divendres, 23 de novembre de 2012

Adéu,Joan, bon lluitador per la Comarca i pel nostre País


Baixava pel carrer Major els caps de setmana. S’aturava davant de casa, i si em veia escrivint darrera els vidres, em tustava perquè sortís a escoltar els darrers acudits que portava de Barcelona. M’els explicava, somrient sempre, i un cop havia deixat anar la darrera gràcia, abaixava el cap per contemplar-me en tota la seva llargada i em mirava espurnejat d’ulls  per veure l’efecte que m’havia causat: -“Eh, que és bo?”. I anava per un altre. Sempre rialler. Un cop acabat, sortia a parlar-me de coses mes serioses. El tenia preocupat el darrer article d’història banyolina que estava escrivint. A voltes, em preguntava: “Tu, que tens tots els exemplars de  “Horizontes”- Revista de Banyoles tan ben guardats i classificats any per any, em podries trobar un article que vaig publicar tal i tal any?”. I tant!. Torna a passar d’aquí una estona i ja el tindràs a punt. Se’l veia content quan li havia solucionat el problema. En aquests darrers anys li portaven molt d’enrenou en buscar tot el que feia referència a la temàtica que escrivia i que el portava a regirar arxius d’història a la Biblioteca de Catalunya. Quan resolia el problema se’l veia altra volta, rialler.

Aquest cap de setmana tan important per al nostre país, en Joan no ha trucat als vidres del meu niu de papers. A l’autocar, de retorn cap a Banyoles, potser repassava els darrers acudits que m’havia d’explicar. O potser el neguitejaven les darreres batzegades que ens etzibaven els espanyolitus que no entenen res, o que no ens volen entendre perquè encara segueixen clamant per aquella “una, grande y libre” que tan mal ha fet a la nostra Catalunya.

A mi, però el que em sap més greu, és no poder veure més a en Joan Vilardell. No poder veure’l passar pel carrer Major, cap al seu domicili del carrer de les Escrivanies. I no poder sentir la seva trucada als vidres o en el timbre de casa per dir-nos a mi i a la meva esposa: -“Escolteu aquest darrer del ministre X.... Eh, que és bo?”. I no poder riure tots tres.

Joan, adéu, amb un Visca Banyoles, tu que l’has portada sempre al cor, i molt especialment en els difícils temps en que, des del Centre d’Estudis Comarcals defensaves el nom de la nostra Ciutat i la nostra Comarca.  En pau reposis.