dissabte, 10 de novembre de 2012

Els temps del farro i de les cairetes


Avui he trobat en un calaix d’un vell moble de casa un bitllet molt antic , d’aquells que a Banyoles havia dissenyat  l’Ajuntament republicà durant la Guerra Civil. Eren fets a la impressora de can  Friselda i ¿sabeu com en deien d’aquells bitllets?. Pijames!. No sé d’on van treure aquest nom i quin significat tenia. Suposo que devia ser perquè els pijames tapen allò que no sona, i aquells bitllets van tapar molta cosa que no sonava en aquells temps.  Aleshores jo era molt jovenet i recordo que algun d’aquests bitllets ens els gastàvem per comprar esprit i sidral, però no en dèiem pas pijames. El pijama era una prenda de luxe, i en aquell temps no en portàvem pas. Dormíem amb calçotets i samarreta,i encara gràcies. A l’hivern anàvem al llit abrigant-nos amb una flassada, amb una fred i un petar de dents fins que ens escalfàvem amb el burro. El burro era una espècie de cassola tapada i amb brases de foc que col.locat dintre el llit servia per escalfar-lo. De burros com aquells no en trobarem mai mes, avui dia només es veuen burros escalfant-se en el llit en aquelles pel.licules de gemecs que fan a la tele. Aaaaahhhhhhh...!” (si us plau, imiteu el bram del burro).

 

Deixant apart aquesta burrada, us diré que d’aquells bitllets que en deien pijames en vaig veure un fotimer en una col.lecció d’un banyolí que es deia Rafael Planas. Sembla que l’afició per aquests bitllets  li va venir de petit quan a casa seva –en el mas de can Pixonic de Fontcoberta- ell hi jugava, i la seva àvia li deia que els amagués perquè si els veiés la guàrdia civil els podrien detenir per rojos. Però aquest, en Rafelet, va desafiar el perill i amb els anys va reunir més de mil bitllets emesos pels ajuntaments catalans entre 1936 i 1937. Els vaig anar a veure en una exposició i em vaig trobar amb un grup de mainada al meu costat que se n’estranyaven, i un d’ells va dir: “I com s’ho feien per anar a comprar als supermercats de Girona?”. I la resposta va ser que Girona era molt lluny i en aquells temps no hi havia supermercats. Mireu si era lluny Girona que hi havíem d’anar en un tren petit, que no era pas tan de joguina com van dient alguns. Va ser de molta utilitat per als banyolins i comarcans en aquells temps del farro i les cairetes. Jo hi anava sovint, i fins i tot us diré que em va fer molt servei en anar a Girona a emprovar un abric que em confeccionava un sastre, i us asseguro que no el vaig pas pagar amb aquells bitllets pijames, perquè ningú els volia. Aquell abric el van haver de pagar els meus pares, i ens va costar un litre d’oli, un quilo d’arròs i un conill i un pollastre dels que criàvem al pati de casa. Els bitllets no valien res. I la gent, el que volia era menjar. El dia que el sastre de Girona va tenir llest el meu abric, el vaig posar ben plegat en un mocador de farcell, i apa, cap a l’estació de Girona – que era a Pedret- a agafar el tren. Però...nanai nanai. Aquell dia el  tren no podia tirar perquè no hi havia combustible. Així és que tots els que havíem de tornar a Banyoles –més de 50 persones- trico-trico, a peu per la carretera. Fotia un fred que tots tremolàvem i ens rajava la candela del nas. I jo carregat amb l’abric dintre el mocador de farcell. Saps què, Joan?: obre el mocador de farcell, treu l’abric i posa-te’l!. Bona idea!. I així ben abrigat i amb el mocador de farcell al cap vaig arribar a casa.  I vet-aquí que sempre he pogut dir  que vaig estrenar un abric d’aquells de “senyor” que m’arribava fins als peus, en un viatge a peu  per carretera. A l’endemà em van sortir penellons al nas i a les orelles.