dijous, 8 de novembre de 2012

L'ofici


Feia dies que volia escriure en aquesta cosa nostra que és Xisca de Gardi i no trobava el moment. Quantes vegades no hem sentit aquella expressió tan de la gent de casa de: "Havia de trucar-te i no trobava el moment". El moment és car, és escàs, és un borrall que el vent s'endú i ja ningú pot escopsar. El cas és que l'ofici de Sant Martirià és l'expressió més antiga i autèntica de la nostra festa. Vaig viure'l de prop gràcies a la generositat i acolliment dels pabordes que són la viva presència d'una tradició que ve de temps remots. L'ofici, doncs, es pot veure des de moltes maneres i des de moltes formes de voler-lo entendre. Hi ha la devoció i hi ha també el respecte pel que ve dels nostres avantpassats, per aquell llegat que ens deixen i el volem mantenir amb tot el zel possible. Fins i tot, pot veure's l'ofici  com una part del que és: una manifestació cultural pregona i arrelada a la nostra terra. Hi ha en el nostre país molta llana i gent que no vol acostar-se a l'ofici precisament pel que representa i perquè consideren que és un vestigi del passat que convé arranar. Aquesta llana de gent s'acosta sense escarafalls a manifestacions religioses d'altres cultures i les troba fascinants, i educatives, i del tot cosmopolites. En canvi, per l'ofici només guarden adjectius de foscor, de retard, d'ombra conservadora que convindria extirpar de la nostra festa. Van equivocats. I encara podríem afegir un verb banyolí per definir la seva actitud: van etivocats. L'ofici és manifestació, expressió, espectacle podríem dir, arrel fonda i determinació que el pas del temps no pot amb tot, i no podrà amb tot. Perdonin, però contemplar un altar ple a vessar de capellans sota la direcció majestàtica del bisbe emèrit és un moment sensacional. El bisbe emèrit, aquest home prodigiós que és el Doctor Soler i Perdigó, va esbossar una perla de sermó dels que ja no s'escolten, que van cars, que escassegen. Va dir, ras i curt, que en aquests moments que viu el país hem de perdre la por. I través d'aquest inici fulgurant va descriure-ho tot. Es notava que el sermó era pensat, era sentit i era dolçament escrit per un bisbe que en el tracte sempre hem trobat un home afable i proper. L'esplendor d'aquest ofici no es pot destriar de la presència majestàtica de la nostra arqueta que vam portar a pes de braços fins l'altar. Tot i que sempre, i això és una consideració molt particular però segellada per la tradició, el lloc adient per aquesta peça orgull dels banyolins és l'altar del Monestir. Però obres són obres, i no s'hi pot fer-hi res. L'ofici, doncs, s'ha de guardar, s'ha de donar a conèixer, hem de fer entendre als nostres conveïns de la necessitat que el segueixin amb ulls oberts, el cor esbatanat i la ment neta de tot prejudici que és la millor i més estimulant manera d'abordar tota obra d'art. Llarga vida a l'ofici i seguirem informant al peu de la tradició, que és el nord de Xisca de Gardi.