dijous, 8 de novembre de 2012

S'ha mort en Tonet


M'escriu un amic fent-me saber de la mort d'un home bo, en Tonet Riera, que vivia a Banyoles però que tenia al cor a Can Gifra de Falgons. Aquell mas que és als peus de Golany, la petja de Rocacorba que talaia la nostra comarca. En Tonet sempre el recordaré amb el somriure bonhomiós de la gent del país, tenia, penso jo, un aire britànic que li donava aquella fesomia presidida per colors molt rogencs. Vaig tenir la fortuna, es pot dir així, de parlar amb ell unes quantes vegades i sempre era bo poder-lo escoltar. Perquè aquesta gent sempre se l'ha d'escoltar pel seu mestratge, perquè amb cada frase t'apunten paraules i expressions velles que ja no tenim al cap, i formes de viure i de pensar que hem arraconat. El recordo un matí que vaig anar per gravar-lo i que vam fer tertúlia al peu de la font de Can Gifra amb uns altres veïns de la zona. Va ser un instant que a mesura que el vivia, que el fruïa, era ben conscient que seria un moment irrepetible i que el recordaria per sempre més. Així ha estat. En la prodigiosa memòria d'en Tonet hi havia un racó pel meu besavi, en Sidru de la Casa Nova de Falgons, que ell l'havia aconseguit i que el recordava amb barretina i amb un sentit de l'humor peculiar. Parlar amb en Tonet, doncs, era reviure un món que ens ha marxat de les mans, un paisatge humà ben diferent al que és ara. I el fet que en Tonet hagués viscut a Can Gifra amb els altres estadants que eren també de la meva família ens feia sentir a tots dos, penso que també era així per part d'ell, com a integrants d'una mateixa comunitat. Una gent, un brancall, que es va esgarriar i va sortir de Golany per escampar-se a molts llocs de la nostra geografia, però que ha tingut, té, i tindrà, en aquella muntanya màgica el seu racó de cel. En Tonet cada dia que podia, i em consta que quasi eren tots els dies de l'any, sortia de Banyoles per anar fins a Can Gifra. Era el seu racó, el seu món, el seu tros de cel. I jo sempre que he pogut al llarg de tots aquests anys que també he descobert el meu tros de cel, he tornat a l'ombra de Golany, al lloc on hi han viscut, patit i somiat part dels meus, com hi han viscut, patit i somiat tots els d'en Tonet i ell mateix. Que ningú s'esperi que en Tonet pugui estar-se gaire estona dins el nínxol assignat. De seguit que pugui, xino-xano, farà el camí cap a Golany que és casa seva, casa dels seus seus, casa de tots. I quan arribi s'asseurà en una soca a sentir com raja la font i a fer unes xerres amb gent com el meu besavi que encara duu la barretina al cap per por a que li caigui alguna cosa sobre la teulada. Gràcies, Tonet.