dimarts, 23 d’octubre de 2012

Martiriana


Els meus pensaments acostumen anar sempre molt endarrera. Que hi farem!. Els vells som així!. Ho dic, perquè en escoltar a les dues cobles (La Principal de La Bisbal i Selvatana) tocant l’excel.lent sardana de Conrad Saló en la cloenda sardanística a la plaça Major on gairebé tothom s’aplega davant dels músics per rematar amb grans aplaudiments la festa major de Banyoles, m’ha revingut el record d’una altra sardana que durant molts anys fou molt popular. Ja ningú se’n recorda de la “Martiriana”, sardana composta pel mestre Joaquim Mateu que no mancava mai en aquesta nostra tradicional festa major.  Perquè no es toca la  “Martiriana” que va compondre expressament per a ésser executada en el primer dia de les festes de sant Martirià?. Si, ja sé que es va ressuscitar en una de les festes martirianes, però em sembla que no l’he sentida més. Ben pensat i debatut, la sardana del mestre Mateu podría també  cloure les audicions de sardanes del primer dia.  

En la dècada dels anys 40 es tocaven les sardanes de Joaquim Mateu, i la Coral banyolina de Ntra Sra. de Montserrat que dirigia el mateix compositor cantava “La mallerenga”,una de les seves millors composicions. Recordo que quan en Joaquim Mateu treia la llengüeta i començava a donar el to, planava un silenci emotiu damunt  l’entarimat, els rostres s’animaven i  els cantaires se’ls veia alegres quan entonaven aquell cant de la Mallerenga amb lletra de Joaquim Hostench.

Això de dedicar composicions als ocells que refilen a la primavera, a en Quimet Mateu ja li devia venir d’aquell tarannà seu, d’aquell amor a la naturalesa que portava a dintre des de la seva joventut quan sortia a respirar els aires dels camp i boscos de la nostra contrada,amb l’escopeta carregada a l’esquena. Ho  digué un poeta pitarresc del carrer de Sant Antoni: en Quim Mateu era el terror de les llebres.

 

Recordo a en Quim Mateu, no pas amb l’escopeta, però si amb la llengüeta a la boca a punt de dirigir els pastors, àngels i dimonis d’Els Pastorets mentre es posava un pols de tabac que treia d’una capseta introduint-lo cerimoniosament als forats del nas. Com si fos ahir recordo que li vaig demanar un polsim d’aquell preparat de tabac  que en deien rapè i que era disposat per a ser consumit per via nasal. La meva intenció era la de fer un “gag” durant la representació, ja que sabia que posant-me rapè al nas aconseguiria  estornudar a escena de manera natural i espontània. Vaig passar-me de mida emplenant-me el nas d’aquell tabac aspirador, i un cop vaig sortir a escena em va venir un cap rodo i un  mareig  que vaig haver de sortir apressadament de l’escenari a descanviar la pesseta al lavabo del camerino, sota l’escenari del “Círculu de Católicus”. Amb penes i treballs vaig acabar la representació, i el mestre Mateu dirigint el cant dels pastors es va trobar amb un Bato cantaire afinat de cara que semblava una ombra malaltissa del pastor lleuger dels Pastorets.

 

Aquella època de les darreries dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat fou la més esplendorosa del mestre Mateu en quant a les seves activitats com a expert director de la Schola Cantorum, coral composta únicament per veus d’homes que formaven un conjunt harmoniós cantant en els Oficis i funcions litúrgiques i participant en algunes vetllades en locals de la ciutat i també en cantades a l’aire lliure. Jo crec que el primer que se li hauria de reconèixer a l’inoblidable mestre Joaquim Mateu és el d’haver estat el primer que va fer cantar cançons populars catalanes a la seva Schola Cantorum, quan després de la guerra incivil del 36 no es podien cantar cançons catalanes en llocs públics, i menys en espais oberts com la nostra plaça major, que llavors es va batejar com a “plaza de España”. Van ser els cantaires de la Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat els que van cantar a ple pulmó filagarsejant els cants de “La mallerenga”: “Tot estiu, tot estiu, tot estiu, va cantant la mallerenga, tot estiu, tot estiu, tot estiu, tot alegre, tot somriu. Ocellet, bon ocellet, de la mantellina negra, ocellet n’és del bon temps

de la florida primavera”.

 

(Dedicat als dos únics components que resten de la “Scola Cantorum Ntra Sra. de Montserrat: Ferran Barba Veguillas i Joan Frigola. La Coral disposava de gairebé una trentena de cantaires. Entre ells recordem a Salvador Comerma, Joan Yani,  Jaume Vila, Jesús Barba, Josep Torras, Josep Tubert, Martirià Pau,  Rafael Farreres, Benet Puig, Miquel Vilanova, Josep Tallada, Pere Quer, Salvi Gratacós, Josep M. Torrent, Josep M. Mateu, Narcís Montagut, Jacint Planas, Agustí Riera, mossén Benet Riera, Francesc Ametller, Pere Roca, Joan Pi, Salvador Boix, Martirià Pau, Jaume Duran, Enric Font, Jaume Font... Un cop extingida la Coral, una bona part d’ells formarien part de l’Agrupació Polifònica de Banyoles, dirigits pel mestre Manuel Saderra). 

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Quin concertàs!


Amb el contramestre de Xisca de Gardi hem assistit a una nova vetllada organitzada pel Foment de la Sardana. El so de la Bisbal, d'un plateresc que enlluerna, s'ha apoderat del Pavelló. La tria de la Bisbal ha estat d'un gust exquisit que demostra la ciència i el bon esperit d'aquesta formació. Escoltant Toldrà he pensat "ai si els americans tinguessin els nostres Toldrà o Garreta o Saderra quantes pel·lícules haguessin il·luminat amb les seves músiques". Després ha vingut una elegant composició del mestre León i, finalment, un regal pels sentits de la mà del gran Bou. Té raó el contramestre quan diu que les sardanes fan recordar, i desvetllen l'evocació. I a mi aquesta música fonda em recorda els temps petits, les olors del país, les veus de la meva gent, aquella ànima potent del poble ras de Banyoles. Per alguns, els incauts i els que viuen del prejudici, les sardanes són coses de gent estirada i avorrida, però això vol dir, i ho dic amb pena pels que no volen saber res, que no han escoltat Toldrà o els germans Saderra, o el gran Garreta o alguna sardana d'en Bou, si ho haguessin fet, i si es deixessin endur per la violenta força dels sentits es rendirien a l'evidència. I farien com el contramestre i jo que amb cada sardana som capaços de veure gent i passatges dels dies viscuts. Anem al concert i no ens desviem. La Selvatana ens ha regalat instants de l'exaltació patriòtica que viu el nostre país. I això també entronca un altre vessant que ha tingut sempre la sardana. No és cosa com es vol pensar, i com  ens volen fer creure, de gent acomodatícia, sinó per rebels que s'entesten a somiar una terra plena i lliure, un país sense esclaus, un lloc gloriós pels nostres fills. I és aquí quan ha vingut l'homenatge al president del foment de la Sardana de Ceret, Josep Vidalou. Un home que per la cabellera blanca sempre m'ha fet pensar en l'impulsor de La Bressola, les escoles en català del nord de Catalunya. Vidalou, sorprès i emocionat, ha parlat, precisament, del caràcter rebel i heroic de la sardana. El seu discurs ha estat interromput pel fervor de la gent i he pensat, tot seguit, "el país és viu, ben viu". El millor moment de la jornada ha tornat a venir de la mà de la Bisbal amb una prodigiosa peça del mestre Serra: "la muixeranga d'Algemesí". I he pensat "el país és viu i el volem complert, amb els germans de Ceret i amb els germans del nostre sud, que és aquella terra on viuen els Obrint Pas i on vivia Fuster, viu i gran, com ha de ser el nostre país, què carai". La festa s'ha acabat amb un clàssic, l'himne de Banyoles, "la festa de Sant Martirià" de Conrad Saló a càrrec d'aquestes dues cobles de categoria: la Bisbal i la Selvatana. Senyor Lleal, com a bon hereu, aneu servant i fent gran el llegat del Senyor Parnau. Avui ens heu fet una mica més feliços.

Adéu al Comitè



Quan vam començar aquest sarau del bloc, ara fa molts rostits, el fum i els vapors, les riallades i les bestieses em van portar a adoptar el nom de Comitè d'Orriols. Ara no em feu dir perquè. Per ganes de fotre l'ós com diu el meu pare. O fotre l'ànec. Personalment estic ben lluny de la criminal banda que va assotar mitja província i que atrevir-se a escampar la por, l'odi i la violència fins la nostra comarca. Els del Comitè d'Orriols va matar a tort i a dret, sense mirar prim, sense compadir-se de ningú. El cas és que mai m'he sentit identificat amb aquesta colla de sàtrapes però, vés per on, vaig adoptar aquest nom sinistre per escriure aquí. I últimament he donat voltes si valia la pena continuar amb aquesta identitat més aviat horrible. I vet aquí que un bon amic, medallista, home honrat i mestre m'ha fet saber, fa poques hores, que a certa gent, sobretot la que més gran d'entre nosaltres i la que ha patit l'ombra criminal d'aquesta banda, li molestava o l'inquietava aquesta denominació. Com que jo ja no n'estava convençut les paraules del bon amic, i mestre, i medallista m'han fet fer el tomb definitiu. Llavors he pensat: quin nom pots adoptar en la teva nova identitat en aquest món de Xisca de Gardi. I m'han vingut, tot seguit, les paraules que un dia llunyà va pronunciar la meva mare. Va dir que a Banyoles ben poca gent se'n recordava del seu pare, un home honest, treballador, fill de Falgons i que morí molt jove el primer any de la guerra en un trist accident. Com que tinc molt clar que, abans que res, hem de ser deutors dels més grans, m'he proposat a ennoblir la memòria d'un home bo, d'un home honrat, d'un home que no vaig conèixer però del que m'ha arribat el testimoni de la seva noblesa. Ara els meus escrits portaran el nom de l'avi com certes empreses duen el nom dels vells que les impulsaren, com certs prats i camps porten el nom dels que els van guanyar amb el treball dels dies. L'avi, un home bo i honrat, netejarà amb el seu bon nom els escrits que portaven la signatura d'una banda de criminal. Visca Nosaltres i els que som com nosaltres.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Gris tardoral



El gris tardoral s'escau a Sant Martirià. Aquesta és una màxima que com a banyolins hauríem de tenir profundament arrelada als nostres cors. Què és això d'anar a Fires o córrer per barraques, o ballar sardanes a Plaça, amb suèters, niquis d'estiu, samarretes d'imperi o pantalons curts? Això és una disbauxa i quasi un infortuni dels nostres dies de fogots globals sobre la terra per culpa de Corea del Nord. Sant Martirià exigeix abrics fins als peus, jerseis gruixuts i pantalons de vellut. Així era quan érem petits i estrenàvem la roba d'hivern comprada en llargues cues a Can Comalat, gran pavelló de la moda del nostre país. El gris tardoral fa per Sant Martirià i no pas les clapes de sol, la pols, i la rebentada calor sufocant que ha fet en les últimes edicions. El gris tardoral crea una llum molt ensucrada que afebleix els sentits, asserena les cabòries, i provoca en l'espectador una mirada plàcida sobre el paisatge. Vaig deixar el cotxe al molí de Can 'Vellana i em vaig quedar mirant aquest continu d'horts i cases que és el Sota Monestir fins que els meus ulls es van perdre en el bosc de Can Puig. Verds somorts, cases engalanades per la boira i tot plegat un ambient vaporós i delicat, ple de melangia i també capaç de convocar records llunyans. El cel d'aquell dissabte era el cel dels octubres d'abans, plujosos i humits, carregats amb tels de boira que s'assemblaven al núvol de sucre que venien a les fires, ambient d'abrics i paraigües, de fang i sabates molles, de botes de canya i de ruixats intensos, i d'aigua, molta aigua, que baixava pels carrers amb la freda amenaçada de "farà un disbarat". I és això que, de tant en tant, aquest fogot global que és el temps ens regali una pausa i serveixi per explicar als més petits com eren les nostres festes abans, antes, abantes, i ells, amb aquella mirada estranyada, puguin arribar a copsar algun retall de la nostra memòria. El gris tardoral, espès i a vegades suau, que lliga tan bé amb el verd dels nostres horts, amb els colors dels boscos dels costats i amb el blau de l'Estany és un color delicat i elegant, un color de Florència, un color del nostre Sant. D'aquest patró que no canviaríem per res del món.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

El repartidor de felicitat


Quan el nostre home va néixer tenia una orquestra sota del balcó de casa seva. Ja era un senyal, una premonició del destí. Aquest home sempre seria portador de l'alegria. Quan era un marrec es passejava pel seu barri, el barri de la Llet, saltant i fent gresca. Duia ja impresa l'alegria i les ganes de viure. De ben jove va entrar a treballar en un banc. Què millor que caixer d'un banc per repartir felicitat de 8 a 3. Felicitat dels que ingressen calés perquè se saben afortunats i més segurs, i felicitat també per la part dels que en treuen perquè els toquen  amb les mans i estan més a la vora del cotxe, la bicicleta o del vedell que volen comprar. El caixer d'un banc és l'home que reparteix felicitat en forma de moneda de curs legal. A casa seva, i al costat de la família, feia palmons i se'ns acut que aquest ofici, delicat i entretingut, també és una forma prodigiosa de fabricar felicitat. O no són feliços com anissos els vailets que es passegen elegants i virtuosos amb els palmons? L'home en qüestió li va venir la fal·lera del teatre. Els de la seva família tenen el do del treball precís amb les mans, entengui's cistells o palmons, i també per l'art de la comèdia. La família de la qual parlem és un rast interminable de comediants, oncles i avis, nebots i cosins, aquesta família més que un arbre genealògic, té un escenari genealògic. En el seu codi genètic hi ha el teatre de la mateixa manera que en altres famílies pot haver-hi, per exemple, la química o la rebosteria. Vet aquí. Aital personatge va trepitjar els escenaris fa moltes i moltes comèdies. I de seguit, gràcies a l'empremta de la família, va convertir-se en un actor còmic de primera magnitud. De primera magnitud, sísmica. Només havia de sortir a escena que ja se sentien les primeres riallades. Quin estrèpit! I tota la seva composició teatral anava plena d'uns farts de riure de tempesta d'estiu. La gent ja no reia: llampegava i tronava, i les butaques de tots els teatres feien una tremolor esgarrifosa. Quan aquest còmic obria la boca, hom tenia la sensació que entre el públic podia acabar havent-hi alguna desgràcia: un síncope, un atac de singlot, un cobriment dels més seriosos. Aquest home de tant graciós acabava essent una amenaça. Als teatre on anava, i per precaució, calien metges d'urgències o llevadores per assistir alguna partera a la que per culpa d'un fart de riure se li avançat la responsabilitat.  Quan la gent sortia del teatre evidenciaven, invariablement, el pas  del riure per  les seves cares, respiraven millor producte de l'expansió pulmonar i abdominal i, a l'endemà, sense saber com es mostraven més comprensius, afectuosos o civilitzats. La gent que assistia en aquelles funcions havia rebut una descàrrega elèctrica de felicitat d'un volum i d'unes proporcions quasi monumentals. Sense saber com, la Banyoles o els pobles provincials que rebien aquella companyia teatral presentaven símptomes, ni que fossin passatgers, d'una lluminositat mai vista en els temps tenebrosos que tocava viure. Aquell personatge ha tingut una, dues i tres joventuts teatrals. Ha donat la volta de campana a l'escena banyolina i ha estat capaç d'estrenar amb els grans, amb els no tant grans, amb els no gaire grans, amb els joves i amb qualsevol lleva del biberó que es presti. Antes, abantes, ans, ara o demà passat quan aquell animal surt a l'escena la gent ja tremola, les parteres suen, els habituals del singlot fan el senyal de la creu, els que ploren de riure preparen el mocador i els que tenen incontinència orinaria ja preparen l'ansat. La tempesta està a punt de descarregar i la gent ho saben, i ho pateix, però es prepara perquè, en el fons, no hi ha cosa millor que riure amb  ganes encara que tot tremoli, que tot peti, que baixi tot. Amb el temps, aquest personatge no és que s'hagi jubilat sinó que ha fet més feina que mai. Quan ja tothom l'imaginava reposant en una cadira i explicant facècies del passat, es va convertir, per obra i gràcia de la seva energia, en l'ànima de la Revista de Banyoles. Durant segles, aquesta publicació sortia perquè ell estava a la sala de màquines fent la feina de quaranta o cinquanta persones. No sabem d'on treu el temps aquest personatge, ni les energies, ni el convenciment, ni l'alegria, però els treu. A fe de Déu que els treu! El cas és que la Revista i el Teatre no el devien omplir el suficient i es va posar a fer Ràdio i després televisió. Pel camí un seu amic el va embolicar, o va ser ell qui va embolicar al seu amic? Tant se val. El cas és que es van embolicar a fer la història del teatre banyolí, una aventura descomunal només comparable a la història Colonial del Regne Unit de la Gran Bretanya. Ja ho veieu: el nord de la vida d'aquest personatge té sempre dos horitzons: Banyoles i fer feliços a la gent. I per sort, per sort de tots nosaltres, aquests dos horitzons es creuen, s'entrellacen i es barregen. Així és que aquest tipus ha dedicat totes les hores del món a fer feliços els banyolins. Ara el tenim aguantant això de Xisca de Gardi on ha desertat el tramoista, l'apuntador i el que venia entrades. Però ell, com ha fet sempre, al peu del canó, fent de canó i fent de peu, fent de metxa i de bomba, i d'home projectil i del que calgui. Aquest tipus és un Gary Cooper de vis còmic que sovint està sol davant el fart de riure que provocarà i de la felicitat que expandirà tot seguit. Amb tot el que ha fet per nosaltres, per la nostra vila, per nostra salut i el benestar, pel nostre teatre i la nostra ràdio, pel seu barri de la Llet i per tots els barris, per tot i perquè encara li queda molta feinada, l'Ajuntament li atorga la medalla d'or. Joan Olivas, mestre i amic, admirat i distingit, tot honor i tota glòria és poca per un home que ha estat, és i serà el repartidor més generós d'un bé tan escàs com la felicitat.




dilluns, 1 d’octubre de 2012

Animalades


Hi hagué un llarg temps en que tots cantàvem sarsueles en  castellà (recordeu els vells Pastorets que en deien “Los Pastorcillos”?. Doncs això!). Però els de la colla del Catòlics, en els inicis d’aquella llunyana dècada dels anys 40 vam ser atrevits, i entremig de “tanto idioma del Imperio”  ens vam posar a cantar  una sarsuela catalana que tenia per títol “Els bandolers”, que encara no entenc com ens la van deixar passar. (Bé, de tant en tant s’havia d’agraïr que els vigilants censors s’adormissin). Una de les sarsueles castellanes mes populars  va ser “La verbena de la Paloma”. Allí  hi vèiem uns vells asseguts davant d’una taverna  que de cop i volta s’espantaven en sentir una botzina d’un automòbil. Estaven acostumats als carros, i aquelles carraques d’automòbils d’aquells temps els hi feien por. I per això s’admiraven i cantaven una cançó que més o menys feia així: “Hoy las ciencias adelantan, que es una barbaridad”. Ara compteu com s’estranyarien avui si veiessin el que han avançat les ciències, ja des de l’arribada d’humans a la Lluna fins a tot el maramàgnum  gal.làctic que ens entra a la caixa tonta del menjador amb una infinitat de robots i bèsties que ens invadeixen per tots costats.

 

I parlant de bèsties, recordo que fa uns anys, aquí a la comarca del Pla de l’Estany hi havia hagut estruços. Us en recordeu dels estruços?. Ara ja ningú en parla. No sé si han desaparegut o s’han escapat dels vivers que els tenien tancats. Dic això perquè ara em ve al cap que vaig llegir que en un poblet de cap a Segòvia se’ls hi va escapar un “avestruz”. Era una femella de cinc anys que tot el poble va perseguir ajudats per la Guàrdia Civil sense tricornis. Se’ls hi va escapar quan el descarregaven d’un camió que venia d’Holanda. Van estar dos dies perseguint-lo . Com corria aquell avestruç!.  I al final van capturar-lo amb una xarxa. Jo tinc un amic que ho va veure i em va explicar que era tot un espectacle veure els veïns del poble, la policia, els guàrdies municipals, l’alcalde, el secretari i l’escombriaire perseguint l’estruç i suant la cansalada fins que el van atrapar.

 

Durant molts anys els estruços es van posar de moda. No era res d’estrany. A “la España de las maravillas” se’n veien molts d’”avestruçus”. I encara se’n veuen. Més que mai. Es clar, com que estiren tant el coll perquè els vegin!. Fins i tot un pagès, vull dir un ”campesino” de per llà les terres castellanes –un “lugareño, el más viejo del  lugar”- va dir que haurien de canviar la popular cigonya com a símbol dels pobles castellans pel de l’”avestruz”. A mi em sembla que ens ho haurien de demanar primer a nosaltres, perquè ja fa anys que tenim un estruç dissecat al Museu Darder. I aquest podria ser un bon símbol banyolí.  Perquè un animal de coll llarg pot significar que tots anem amb el coll alt, que podem anar amb molt d’orgull i amb la satisfacció de no haver-nos d’avergonyir de res.

 

Sembla que aviat tornarem a veure algun estruç pel Museu Darder. Al celler hi ha una barrija- barreja d’animalassos que els hi convé  sortir a airejar-se cap al primer pis. A mi m’agradaria molt tornar-los a veure perquè em rejoveneria, ja que recordaria els temps que anava a estudi i el mestre de can Ciset de Verges ens portava a visitar el Darder. Uuuiii...! quina por que ens feia la sala de l’home: aquelles mòmies, aquelles calaveres, aquells pots tan fastigosos....uuuix...!, i quin fàstic que feia tot allò. Jo em quedava a l’altra sala, la que hi havia la lleona, el cocodril, el caimà o “la mona del cul pelat”.  És igual.  Ja una mica més espigats, quan contemplàvem el caimà ens venia al cap aquella cançó del “Se va el caimán, se va al caimán...”  Ara, em venen moltes ganes de tornar-la a cantar,però especialment dedicada a... jo ja m’ho sé.  Si en teniu un d’especial per a dedicar-l’hi, vosaltres mateixos. Tots els catalans  tenim un caimà que ens va rosegant. Apa, amics, afineu la veu perquè arribi el dia en que  tots poguem tornar a cantar el “se va el caimán...”.