dimarts, 2 d’octubre de 2012

El repartidor de felicitat


Quan el nostre home va néixer tenia una orquestra sota del balcó de casa seva. Ja era un senyal, una premonició del destí. Aquest home sempre seria portador de l'alegria. Quan era un marrec es passejava pel seu barri, el barri de la Llet, saltant i fent gresca. Duia ja impresa l'alegria i les ganes de viure. De ben jove va entrar a treballar en un banc. Què millor que caixer d'un banc per repartir felicitat de 8 a 3. Felicitat dels que ingressen calés perquè se saben afortunats i més segurs, i felicitat també per la part dels que en treuen perquè els toquen  amb les mans i estan més a la vora del cotxe, la bicicleta o del vedell que volen comprar. El caixer d'un banc és l'home que reparteix felicitat en forma de moneda de curs legal. A casa seva, i al costat de la família, feia palmons i se'ns acut que aquest ofici, delicat i entretingut, també és una forma prodigiosa de fabricar felicitat. O no són feliços com anissos els vailets que es passegen elegants i virtuosos amb els palmons? L'home en qüestió li va venir la fal·lera del teatre. Els de la seva família tenen el do del treball precís amb les mans, entengui's cistells o palmons, i també per l'art de la comèdia. La família de la qual parlem és un rast interminable de comediants, oncles i avis, nebots i cosins, aquesta família més que un arbre genealògic, té un escenari genealògic. En el seu codi genètic hi ha el teatre de la mateixa manera que en altres famílies pot haver-hi, per exemple, la química o la rebosteria. Vet aquí. Aital personatge va trepitjar els escenaris fa moltes i moltes comèdies. I de seguit, gràcies a l'empremta de la família, va convertir-se en un actor còmic de primera magnitud. De primera magnitud, sísmica. Només havia de sortir a escena que ja se sentien les primeres riallades. Quin estrèpit! I tota la seva composició teatral anava plena d'uns farts de riure de tempesta d'estiu. La gent ja no reia: llampegava i tronava, i les butaques de tots els teatres feien una tremolor esgarrifosa. Quan aquest còmic obria la boca, hom tenia la sensació que entre el públic podia acabar havent-hi alguna desgràcia: un síncope, un atac de singlot, un cobriment dels més seriosos. Aquest home de tant graciós acabava essent una amenaça. Als teatre on anava, i per precaució, calien metges d'urgències o llevadores per assistir alguna partera a la que per culpa d'un fart de riure se li avançat la responsabilitat.  Quan la gent sortia del teatre evidenciaven, invariablement, el pas  del riure per  les seves cares, respiraven millor producte de l'expansió pulmonar i abdominal i, a l'endemà, sense saber com es mostraven més comprensius, afectuosos o civilitzats. La gent que assistia en aquelles funcions havia rebut una descàrrega elèctrica de felicitat d'un volum i d'unes proporcions quasi monumentals. Sense saber com, la Banyoles o els pobles provincials que rebien aquella companyia teatral presentaven símptomes, ni que fossin passatgers, d'una lluminositat mai vista en els temps tenebrosos que tocava viure. Aquell personatge ha tingut una, dues i tres joventuts teatrals. Ha donat la volta de campana a l'escena banyolina i ha estat capaç d'estrenar amb els grans, amb els no tant grans, amb els no gaire grans, amb els joves i amb qualsevol lleva del biberó que es presti. Antes, abantes, ans, ara o demà passat quan aquell animal surt a l'escena la gent ja tremola, les parteres suen, els habituals del singlot fan el senyal de la creu, els que ploren de riure preparen el mocador i els que tenen incontinència orinaria ja preparen l'ansat. La tempesta està a punt de descarregar i la gent ho saben, i ho pateix, però es prepara perquè, en el fons, no hi ha cosa millor que riure amb  ganes encara que tot tremoli, que tot peti, que baixi tot. Amb el temps, aquest personatge no és que s'hagi jubilat sinó que ha fet més feina que mai. Quan ja tothom l'imaginava reposant en una cadira i explicant facècies del passat, es va convertir, per obra i gràcia de la seva energia, en l'ànima de la Revista de Banyoles. Durant segles, aquesta publicació sortia perquè ell estava a la sala de màquines fent la feina de quaranta o cinquanta persones. No sabem d'on treu el temps aquest personatge, ni les energies, ni el convenciment, ni l'alegria, però els treu. A fe de Déu que els treu! El cas és que la Revista i el Teatre no el devien omplir el suficient i es va posar a fer Ràdio i després televisió. Pel camí un seu amic el va embolicar, o va ser ell qui va embolicar al seu amic? Tant se val. El cas és que es van embolicar a fer la història del teatre banyolí, una aventura descomunal només comparable a la història Colonial del Regne Unit de la Gran Bretanya. Ja ho veieu: el nord de la vida d'aquest personatge té sempre dos horitzons: Banyoles i fer feliços a la gent. I per sort, per sort de tots nosaltres, aquests dos horitzons es creuen, s'entrellacen i es barregen. Així és que aquest tipus ha dedicat totes les hores del món a fer feliços els banyolins. Ara el tenim aguantant això de Xisca de Gardi on ha desertat el tramoista, l'apuntador i el que venia entrades. Però ell, com ha fet sempre, al peu del canó, fent de canó i fent de peu, fent de metxa i de bomba, i d'home projectil i del que calgui. Aquest tipus és un Gary Cooper de vis còmic que sovint està sol davant el fart de riure que provocarà i de la felicitat que expandirà tot seguit. Amb tot el que ha fet per nosaltres, per la nostra vila, per nostra salut i el benestar, pel nostre teatre i la nostra ràdio, pel seu barri de la Llet i per tots els barris, per tot i perquè encara li queda molta feinada, l'Ajuntament li atorga la medalla d'or. Joan Olivas, mestre i amic, admirat i distingit, tot honor i tota glòria és poca per un home que ha estat, és i serà el repartidor més generós d'un bé tan escàs com la felicitat.