada Banyoles. Som al 2012, i els viatges ja no són tan carrinclons com els que he anat  transportant a tots els meus lectors.