diumenge, 25 de novembre de 2012

No ens deixaràs sols


En Vilardell era un tros d'humanitat i un tros de patriota. Era desmesurat en tot, en la seva alçada i en la seva planta, en el seu gruix i en les seves celles, en aquella veu grandiloqüent que podia ofuscar a qualsevol tenor. En Vilardell estimava a cor que vols, amb una generositat immensa com ens ha recordat Mossèn Mel en l'adéu que la gent li va dispensar. Jo volia titular aquest article amb l'atreviment de dir-li "el vigilant del terme" però a la fi no ho he fet. Però en Vilardell era el gran vigilant del terme. Però no era dels vigilants que exerceixen el seu ofici amb un ànim despòtic o una voluntat repressiva, ell vigilava perquè s'estimava el terme, i totes les coses i tot el patrimoni que aquest terme incloïa. El terme, per en Vilardell, era una cosa difusa, que tant podia contemplar una casa antiga, un carrer vell, la vila de Banyoles, la comarca sencera i aquest país nostre que és el país que saluda a la gent amb un bon dia, i això vol dir, necessàriament, les comarques del sud i les del nord del Principat, les Illes i també la Franja. Vilardell, de la mateixa manera que Farriol, ens van ensenyar a ser patriotes per acumulació. Estimem la nostra casa i el nostre llinatge, estimem després el carrer i el barri, la vila i la comarca, el país que volem sencer i que volem lliure. En Vilardell tenia una escola de patriotes a la que nosaltres hi solíem anar a classe de tant en tant. Per això, i quan ens trobàvem amb ell, teníem aquella sensació de quedar-nos sols davant un mestre immens. I com a mals alumnes que érem sempre ens feia una certa angúnia perquè no sabíem si el mestre ens renyaria, ens posaria més deures o ens donaria una nova, i interminable, lliçó amb la seva veu de tenor desmesurat. I aquelles lliços a peu dret, i havent de forçar el coll per seguir en aquella home d'alçada impressionant, sempre eren feixugues. El cas, però, que el cor del mestre ha dit prou. Les parets del cor d'en Vilardell s'han cansat d'estimar tant, hi ha massa país, massa història, massa patrimoni, massa gent, massa vila, massa comarca, massa de tot. I al final no ha pogut més. I ara s'ha fet un silenci de classe abandonada, d'alumnes emmudits, de pedres callades. Però això no durarà gaire. Perquè n'estic segur que el mestre seguirà de prop els nostres moviments. I no es voldrà perdre aquestes hores decisives de la nostra pàtria. I quan guanyem, perquè això està escrit, i tal vegada ho farem, el mestre, des d'algun lloc remot del Pla de l'Estany, ens posarà deures per fer. I en els moments que vinguin després de la victòria veurem, n'estic segur, la seva ombra desmesurada projectar-se pel carrer de les Escrivanies o per les voltes de la Plaça. Llavors mentre nosaltres cridem i celebrem el país lliure, el mestre, amb la seva veu de tenor, ens recordarà que tot està per fer, i que si bé tot és possible, que ningú s'adormi a la palla, que el més calent és a l'aigüera. Joan, sé que no ens deixaràs sols.