divendres, 28 de desembre de 2012

Visca nostra concòrdia!


És Nadal. Som a taula. Asseiem-nos-hi. No hi som tots. Es un dia per al record. Per a tots els familiars que ens han deixat. Hem anat a missa. I ara som a taula. Ben parada. Amb les tovalles de les festes i la vaixella bona, la que ens van regalar quan ens vam casar. Fa goig de veure. Les noies discuteixen si les culleres, les forquilles i els ganivets es posen a l’esquerra o a la dreta del plat. L’avi diu: És igual. Mengeu amb la mà que volgueu, que, abaix tot es barreja.  I tothom riu. La mare ha posat vasos per beure vi, però l’avi fa com sempre; xerrica amb el porró. Per fer riure. Alguns el volen imitar. No en saben. I fan riure encara més


Passem per alt el menú nadalenc. Acabat el rostit tots escuren els ossos. I ha arribat l’hora del xampany.  Abans, a les cases no hi havia neveres. Dintre la galleda amb blocs de gel, ja quedava ben refrescat. El tap de l’ampolla fa un pet i en surt un brollador damunt les tovalles. Tots riuen, menys la mare que pateix per les taques. El xampany ha de petar i fer barromera. Una bona copa pels grans i un glop pels petits, i... mossegada als torrons. És l’hora de dir bajanades i de gastar bromes, els uns als altres. Les bombolles de xampany conviden a la conversa. La sobretaula s’allarga. Café barrejat amb un raig de licor, i vinga, a fer el rot. La mainada se’n van al racó del menjador on hi tenen instal.lat el pessebre i s’entretenen a fer córrer les figures i sobretot tiren un pas més endavant els tres camells dels Reis. Desitgen que els Mags arribin ben aviat a la cova de Betlem perquè saben que en aquell dia deixaran joguines als balcons.

A la tarda del dia de Nadal s’havia d’anar als Pastorets. Per a molts ja no semblava Nadal   si no s’assistia a una sessió de Pastorets. El teatre del Catòlics s’emplenava de gom a gom. Tots ben “apretats”. Cap a 600 persones hi cabien, ben entatxonades. La mainada s’entusiasmava veient córrer en Bato i en Borrego, com trencaven l’olla i com menjaven les   sopes, que no eren sopes, sinó trossos de torrons d’avellana que tiràvem al públic: pocs n’arreplegaven perquè els pastors ja se’ls havien menjat abans.

Això era abans. Però... el Nadal segueix igual. Aquest any he tornat a “recitar” fragments del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra, i com sempre en aquests darrers anys amb tota una colla de voluntaris hem seguit el cicle nadalenc posant-nos samarres de pastors i banyes de dimonis, i juntament amb dones lliurades a l’ajuda dels ancians que en aquests dies s’han posat a cantar els cants angelicals dels Pastorets de Banyoles amb una barreja de Pastorets en  la nostra llengua i també en llengua castellana com havia estat tradicional durant anys i panys a la nostra població per demostrar que tots som germans i el Nadal ens uneix a tots. I, gràcies a Déu, encara tinc salut per a tornar-me a passejar i cantar amb els meus amics pastors a l´escenari del Municipal.

Com he fet sempre en tot el llarg dels Nadals de la meva vida. Des que  era jove, caminant i arrossegant els peus, fent tremolar les mans i xapotejant un castellà “zorrillesco” que ningú no entenia. Ara, que sóc vell, procuro passar pels envitricollats camins d’un escenari amb lleugeresa, i cantant, corrent i saltant com un jove que no sóc. I quan entraré  a la cova de Betlem, seguiré dient allò de: Oh, Déu, meu!, aquell missatge de l’arcàngel era cert. L’Infant no és cap miratge. No somio. Estic despert!!.