dissabte, 15 de desembre de 2012

De "El calvari de la vida a "Ball de titelles"


M’he passat gairebé tota la meva vida esperant la “ressurrecció” de les obres de teatre de Ramon Vinyes, un autor teatral que em va deixar un gran impacte a la meva joventut quan començava a fer teatre al Cercle de Catòlics on vaig actuar a “El calvari de la vida”, una obra d’aquest autor “desconegut” que fins ara no ha aterrat a Catalunya amb la representació de la seva obra “Ball de titelles” al teatre Nacional de Catalunya. Sempre m’ha quedat el record d’aquell drama que vam representar en els anys 40 del segle passat quan començava a actuar amb els veterans de la Secció Recreativa del Cercle de Catòlics, amb Josep Freixa i Joaquim Colomer. L’obra “El calvari de la vida”, era un drama que amb les interpretacions d’aquests dos grans actors aconseguia que la platea  del teatre del carrer de l’Abeurador s’omplís d’emotius rostres llagrimosos que seguien la història  d’un pobre capellà rural que vivia la tragèdia de tenir un pare  completament lliurat a la beguda. Els espectadors contemplaven aquell ancià embriac estirat al terra de l’escenari, cantant com un boig, mentre el seu fill capellà patia una “tisi galopant”, i produïa un efecte impressionant que transmetia  una esgarrifança  quan de la seva boca extreia un glopeig de sang que impactava a tot el públic. (En Joaquim Colomer, ja una mica abans, s’havia girat d’esquenes al públic, per posar-se a la boca una bosseta de goma amb líquid vermellós, i només havia de tombar-se de cara al públic,i prémer la bosseta amb les dents perquè sortís la gropada vermellosa que  feia regirar l’estòmac dels espectadors).

“El calvari de la vida” havia aconseguit a l’any 1925 –jo encara no hi era- un premi per als joves del teatre dels Catòlics en un concurs a Olot (veure “El teatre a Banyoles”, escrit per aquest articulista juntament amb Miquel Torrent). El cas és que aquell drama de Ramon Vinyes em va conmoure, i per aquells anys 40 en vam fer moltes representacions pels teatres de la “província”. Pel mig, hi havia un personatge còmic, un sagristà, que procurava donar el toc d’alegria a la tragèdia.

Han hagut de passar 75 anys perquè Catalunya reconegués l’obra d’aquell autor. Ramon Vinyes, exiliat a Colòmbia - va morir el 1952- després que l’escriptor Gabriel Garcia Marquez el posés com un dels personatges (“el sabio catalán”) de la seva obra “Cien años de soledad”. Sembla que ara se’l considera un dels grans dinamitzadors culturals del segle XX i pare espiritual de tota una generació. I és ara, !ja era hora!, que s’ha pogut recuperar part del patrimoni cultural d’aquesta cultura anòmala  que acaba de descobrir una gran quantitat d’autors al calaix que com diu Sergi Bebel, director de l’obra “Ball de titelles” només coneixien els erudits, però no el públic en general. Després de tants anys transcorreguts,  fins ara, ja ho veieu, no han  descobert l’obra teatral de Ramon Vinyes!. Una obra, escrita tota en català, amb influències dels expressionistes alemanys, una obra, ignorada, i que fins i tot des de l’exili a Colòmbia on exercí de professor seguí escrivint i que a Catalunya es segueix ignorant. Avui, remenant calaixos de papers esbarriats n’he trobat una, que estrenada per  Enric Borràs el 1930 l’he pogut recuperar: Peter’s Bar. Si “Ball de titelles” aconsegueix ser un èxit de públic, és possible que aquesta i altres obres del dramaturg Ramon Vinyes puguin ser descobertes pel públic de Catalunya.