dimarts, 23 d’octubre de 2012

Martiriana


Els meus pensaments acostumen anar sempre molt endarrera. Que hi farem!. Els vells som així!. Ho dic, perquè en escoltar a les dues cobles (La Principal de La Bisbal i Selvatana) tocant l’excel.lent sardana de Conrad Saló en la cloenda sardanística a la plaça Major on gairebé tothom s’aplega davant dels músics per rematar amb grans aplaudiments la festa major de Banyoles, m’ha revingut el record d’una altra sardana que durant molts anys fou molt popular. Ja ningú se’n recorda de la “Martiriana”, sardana composta pel mestre Joaquim Mateu que no mancava mai en aquesta nostra tradicional festa major.  Perquè no es toca la  “Martiriana” que va compondre expressament per a ésser executada en el primer dia de les festes de sant Martirià?. Si, ja sé que es va ressuscitar en una de les festes martirianes, però em sembla que no l’he sentida més. Ben pensat i debatut, la sardana del mestre Mateu podría també  cloure les audicions de sardanes del primer dia.  

En la dècada dels anys 40 es tocaven les sardanes de Joaquim Mateu, i la Coral banyolina de Ntra Sra. de Montserrat que dirigia el mateix compositor cantava “La mallerenga”,una de les seves millors composicions. Recordo que quan en Joaquim Mateu treia la llengüeta i començava a donar el to, planava un silenci emotiu damunt  l’entarimat, els rostres s’animaven i  els cantaires se’ls veia alegres quan entonaven aquell cant de la Mallerenga amb lletra de Joaquim Hostench.

Això de dedicar composicions als ocells que refilen a la primavera, a en Quimet Mateu ja li devia venir d’aquell tarannà seu, d’aquell amor a la naturalesa que portava a dintre des de la seva joventut quan sortia a respirar els aires dels camp i boscos de la nostra contrada,amb l’escopeta carregada a l’esquena. Ho  digué un poeta pitarresc del carrer de Sant Antoni: en Quim Mateu era el terror de les llebres.

 

Recordo a en Quim Mateu, no pas amb l’escopeta, però si amb la llengüeta a la boca a punt de dirigir els pastors, àngels i dimonis d’Els Pastorets mentre es posava un pols de tabac que treia d’una capseta introduint-lo cerimoniosament als forats del nas. Com si fos ahir recordo que li vaig demanar un polsim d’aquell preparat de tabac  que en deien rapè i que era disposat per a ser consumit per via nasal. La meva intenció era la de fer un “gag” durant la representació, ja que sabia que posant-me rapè al nas aconseguiria  estornudar a escena de manera natural i espontània. Vaig passar-me de mida emplenant-me el nas d’aquell tabac aspirador, i un cop vaig sortir a escena em va venir un cap rodo i un  mareig  que vaig haver de sortir apressadament de l’escenari a descanviar la pesseta al lavabo del camerino, sota l’escenari del “Círculu de Católicus”. Amb penes i treballs vaig acabar la representació, i el mestre Mateu dirigint el cant dels pastors es va trobar amb un Bato cantaire afinat de cara que semblava una ombra malaltissa del pastor lleuger dels Pastorets.

 

Aquella època de les darreries dels anys 40 i principis dels 50 del segle passat fou la més esplendorosa del mestre Mateu en quant a les seves activitats com a expert director de la Schola Cantorum, coral composta únicament per veus d’homes que formaven un conjunt harmoniós cantant en els Oficis i funcions litúrgiques i participant en algunes vetllades en locals de la ciutat i també en cantades a l’aire lliure. Jo crec que el primer que se li hauria de reconèixer a l’inoblidable mestre Joaquim Mateu és el d’haver estat el primer que va fer cantar cançons populars catalanes a la seva Schola Cantorum, quan després de la guerra incivil del 36 no es podien cantar cançons catalanes en llocs públics, i menys en espais oberts com la nostra plaça major, que llavors es va batejar com a “plaza de España”. Van ser els cantaires de la Schola Cantorum de Ntra. Sra. de Montserrat els que van cantar a ple pulmó filagarsejant els cants de “La mallerenga”: “Tot estiu, tot estiu, tot estiu, va cantant la mallerenga, tot estiu, tot estiu, tot estiu, tot alegre, tot somriu. Ocellet, bon ocellet, de la mantellina negra, ocellet n’és del bon temps

de la florida primavera”.

 

(Dedicat als dos únics components que resten de la “Scola Cantorum Ntra Sra. de Montserrat: Ferran Barba Veguillas i Joan Frigola. La Coral disposava de gairebé una trentena de cantaires. Entre ells recordem a Salvador Comerma, Joan Yani,  Jaume Vila, Jesús Barba, Josep Torras, Josep Tubert, Martirià Pau,  Rafael Farreres, Benet Puig, Miquel Vilanova, Josep Tallada, Pere Quer, Salvi Gratacós, Josep M. Torrent, Josep M. Mateu, Narcís Montagut, Jacint Planas, Agustí Riera, mossén Benet Riera, Francesc Ametller, Pere Roca, Joan Pi, Salvador Boix, Martirià Pau, Jaume Duran, Enric Font, Jaume Font... Un cop extingida la Coral, una bona part d’ells formarien part de l’Agrupació Polifònica de Banyoles, dirigits pel mestre Manuel Saderra). 

2 comentaris:

Sacutell ha dit...

aaa

Sacutell ha dit...

Sembla que tornem a la normalitat per obre de Sant Martirià glorios