divendres, 28 de desembre de 2012

Visca nostra concòrdia!


És Nadal. Som a taula. Asseiem-nos-hi. No hi som tots. Es un dia per al record. Per a tots els familiars que ens han deixat. Hem anat a missa. I ara som a taula. Ben parada. Amb les tovalles de les festes i la vaixella bona, la que ens van regalar quan ens vam casar. Fa goig de veure. Les noies discuteixen si les culleres, les forquilles i els ganivets es posen a l’esquerra o a la dreta del plat. L’avi diu: És igual. Mengeu amb la mà que volgueu, que, abaix tot es barreja.  I tothom riu. La mare ha posat vasos per beure vi, però l’avi fa com sempre; xerrica amb el porró. Per fer riure. Alguns el volen imitar. No en saben. I fan riure encara més


Passem per alt el menú nadalenc. Acabat el rostit tots escuren els ossos. I ha arribat l’hora del xampany.  Abans, a les cases no hi havia neveres. Dintre la galleda amb blocs de gel, ja quedava ben refrescat. El tap de l’ampolla fa un pet i en surt un brollador damunt les tovalles. Tots riuen, menys la mare que pateix per les taques. El xampany ha de petar i fer barromera. Una bona copa pels grans i un glop pels petits, i... mossegada als torrons. És l’hora de dir bajanades i de gastar bromes, els uns als altres. Les bombolles de xampany conviden a la conversa. La sobretaula s’allarga. Café barrejat amb un raig de licor, i vinga, a fer el rot. La mainada se’n van al racó del menjador on hi tenen instal.lat el pessebre i s’entretenen a fer córrer les figures i sobretot tiren un pas més endavant els tres camells dels Reis. Desitgen que els Mags arribin ben aviat a la cova de Betlem perquè saben que en aquell dia deixaran joguines als balcons.

A la tarda del dia de Nadal s’havia d’anar als Pastorets. Per a molts ja no semblava Nadal   si no s’assistia a una sessió de Pastorets. El teatre del Catòlics s’emplenava de gom a gom. Tots ben “apretats”. Cap a 600 persones hi cabien, ben entatxonades. La mainada s’entusiasmava veient córrer en Bato i en Borrego, com trencaven l’olla i com menjaven les   sopes, que no eren sopes, sinó trossos de torrons d’avellana que tiràvem al públic: pocs n’arreplegaven perquè els pastors ja se’ls havien menjat abans.

Això era abans. Però... el Nadal segueix igual. Aquest any he tornat a “recitar” fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, i com sempre en aquests darrers anys amb tota una colla de voluntaris hem seguit el cicle nadalenc posant-nos samarres de pastors i banyes de dimonis, i juntament amb dones lliurades a l’ajuda dels ancians que en aquests dies s’han posat a cantar els cants angelicals dels Pastorets de Banyoles amb una barreja de Pastorets en  la nostra llengua i també en llengua castellana com havia estat tradicional durant anys i panys a la nostra població per demostrar que tots som germans i el Nadal ens uneix a tots. I, gràcies a Déu, encara tinc salut per a tornar-me a passejar i cantar amb els meus amics pastors a l´escenari del Municipal.

Com he fet sempre en tot el llarg dels Nadals de la meva vida. Des que  era jove, caminant i arrossegant els peus, fent tremolar les mans i xapotejant un castellà “zorrillesco” que ningú no entenia. Ara, que sóc vell, procuro passar pels envitricollats camins d’un escenari amb lleugeresa, i cantant, corrent i saltant com un jove que no sóc. I quan entraré  a la cova de Betlem, seguiré dient allò de: Oh, Déu, meu!, aquell missatge de l’arcàngel era cert. L’Infant no és cap miratge. No somio. Estic despert!!.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Nadal, el tió i la cançó d'en Patllari


Som a Nadal. I, evidentment haig de començar a escriure amb el desig de que tots els que llegiu aquesta “xiscagardiada” podeu gaudir d’unes bones festes i tenir un bon començament d’any 2013. Vàlguem Déu que n’han passat de Nadals per la gent gran com el que us parla. I que n’hem tingut de converses en acostar-se aquesta diada. Abans del Nadal sempre dèiem: Per Nadal farem..., Per Nadal anirem... Per Nadal menjarem... Per Nadal estrenarem... I és que gairebé tothom acompanyava aquestes festes amb un desig, un propòsit i sobretot un àpat exquisit i desacostumat.

Recordo que les dones dels nostres pobles anaven molt atrafegades pensant que farien per dinar els dos dies de festa. I a les  vigílies, els treballadors de les fàbriques i els pagesos –que a Banyoles i Comarca n’hi havia molts- feien cua a les barberies perquè els afaitessin i tallessin els cabells. A les cuines de les cases hi havia enrenou. S’havien tret les vaixelles i les cristalleries bones per netejar-les, i de passada es netejaven els armaris i es posaven sanefes de paper, foradades i noves, en els prestatges. Quedava molt bonic. S’havia fregat tot el terra amb lleixiu i ben escombrada l’entrada de la casa. Si a les cases hi havia mainada es feia cagar el tió. Uns dies abans, el pare havia triat un tronc ben gros i en un racó del celler, els petits li donaven menjar. Les fulles de col o d'’enciam i pastanagues  ja feien el fet. A l’endemà, miraculosament, el tió s’ho havia menjat tot. El tió es feia cagar al migdia de Nadal. En una habitació separada, la mainada acostumava a dir un Parenostre que durava fins que sentien les àvies que eren les que dirigien la festa i els deien: Ja està, ja podeu venir!. I s’acostaven al tió i vinga garrotades i crits de Caga tió, caga tió, caga torrons d’aquells tan bons!. I, evidentment, amb tantes garrotades el tió cagava dolços, llaminadures i els torrons d’aquells tan bons. I això durava fins que el tió deia prou i deixava anar un tros de carbó. Senyal de que havia acabat la caguera. Sortosament, la tradició encara segueix.


La nit de Nadal té una tradició religiosa molt bonica. A les 12 de la nit, amb motiu del naixement de Jesús es fa una missa que es coneix amb el nom de Missa del Gall. Hi assisteixen molts fidels.Temps enrera a  l’església hi feia un fred que pelava. Les dones amb els braços plegats sota les aixelles, i els homes amb les mans a les butxaques. Només se les treien per donar-se els copets tradicionals damunt el cor quan  el sacerdot aixeca Déu. Jesús és nat. Al.leluia!. I s’escalfaven els dits  amb l’alè de la boca.   A la Missa del Gall i a totes les misses d’aquests dies  nadalencs – Nadal, Cap d’Any i Reis- en  l’acte de l’adoració del nen Jesús, el capellà s’instal.la al centre de l’altar major i tots els fidels acudeixen a besar la imatge. Al costat hi havia els escolans amb una safata, on cada parroquià, segons les seves possibilitats deixaven anar unes monedes. Es veia també algun bitllet de 5 pessetes, i a vegades un de 100!. Déu n’hi do. Havíem vist més d’una vegada que es feien comentaris en veu baixa, per saber qui l’havia donat. Aquesta col.lecta era apart de l’habitual que es feia sempre passant pels seients. Era una diada en que la gent se sentia més generosa que de costum. S’havien de fer obres a l’església, restaurar els altars, etc, etc.


També es cantaven Nadales des de dalt del Cor. A Banyoles, a l’església de Santa Maria dels Turers hi havia la Schola Cantorum amb tota una colla de bons cantaires amb unes veus sonores i fortes, i molt especialment la d’en Vadó Comerma que cantava allò d’en Patllari que no volia anar a Betlem perquè tenia els esclops fets malbé. Es que si no sentíem aquella cançó d’en Patllari semblava que el Nadal no era complert.

dissabte, 15 de desembre de 2012

De "El calvari de la vida a "Ball de titelles"


M’he passat gairebé tota la meva vida esperant la “ressurrecció” de les obres de teatre de Ramon Vinyes, un autor teatral que em va deixar un gran impacte a la meva joventut quan començava a fer teatre al Cercle de Catòlics on vaig actuar a “El calvari de la vida”, una obra d’aquest autor “desconegut” que fins ara no ha aterrat a Catalunya amb la representació de la seva obra “Ball de titelles” al teatre Nacional de Catalunya. Sempre m’ha quedat el record d’aquell drama que vam representar en els anys 40 del segle passat quan començava a actuar amb els veterans de la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics, amb Josep Freixa i Joaquim Colomer. L’obra “El calvari de la vida”, era un drama que amb les interpretacions d’aquests dos grans actors aconseguia que la platea  del teatre del carrer de l’Abeurador s’omplís d’emotius rostres llagrimosos que seguien la història  d’un pobre capellà rural que vivia la tragèdia de tenir un pare  completament lliurat a la beguda. Els espectadors contemplaven aquell ancià embriac estirat al terra de l’escenari, cantant com un boig, mentre el seu fill capellà patia una “tisi galopant”, i produïa un efecte impressionant que transmetia  una esgarrifança  quan de la seva boca extreia un glopeig de sang que impactava a tot el públic. (En Joaquim Colomer, ja una mica abans, s’havia girat d’esquenes al públic, per posar-se a la boca una bosseta de goma amb líquid vermellós, i només havia de tombar-se de cara al públic,i prémer la bosseta amb les dents perquè sortís la gropada vermellosa que  feia regirar l’estòmac dels espectadors).

“El calvari de la vida” havia aconseguit a l’any 1925 –jo encara no hi era- un premi per als joves del teatre dels Catòlics en un concurs a Olot (veure “El teatre a Banyoles”, escrit per aquest articulista juntament amb Miquel Torrent). El cas és que aquell drama de Ramon Vinyes em va conmoure, i per aquells anys 40 en vam fer moltes representacions pels teatres de la “província”. Pel mig, hi havia un personatge còmic, un sagristà, que procurava donar el toc d’alegria a la tragèdia.

Han hagut de passar 75 anys perquè Catalunya reconegués l’obra d’aquell autor. Ramon Vinyes, exiliat a Colòmbia - va morir el 1952- després que l’escriptor Gabriel Garcia Marquez el posés com un dels personatges (“el sabio catalán”) de la seva obra “Cien años de soledad”. Sembla que ara se’l considera un dels grans dinamitzadors culturals del segle XX i pare espiritual de tota una generació. I és ara, !ja era hora!, que s’ha pogut recuperar part del patrimoni cultural d’aquesta cultura anòmala  que acaba de descobrir una gran quantitat d’autors al calaix que com diu Sergi Bebel, director de l’obra “Ball de titelles” només coneixien els erudits, però no el públic en general. Després de tants anys transcorreguts,  fins ara, ja ho veieu, no han  descobert l’obra teatral de Ramon Vinyes!. Una obra, escrita tota en català, amb influències dels expressionistes alemanys, una obra, ignorada, i que fins i tot des de l’exili a Colòmbia on exercí de professor seguí escrivint i que a Catalunya es segueix ignorant. Avui, remenant calaixos de papers esbarriats n’he trobat una, que estrenada per  Enric Borràs el 1930 l’he pogut recuperar: Peter’s Bar. Si “Ball de titelles” aconsegueix ser un èxit de públic, és possible que aquesta i altres obres del dramaturg Ramon Vinyes puguin ser descobertes pel públic de Catalunya.

dissabte, 8 de desembre de 2012

El fantasma del camp de Les Pedreres


Era la Por. La Por que sortia de nits en forma de fantasma arrossegant cadenes i espantant  tot el poble. L’espectre apareixia al camp de futbol de Les Pedreres, vora el carrer del mateix nom, a tocar l’estany, cap a la casa dels cocodrils d’en Campamà, àlies Fesol. A les 10 de la nit la gent es concentrava a la placeta del Carme i cap al carrer de l’Alba per contemplar la façana on  hi havia clavats (encara hi són) uns caps pintats en forma de cocodrils. Feia dies que a plena nit es veia una llum al camp de futbol de Les Pedreres i s’escoltaven unes carrisquejants cadenes que feien escruixir i posar pell de gallina.  Vaig  anar  fins a la placeta del Carme que estava plena de gom a gom. Gent  riallera i en el fons una mica esporuguida. Prou que paràvem l’orella per si sentíem els sorolls de les cadenes, i obríem els ulls com unes taronges per aconseguir veure la llum fantasmagòrica enmig del camp, però res de res. A Banyoles hi havia un gran bum-bum i diàriament  sortia gent de les seves cases per anar a les 10 de la nit a contemplar la llumeta en el camp vell de futbol i escoltar la veu esquerdada i gutural que sortia d’un altaveu que copsava el tètric só d’un disc de “La voz de su amo”. La “fantasmada” es va acabar quan es presentà la guàrdia civil. Els  tricornis relluents devien atemorir el pobre espectre que arreplegant tots els fòtils  marxà com una ànima en pena cap a la seva casa dels cocodrils. Tot Banyoles n’anava ple: “el fantasma és en Fesol!” es va dir. I així es va acabar la funció.


Evidentment que en aquells temps no hi havia els mitjans audiovisuals d’avui dia, i el famós fantasma del carrer de Les Pedreres s’ho hagué de muntar amb una placa-disc d’un gramòfon amb altaveu de “La voz de su amo”. Els habitants d’una Banyoles silenciosa que a altes hores de la nit escoltaven la música terrorífica i veien el llum al mig del camp, van passar  uns bons canguelis. Tot plegat per res, si bé alguns avis d’aquells temps com jo mateix, encara riuen  d’aquelles  atzagaiades  fantasmagòriques d’aquell Fesol d’ull negre de ganxet i  amb poc ganxo. Malgrat tota la fantasmada d’aquell somia truites d’en  Fesol i el seu espectre va aconseguir que es posés de moda entre la mainada aquell boom terrorífic de fer el fantasma pels carrers.  La “Por” la feien els vailets pels carrers a primeres hores del vespre muntant-se uns fantasmes amb carbasses buides que havien foradat per fer-hi ulls, nas i boca. Amb espelmes  o llanternes  i col.locada la carbassa dintre el cap, el xou imitatiu fesoler tingué la seva gràcia. Res de Halloween i d’altres coses potingueres  importades i promogudes pels magnats i especialistes de pel.licules de “Jolivut”. La por ja la van saber muntar bé els nostres vailets pels carrers quan a primeres hores del vespre es col.locaven les  carbasses buides al cap, i amb espelmes i llanternes  sabien  fer amb molta gràcia el xou imitatiu del nostre  fantasma fessoler.  

Amb el vostre permís me’n vaig a dinar. Sento flaire de fesols. No sé si són menuts o del ganxet. Us convido. Seguiu-me. Menjarem fesols i després farem una ruta turística fins al carrer d’en Fesol per veure els cocodrils. Serà un recorregut de por. Com aquesta xiscarderia d’avui. Sense cap ganxo. Una “fantasmada”.   

Avui dia només hi ha un fantasma que em fa por, i és el que desgraciadament el tinc cada dia davant meu en aquestes quatre lletres seguides de l’ordinador: W E R T. I en tot el que hi pot haver darrera seu.

dissabte, 1 de desembre de 2012

Cinema de terror


Des dels inicis del cinema les pel.licules de por ens han espantat durant molts anys amb les seves ombres, xiulets de vent,  portes que grinyolen i  crits de les víctimes.  Ara, fins i tot les televisions ens desenterren –com els vells enterramorts dels cementiris boirosos- antigues pel.licules de por amb esquelètics difunts que volen tornar a gaudir de la vida obrint a mitja nit les tapes dels taüts perquè els hi han crescut  ullals punxeguts i tenen ganes de fer alguna queixalada per matar el cuc draculer. En el festival de Sitges hi abunden una infinitat  de monstres, vampirs, homes llops, geperuts i pàl.lides noies de dentetes afilades. I fins i tot el nostre apreciat Albert Serra sembla que també s’ha enfilat cap a Transilvània  amb uns quants banyolins (amb un forc d’alls per si de cas) per rodar una pel.licula  sobre  el comte Dràcula, el vampir de la capa estesa que ves per on se les enfilarà amb un atractiu Casanova amb el fi de que tots dos  junts puguin espantar i erotitzar espectadors i sobretot parelles que mira que bé! podran acostar-se ben encoixinats a les butaques per xisclar i abraçar-se conjuntament. Però aquest cinema de terror ara no fa por. Hi ha molta homoglobina que en diuen ara,  devassalls i escorrialles de sang que més que terror, a nosaltres ens fa fàstic, si no fos que de seguit pensem amb sucs de tomata i amb pebrots vermells, que és el que gasten més els pel.liculeros d’aquesta classe de productes filmics. Les pel.licules de terror d’ara fan de tot: fan riure, fan fàstic, fan repugnància, però no fan el que haurien de fer: són pel.licules que no fan por, si bé ens impacten alguna vegada quan amb els efectes especials i el terrabastall dels fons musicals ens deixen eixordats. Em sembla que alguns avis, com jo mateix haurem de deixar d’anar al cinema per la potència de la sonoritat a les sales ja que fins i tot ens malmeten els audífons de les nostres orelles.

 

La por va desaparèixer de les pantalles el dia que es van començar a escoltar les dotze campanades de la nit ballant bugui.buguis i sardanes per les places i carrers del nostre país. Perquè abans, en escoltar les campanades de les 12 de la nit, sobretot a l’hivern quan les sentíem acompanyades del cants dels “serenos”, que eren els vigilants nocturns que cantaven en veu tètrica la salmòdia de “Las doces han dado, sereno!”  era com sentir una esgarrifança a la post del pit i a la viga de l’esquena. I temps molt endarrera sentir aquestes 12 campanades nocturnes acompanyades d’algun cant de babeca des de dalt d’algun campanar ja et feia petar de dents. Allò si que feia por!. Els que passàvem prop d’una església a l’entrada de nit i escoltàvem aquell cant  que semblava que ens deia: “Moriu, moriu!” ja les cames ens feien figa. I no parlem de  les “rates penades”, una espècie d’animalets que a les nits voleiaven pels carrers. Hi havia dies que a casa meva, que teníem molts de feixos de canyes, repartíem una canya a la mainada del carrer perquè s’entretinguessin a matar “rates penades”. La mainada es posava al mig del carrer, a distàncies de cinc metres un de l’altre, i quan veien baixar una voleiadissa d’aquests ocellots de llargues ales negrotes, canya catacriu!. I patim-patam!.  I l’anàvem a contemplar tots plegats ben porucs fins que la llençavem amb fàstic ben lluny esverant a alguna noieta que xisclava de por.  Ara, de “rates penades” no se’n veuen volant pels nostres carrers. On s’han ficat?. N’hi ha que diuen que n’hi ha algunes que  venen de cap al centre de la pell de brau. Però... ja no ens fan por. Què us sembla?. Si o no?.    

 

La por d’aquells vells temps que vaig rememorant en aquest blok era una por molt diferent de la que vivim en el segle XXI. Si en el cinema es van posar de moda les pel.licules de por, i es parlava d’”El fantasma del Louvre”, de “La momia”, de “Los muertos andan”, amb Lon Chaney , Boris Karloff o Bela Lugosi, també a la nostra ciutat hi havia una altra por: el “Fantasma” o la “Por” que sortia de nit vora un camp de vora l’estany. Allí, per veure el fantasma hi va desfilar mig Banyoles. La setmana que ve irem a veure’l.