dilluns, 22 d’octubre de 2012

Quin concertàs!


Amb el contramestre de Xisca de Gardi hem assistit a una nova vetllada organitzada pel Foment de la Sardana. El so de la Bisbal, d'un plateresc que enlluerna, s'ha apoderat del Pavelló. La tria de la Bisbal ha estat d'un gust exquisit que demostra la ciència i el bon esperit d'aquesta formació. Escoltant Toldrà he pensat "ai si els americans tinguessin els nostres Toldrà o Garreta o Saderra quantes pel·lícules haguessin il·luminat amb les seves músiques". Després ha vingut una elegant composició del mestre León i, finalment, un regal pels sentits de la mà del gran Bou. Té raó el contramestre quan diu que les sardanes fan recordar, i desvetllen l'evocació. I a mi aquesta música fonda em recorda els temps petits, les olors del país, les veus de la meva gent, aquella ànima potent del poble ras de Banyoles. Per alguns, els incauts i els que viuen del prejudici, les sardanes són coses de gent estirada i avorrida, però això vol dir, i ho dic amb pena pels que no volen saber res, que no han escoltat Toldrà o els germans Saderra, o el gran Garreta o alguna sardana d'en Bou, si ho haguessin fet, i si es deixessin endur per la violenta força dels sentits es rendirien a l'evidència. I farien com el contramestre i jo que amb cada sardana som capaços de veure gent i passatges dels dies viscuts. Anem al concert i no ens desviem. La Selvatana ens ha regalat instants de l'exaltació patriòtica que viu el nostre país. I això també entronca un altre vessant que ha tingut sempre la sardana. No és cosa com es vol pensar, i com  ens volen fer creure, de gent acomodatícia, sinó per rebels que s'entesten a somiar una terra plena i lliure, un país sense esclaus, un lloc gloriós pels nostres fills. I és aquí quan ha vingut l'homenatge al president del foment de la Sardana de Ceret, Josep Vidalou. Un home que per la cabellera blanca sempre m'ha fet pensar en l'impulsor de La Bressola, les escoles en català del nord de Catalunya. Vidalou, sorprès i emocionat, ha parlat, precisament, del caràcter rebel i heroic de la sardana. El seu discurs ha estat interromput pel fervor de la gent i he pensat, tot seguit, "el país és viu, ben viu". El millor moment de la jornada ha tornat a venir de la mà de la Bisbal amb una prodigiosa peça del mestre Serra: "la muixeranga d'Algemesí". I he pensat "el país és viu i el volem complert, amb els germans de Ceret i amb els germans del nostre sud, que és aquella terra on viuen els Obrint Pas i on vivia Fuster, viu i gran, com ha de ser el nostre país, què carai". La festa s'ha acabat amb un clàssic, l'himne de Banyoles, "la festa de Sant Martirià" de Conrad Saló a càrrec d'aquestes dues cobles de categoria: la Bisbal i la Selvatana. Senyor Lleal, com a bon hereu, aneu servant i fent gran el llegat del Senyor Parnau. Avui ens heu fet una mica més feliços.