diumenge, 18 de novembre de 2012

Un altre Sant Martirià


Avui tornaré a parlar del nostre Patró, Sant Martirià. Perquè no sé si sabeu que en aquests dies que es celebra la fira de Sant Martirià, - antany el 24 de novembre, o sigui en els anys dels nostres reberrebesavis-, a Banyoles es celebrava la festa Major en honor del patró. Ara, però, he quedat garratibat. Resulta que hi ha un altre Martirià que és sant. Me’n vaig assabentar aquest estiu passat llegint el Full Parroquial del primer de juliol. A la darrera pàgina hi ha un memoràndum o Santoral de la setmana, i en el del dia 2 es marcava que era Sant Procés i Sant Martirià, i que tots dos eren carcellers de Sant Pere i màrtirs. Ara sí que em fan rodar el cap. Qui era aquest Martirià que el van fer sant després d’haver estat el carceller guardià de sant Pere?. Estic confós. Perquè hi ha d’haver dos Martirians en el santoral?. Jo que em pensava que només en teníem un i ara resulta que en surt un altre. A mi em sembla que tot això ve de quan tota la cardenalícia vermella del Vaticà, en uns anys en que no tenien gaire res a fer es van dedicar a  santoralitzar i a canviar dades que ens han fet tornar lirons a tots els qui més qui menys encara ens dediquem a celebrar les festes del  santoral catòlic, apostòlic i romà. Més o menys tots podem recordar que en aquells  anys de tantes trobades cardenalícies  en van sortir tants sants canviats que ha acabat amb un desgavell que no hi ha qui ho aclareixi. Perquè encara no entenc que entre moltes altres, hagin traslladat  la festa de la Mare de Déu dels Dolors quan justament nosaltres la celebrem el divendres abans de Setmana Santa. Amb aquests guirigais que ens  han organitzat, ja no hi ha ningú que s’hi entengui. I per això no hem de trobar gens estrany que cada vegada més els ciutadans tinguin  preferència a celebrar les seves onomàstiques que no pas el dia dels “seus Sants”. Però tot això ja son figues d’un altre paner, perquè el que avui m’atrau l’atenció és això dels dos Martirians. Que hi feia aquest nou Martirià a la presó de Sant Pere?. Si era carceller, alguna cosa bona devia fer perque el santoralitzessin. Segur que tot això deu ésser explicat en la història de la martirologia però no em vull pas trencar el cap per esbrinar-ho.  

Com a banyolí , el que em fa més la punyeta és que ens hagin deixat arraconat el nostre patró, el Martirià que en els Goigs diuen que era fill de Florencia i que segons els historiadors italians, en l’època d’en Carlemany , aquell Rei poderós va donar permís per a treure alguns ossets o  prendes petites de màrtirs, ja que  arreu del mapamundi europeu hi havia cua per demanar alguna relíquia per poder tenir el seu Patró, tal com van fer des de l’abadia de l’illa Gallinara, a tocar Albenga, on allí, un parell de joves “de virtut” (Goigs “dixit”) els van ficar en una bota que carregarien al damunt d’una mula per encaminar-se trico-trico cap allà on els hi digueren que hi havia una bassa molt gran. I quan van veure la bassa des de dalt d’un puig,  van dir “Aquí!”, i van deixar les relíquies a dalt per tal que dominessin tota  aquella població que es deia Bagniola. Però llavors els de la plana van dir: “No, que  han de ser aquí baix, que són els monjos del   Monestir els que hem de rebre les relíquies, que així ho hem pactat amb el rei Carlemany”. Més o menys la cosa devia anar així, si bé s’han perdut tants de papers en el curs dels segles que ja no hi ha cap historiador que ho pugui aclarir. Però com que és un tema que m’ha fet ballar el cap des que un  historiador italià, a l’any 1969 va donar la primera notícia de San Martiriano a Albenga en el I Congrés Històric Ligúria-Catalogna, m’he passat mitja vida indagant sobre la història del nostre patró, i res, no he trobat res. Resulta que l’historiador italià Nino Lamboglia, que era del qui podíem esperar més, va tenir la dissort de fer una mala maniobra en el port de Marsella i ell i cotxe van anar a raure sota les aigües de la  mar Ligur. Ha estat una llàstima.

He anat seguint els passos Martirianencs per terres albenganeses, i amb l’entusiasta Jaume Butinyà vam poder aconseguir que el nom del bisbe d’Albenga, Martirià, amb el seu escut, pogués ésser col.locat en el Museu Diocesà d’aquella ciutat al costat dels altres bisbes albenganesos. Perquè per a ells, Martirià, havia estat desconegut com a bisbe i com a patró de la nostra ciutat de Bagneola. I així, tots contents. Volíem fer una agermanament amb la ciutat, però res de res. Hem fet quatre o cinc viatges i durant anys ens han anat rebent tres o quatre alcaldes del Municipio d’Albenga i quan ho teníem tot enfilat, canviaven la gent del “municipio” i havíem de tornar a començar. I ara, que ja hem decidit deixar-ho tot, ja ho veieu, ara ens surten amb un altre Martirià: el carceller de Sant Pere. Esperem que un dia o altre,  Sant Pere, amb les seves claus ens pugui  obrir les portes de la volta celestial per aclarir-nos tot aquest tinglado dels dos Martirians.

Ah! I en quant a aixó de l’agermanament amb Albenga, encara segueixo somiant amb aquella bella ciutat de la Ligúria. I en els meus somnis hi surten intercanvis religioso-culturals on hi veig goges o aloges dansant amb  l’esbart de Fontcoberta, actuacions musicals combinades  entre les dues ciutats, i els manaies fent l’estrella a la piazza del Comune davant del Duomo, i ballant sardanes mentre el Cor de Teatre de l’Operetta d’en David ens convida a beure vino espumoso cantant el brindis de  la Traviata .  Uns somnis que jo no veuré mai realitzats. Que hi farem!. Ja ho deia aquell poeta castellà: que “toda la vida es sueño, i los sueños, sueños son”.  Apa, a dormir!. Grrrr, grrrrr...