dilluns, 24 de setembre de 2012

"Jubilee Bus Animation"


De tant en tant m’agrada fer una sortida en autobús amb gent gran entusiasmada en fer visites en algunes poblacions d’aquesta nostra Catalunya tan ignorada o deixada de banda durant molts anys. I m’agrada escoltar alguns comentaris que fan la gent gran viatgera, entusiasmats pel paisatge que estan veient passar per les finestretes del bus.  Amb els diàlegs i comentaris que s’escolten n’hi ha per escriure’n un llibre. D’algun d’ells ja me n’he apropiat per traslladar-los en algunes obres de teatre escrites en moments de lleure.

En una d’aquestes sortides d’anada i tornada en un sol dia ens hem ficat dintre el tunel de Bracons per anar seguint avall fins a les terres lleidatanes. Es meravellós contemplar els camps de pasturatge amb les ovelles que prenen el sol menjant plàcidament l’herbatge de les planures sota els encimbellats turonets on es veuen campanarets en poblets de quatre masies desmantellades. “-Goita, goita, quin castell. On som?”, diu el del meu darrera. – “No ho sé pas”, li respon el seu veí de seient, mentre es regira cridant als de més enrera: “-No hi ha ningú que porti un mapa?”. Alguns baden, o badallen, però la majoria estan molt enxerinats contemplant el paisatge darrera la finestreta: “- Goita, goita, la carretera vella. “Hasta” hi ha un tunel!”. “-Hi fan moltes obres aquí a l’Eix. No els acabaran mai!”. “-Aquest camió de davant va molt a poc a poc”. “- Mira, mira, la via del tren!”. Una església dalt d’un turó. “-Pobre gent, com devien suar per anar a missa!”. –“Aquest camió de davant és d’un “grupo lugístico”. – “I que és lugístico?”. “Jo que sé, deu voler dir que el lloguen”. “-Deu ésser d’una altra indústria d’aquestes que se’n van per terra”. “-Segur!”. “Que foti el camp d’una vegada aquest camió. A aquest pas no hi arribarem mai”. “-Ooooh, quina caravana!. Tot són camions”. “- Mira, mira, ja som a Calaf”. Una dona pregunta: “- Irem a veure el mercat?”. “- Aaaara!,- diu l’altra- sembla que s’ha desencallat. Anem més depressa”. “- Es que els camions deuen anar al mercat de Calaf!. – “Pudé sí”. “- Bo!, ja tornem anar més poc a poc!! – “-Es clar,no veus que la carretera és plena de màquines excavadores”. “-No anem pa bé!”, “-Si, home, si, tot això ho arreglen per bé. D’aquí quatre dies els cotxes hi passaran volant”. “-Goita, ja són les onze,  fa tres hores que estem ficats dintre l’autobús”. “-No, que hem estat esmorzant mitja hora”. “-Aquell pernil era massa salat”. “-I el xuixo massa dolç de sucre i poca crema”. “- No ens convé menjar ni salat ni dolç”. “-Agafa’t tu, que ve una baixada!. Lliga’t el cinturón”. “- Aquest de la carretera aixeca la bandera verda”. “- iAixò vol dir que ja podem passar, que no hi  ha cap perill. Veus?, l’autobús ja va més depressa”. “-Mira, mira quin poble més maco. Que diu el lletreru?. “-Santpedor”. “-Ta fot, és el poble d’en Guardiola”. “-Ja hi haurien de posar una pilota de futbol amb l’escut del Barça”. “-Que hi fa aquesta iclèsia tan maca al costat d’aquelles granges tan lletges?”. “-Ara tornem a baixar”, “-Com ho saps?”. “-Perquè aquell castell d’allà dalt va quedant enrradera”. “-Quin castell és?”. “-No ho sé. Aquell té un mapa, diguem-li”. “-En el meu mapa no hi ha cap castell”. “-Oooh, mira que maco! –diu una dona- Ginesta!!. – “-Ja som a Corpus”. “- Oooh, quans molins de vent!”. “-Fotut burru, no hi entens res. Se’n diuen “molins eòlics”. “- Mira, mira, el mar!”. “-Que n’ets de burru. No hi anem pas al mar. Queda molt lluny. Aquí només es veuen muntanyes. T’has de canviar les ulleres”. “-‘Es que el sol m’enlluerna i.... “-Ai, ai, ai!, ara la carretera és més estreta”- “-Aquest xòfer en sap molt de portar l’autobús”. “- Perquè es  una ruta que l’ha fet moltes vegades”. “-Es veu bé prou”. “-No s’acaba mai aquesta esplanada. A aquest pas no hi arribarem mai al mar”. “-Veus com t’he dit que t’has de canviar les ulleres ?”. “-Compra-te-les d’aquelles de cine en relleu que veuràs les muntanyes més a prop, pallús!”. “ Mira, mira, un altre campanar!”. “-Un campanar?. Em pensava que era un castell”.

I així, anar-hi anant, fins que hi vam arribar. “Ooh, quin poble més maco!”. A la tornada tothom parlava del dinar: “-Quin tiberi que vam fer, eh?”. Podies provar de tot. No faltava res”.

 

A l’autocar tothom xerrava. Al cap de mitja hora tots dormien. Després de la darrera parada tècnica per descanviar l’aigua de les olives, l’Olivas es va posar al micròfon per explicar un bon grapat d’acudits. A Banyoles, tots hi van arribar ben satisfets. Ara, quan en trobo algun pels carrers, em saluden i em diuen:” Quin viatge més divertit!. Quin tip de riure que ens vam fer!. Quan hi tornarem?”.