dissabte, 22 de desembre de 2012

Nadal, el tió i la cançó d'en Patllari


Som a Nadal. I, evidentment haig de començar a escriure amb el desig de que tots els que llegiu aquesta “xiscagardiada” podeu gaudir d’unes bones festes i tenir un bon començament d’any 2013. Vàlguem Déu que n’han passat de Nadals per la gent gran com el que us parla. I que n’hem tingut de converses en acostar-se aquesta diada. Abans del Nadal sempre dèiem: Per Nadal farem..., Per Nadal anirem... Per Nadal menjarem... Per Nadal estrenarem... I és que gairebé tothom acompanyava aquestes festes amb un desig, un propòsit i sobretot un àpat exquisit i desacostumat.

Recordo que les dones dels nostres pobles anaven molt atrafegades pensant que farien per dinar els dos dies de festa. I a les  vigílies, els treballadors de les fàbriques i els pagesos –que a Banyoles i Comarca n’hi havia molts- feien cua a les barberies perquè els afaitessin i tallessin els cabells. A les cuines de les cases hi havia enrenou. S’havien tret les vaixelles i les cristalleries bones per netejar-les, i de passada es netejaven els armaris i es posaven sanefes de paper, foradades i noves, en els prestatges. Quedava molt bonic. S’havia fregat tot el terra amb lleixiu i ben escombrada l’entrada de la casa. Si a les cases hi havia mainada es feia cagar el tió. Uns dies abans, el pare havia triat un tronc ben gros i en un racó del celler, els petits li donaven menjar. Les fulles de col o d'’enciam i pastanagues  ja feien el fet. A l’endemà, miraculosament, el tió s’ho havia menjat tot. El tió es feia cagar al migdia de Nadal. En una habitació separada, la mainada acostumava a dir un Parenostre que durava fins que sentien les àvies que eren les que dirigien la festa i els deien: Ja està, ja podeu venir!. I s’acostaven al tió i vinga garrotades i crits de Caga tió, caga tió, caga torrons d’aquells tan bons!. I, evidentment, amb tantes garrotades el tió cagava dolços, llaminadures i els torrons d’aquells tan bons. I això durava fins que el tió deia prou i deixava anar un tros de carbó. Senyal de que havia acabat la caguera. Sortosament, la tradició encara segueix.


La nit de Nadal té una tradició religiosa molt bonica. A les 12 de la nit, amb motiu del naixement de Jesús es fa una missa que es coneix amb el nom de Missa del Gall. Hi assisteixen molts fidels.Temps enrera a  l’església hi feia un fred que pelava. Les dones amb els braços plegats sota les aixelles, i els homes amb les mans a les butxaques. Només se les treien per donar-se els copets tradicionals damunt el cor quan  el sacerdot aixeca Déu. Jesús és nat. Al.leluia!. I s’escalfaven els dits  amb l’alè de la boca.   A la Missa del Gall i a totes les misses d’aquests dies  nadalencs – Nadal, Cap d’Any i Reis- en  l’acte de l’adoració del nen Jesús, el capellà s’instal.la al centre de l’altar major i tots els fidels acudeixen a besar la imatge. Al costat hi havia els escolans amb una safata, on cada parroquià, segons les seves possibilitats deixaven anar unes monedes. Es veia també algun bitllet de 5 pessetes, i a vegades un de 100!. Déu n’hi do. Havíem vist més d’una vegada que es feien comentaris en veu baixa, per saber qui l’havia donat. Aquesta col.lecta era apart de l’habitual que es feia sempre passant pels seients. Era una diada en que la gent se sentia més generosa que de costum. S’havien de fer obres a l’església, restaurar els altars, etc, etc.


També es cantaven Nadales des de dalt del Cor. A Banyoles, a l’església de Santa Maria dels Turers hi havia la Schola Cantorum amb tota una colla de bons cantaires amb unes veus sonores i fortes, i molt especialment la d’en Vadó Comerma que cantava allò d’en Patllari que no volia anar a Betlem perquè tenia els esclops fets malbé. Es que si no sentíem aquella cançó d’en Patllari semblava que el Nadal no era complert.