diumenge, 21 d’octubre de 2012

Gris tardoral



El gris tardoral s'escau a Sant Martirià. Aquesta és una màxima que com a banyolins hauríem de tenir profundament arrelada als nostres cors. Què és això d'anar a Fires o córrer per barraques, o ballar sardanes a Plaça, amb suèters, niquis d'estiu, samarretes d'imperi o pantalons curts? Això és una disbauxa i quasi un infortuni dels nostres dies de fogots globals sobre la terra per culpa de Corea del Nord. Sant Martirià exigeix abrics fins als peus, jerseis gruixuts i pantalons de vellut. Així era quan érem petits i estrenàvem la roba d'hivern comprada en llargues cues a Can Comalat, gran pavelló de la moda del nostre país. El gris tardoral fa per Sant Martirià i no pas les clapes de sol, la pols, i la rebentada calor sufocant que ha fet en les últimes edicions. El gris tardoral crea una llum molt ensucrada que afebleix els sentits, asserena les cabòries, i provoca en l'espectador una mirada plàcida sobre el paisatge. Vaig deixar el cotxe al molí de Can 'Vellana i em vaig quedar mirant aquest continu d'horts i cases que és el Sota Monestir fins que els meus ulls es van perdre en el bosc de Can Puig. Verds somorts, cases engalanades per la boira i tot plegat un ambient vaporós i delicat, ple de melangia i també capaç de convocar records llunyans. El cel d'aquell dissabte era el cel dels octubres d'abans, plujosos i humits, carregats amb tels de boira que s'assemblaven al núvol de sucre que venien a les fires, ambient d'abrics i paraigües, de fang i sabates molles, de botes de canya i de ruixats intensos, i d'aigua, molta aigua, que baixava pels carrers amb la freda amenaçada de "farà un disbarat". I és això que, de tant en tant, aquest fogot global que és el temps ens regali una pausa i serveixi per explicar als més petits com eren les nostres festes abans, antes, abantes, i ells, amb aquella mirada estranyada, puguin arribar a copsar algun retall de la nostra memòria. El gris tardoral, espès i a vegades suau, que lliga tan bé amb el verd dels nostres horts, amb els colors dels boscos dels costats i amb el blau de l'Estany és un color delicat i elegant, un color de Florència, un color del nostre Sant. D'aquest patró que no canviaríem per res del món.