divendres, 27 de desembre de 2013

Fregits i refregits

N ’hi ha que mengen de tot, però nois, jo tinc un amic que el metge li ha prohibit que no unti gaire els menjars amb oli. Ja ho veieu: l’oli d’oliva, tan lluent i tan groc en una amanida, i que lliga tan bé amb el verd de l’enciam i l’escarola i el vermell del pebrot i de la tomata, au, ves per on, si el fregeixes...quimícament es degrada i ens empastifa de colesterol. Res d’oli d’oliva”, li ha dit el metge. Ni per amanir!. És millor l’oli de cacauet. Vés per on!. De cacauet!. Aquell de Mallorca que ven cacauets es farà ric fent oli de cacauet. He, he!. Es veu que l’oli de cacauet i el de girasol no fan ni una gota de colesterol. Per la sang va molt bé, però, nois, fot una pudor que sembla aiguarràs. A aquest meu amic, però, com que li agraden molt els fregits, ja ha enviat els metges a “fregir espàrrecs”. I és clar, home!. Sabeu perquè els grecs i els romans van arribar tan lluny?. Perquè fregien amb oli d’oliva. Es que sempre se n`’han menjat de fregits. I malament qui no fregeix. Ara mateix m’espera la dona a la cuina per ajudar-la a fregir. A fregir bé, eh, perquè es pot fregir de moltes maneres. I malamant rai si ens diuen que l’hem fregida. Mireu, una veïna de casa, fa poc que va dir a l’altra veïna: “·Vosté senyora Carme, no se queixi, que vosté tè un marit que és un sol, pobre Juanitu, jo si que estic passant un disgust de mort, no m’ho hauria pensat mai, després de 20 anys de casats, pobre de mi, senyora Carmeta, no ho digui a ningú, pero tinc proves que ell, el meu marit, me la fregeix amb la seva secretària, la gata maula, me l’està fregint, senyora Carmeta, me l’està fregint!. Quina vida la d’avui dia. Tot està plé de fregits i refregits. Mireu una revista, obriu-la per qualsevol pàgina, i només veureu parelles que estan fregint i refregint. Qui no la fregeix amb una, , la fregeix amb una altra!. Es que som en uns temps en que ja no podem dir el que deia Adam a l’Eva, allò que “ets l’única dona de la meva vida”. Ai, fillets, som en uns temps en que hem de mirar de no perdre el cap, però també ho deia la Maria Antonieta i ja sabeu on va anar a rodar el seu cap. I avui n’hi ha tants i tants!. Es que no tenen res al cap. Com, per exemple una Miss d’aquestes que premien cada any, d’aquestes dones imponents que de cop i volta es preocupen perquè el seu físic perd el físic. N’hi ha una que està preocupada pel seu bum-bum. Ella en diu bum-bum, però a la foto que he vist ensenya el pompis. Diu que el seu bum-bum li sembla escàs i que està pensant a passar pel quiròfan per millorar-lo. I això que ja l’ha millorat altres vegades perquè els seu cos ha sofert 19 retocs, entre aixecament de pits, reducció de malucs, perfilat de cuixes, arrodoniment de pòmuls i depilacions permanents a les engonals i a les aixelles. Però no en té prou: li falta el seu bum-bum!.. Ai, quin mòn de mones!.

Bé, us desitjo a tots un bon any 2014. Aquest serà un any de molt bum-bum. Ens en diràn de molt grosses. Oi que sí?.  Nosaltres, però, ho suportarem tot. I sabrem i farem molt de bum bum amb el nostre SÍ doble. Oi que Sí?.

Esperem que no ens la fregeixin.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Les formigues de Sant Patllari

Us agrada pujar muntanyes?. A l’estiu i a la bona tardor hi ha molts excursionistes que pugen a les muntanyes. Alguns se’n van cap a la Cotximbamba, quan més lluny millor,però també n’hi ha que pugen les muntanyes de casa nostra. Perquè, per si no ho sabessiu, el Pla de l’Estany no és tot pla. També tenim muntanyes. Més d’una vegada he pensat pujar a aquelles que cada dia veièm a l’altre costat de l’estany, i en uns temps ja vaig pujar-ne algunes fent excursionisme. Ara es pot arribar a Rocacorba, a la Mare de Déu del Mont i a Sant Patllari en cotxe. Encara que un jocós poeta banyolí del segle passat va fer el rodolí aquest que diu: “Amb un auto a Sant Patllari – no proveu pas de pujar-hi”, és clar que avui no podeu pujar-hi en un autocar, però de jeeps n´hi ha pujat un munt, i potser en Rafel Cuenca s’hi haurà enfilat més d’una vegada amb el seu tracanet. I potser fins i tot hi haurà pujat per veure l’espectacle de les formigues.  Perquè a sant Patllari, durant molts anys s’hi ha pogut anar a veure volar formigues. Ho diu el nostre especialista en animalets, en Josep Maria Massip, en un article que vaig llegir al  Butlletí del Consell Comarcal. Per l’aplec de Sant Patllari que es fa al setembre us hi podeu arribar per veure les formigues alades, les formigues que volen. En Massip diu que aquesta denominació popular no ens l’hauríem de deixar perdre. I ens explica la relació de l’Aplec de les formigues, que es veu que per aquí en tenim una bona representació d’algunes espècies que s’haurien de catalogar. Jo no em veig pas en cor d’emportar-me una llibreta en les meves sortides pel Pla de l’Estany i anar apuntant les espècies de formigues, i és que aquest diminut animalet em molesta si se’m fica dintre el cos, com ara mateix està fent-me pessigolles una de les que s’ha escapat d’un niu del pati de casa. Aaai, em fa una frisança...! I amb permís del nostre estudiós Massip, em veuré obligat a bombardejar-ne algunes amb el palmell de la mà. Ho sento, perquè sóc dels del NO a la guerra, però m’hi va la pell i...i...i...maliatsiga la formiga!. Es que si, com diuen,les formigues es multipliquen fins que de cada una en neixen 200, avui no sortiré viu d’aquesta casa. Doncs, això que diu en Massip: es veu que aquell bon excursionista que era l’Anton Prat va escriure en una publicació que es va fer en motiu de la restauració de l’ermita de Sant Patllari, que “les formigues es donaven cita allà a l’ermita, i que hi anaven a morir milions i milions de petites formigues alades, formant una catifa d’un pam de gruix”. Però es veu que els hi van declarar la guerra i les van matar totes, ja que hi ha una dita popular que diu: “per sant Agustí, les formigues a Sant Patllari van morir”. Però encara, cada any les formigues van a l’aplec formant-ne grans eixams. Si us agrada l’espectacle, pugeu, doncs, a Sant Patllari. Jo no penso pas anar-hi. Perquè prou treballs que tinc en treure’m de sobre aquest trío de formigues que em formiguegen el cos. Amb el vostre permís em trec la camisa per veure si les atrapo. Es la guerra!,que dirien els germans Marx.

divendres, 22 de novembre de 2013

De compres

Passejant pels carrers i places de Banyoles m’he aturat a contemplar aparadors on hi havia estocs de sabates.De sabateries n’hi ha moltes, però abans n’hi havia moltes més, si bé eren sabateries que no venien sabates, només les arreglaven. En dèiem ataconadors. Però el que hi havia més eren espardenyeries. D’espardenyers i esclopeters n’hi havia a tots els carrers. Els ataconadors tenien molta feina perque la gent feia durar molt més les sabates; et posaven mitges soles i talons, i apa!, “narinant!”. No es llançava res, tot s’aprofitava; no com ara, que si t’estreny una sabata ja es llença a l’abocador. Bé, el cas és que avui he vist moltes sabates i se m’ha ocorregut de parlar-vos-en perquè des de l’antigor hi ha hagut “dites” sobre les sabates, que si no les sabeu us en faré cinc cèntims perquè us divertirà escoltar-ho. Qui és que no ha sentit dir que “és més beneit i més curt que una sabata?. Doncs, sí, això es deia, i encara es diu d’una persona curta d’enteniment. I si caminem molt, alerta! “que no guanyem ni per sabates”.  El que heu de fer és “posar-vos bé les sabates” perquè així estareu previnguts, però  “procurar no allargar més el peu que la sabata”, o sigui que no us extralimiteu, que no feu més del que es pot fer normalment. Es clar que jo no us conec gaire bé, i no sé pas “quin peu calçeu”. Jo sé que conec a alguns dels que m’escolteu, però no us conec a tots, si bé del que estic més segur és que  sóc molt inferior a molts de vosaltres, ·”que no us arribo ni a la sola de la sabata”. Però... “cada qual se sap on li apreta la sabata”. Només us desitjo que sapigueu trobar sempre “la sabata del vostre peu”, que tingueu sort, i que no com aquell que li diuen que “du merda a la sabata”, noooo, val més que us diguin que “aneu amb una sabata i una espardenya” perquè avui, de despistats tots hi anem, I el que vull és que tots pogueu anar ben amples: “tant per tant, sabates grosses”. I, sobretot, procureu que no us diguin que “sou uns sabatasses”. Com tampoc que no us diguin això que segurament molts deuen pensar de mi: “aquest no el podem treure d’aquí ni amb fum de sabatots”. Si, home, sí que ho podeu fer, només heu de fer còrrer el dial de la ràdio i posar una altra emissora. Però no us ho aconsello: no sigueu sabatots i escolteu sempre Ràdio Banyoles. Perquè aquí, de tant en tant també fem riure, que és el que convé: riure. El riure millora la digestió i activa el sistema circulatori, s’allibera adrelina i se segreguen endorfines que és la droga del benestar. Doncs, avui, com us deia, m’he passat tot el matí mirant aparadors de botigues de sabates, i havent dinat, amb la familia ens hem arribat fins a un centre comercial de Barcelona. Valga’m Déu si n’hi havia de coses!. Vaig comprar, vaig comprar... res no vaig comprar!. Hi vaig anar a passejar!. Allà hi ha de tot: bars, retaurants, sales de cinema, de tot!. I com que tothom ho regira tot, jo també em vaig posar a regirar americanes. Les dones regiraven faldilles i bruses i les deixaven rebregades sobre el taulell,i ningú els deia res. La iaia disfrutava molt, només patia per anar a missa, i en el centre comercial no hi va trobar cap església. Se’ns va empipar i ens va dir que a ella no la treguessin del seu poble, que allà encara hi queden botigues d’aquelles del seu temps, d’aquelles que hi pots comprar arengades i cigrons i pots fer-la petar amb les botigueres. Vam estar-hi fins a les deu de la nit. No hi vam sopar perquè ho vam trobar massa car. I quan vam sortir vam anar a un MacDonalds a cruspir-nos una barreta llarga amb formatge per la iaia, però només va voler xuclar un gelat que ens va costar un euro.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

dilluns, 11 de novembre de 2013

De ballarugues amb els d'Imserso

Es bonic veure els jubilats com ballen. N’he vist ballant tangos i country, i francament he quedat barratibat en veure com n’hi ha que ballen bé, no com en aquells temps que n’hi havia molts que ballaven rodó. Recordo que ja fa alguns anys vaig trobar en Pepet pel carrer i li vaig dir: “Cap a la ballaruga, Pepet?”. “Si, que s’ha de fer! I no pas sol!”. “Millor, home.millor!. I amb qui vas? “Amb dues barreges i tres vermuts. Avui sí que giraré com una baldufa!.” He, he!. Ara això ja no s’estila, es balla amb seny. Ep, almenys a mi m’ho sembla. Perquè aquest estiu passat vaig anar a un ball que n’hi havia una que ballava amb una holandesa, i Déu n’hi dó com l’estrenyia fort. Quan va acabar de ballar li vaig dir: “Alsa, Peret, com t’hi arrambaves!. – Oh, és que ella es deixava fer, - em va dir- però vols que t’ho digui, amb prou feines me la trobava als dits. Quatre ossets i poca cosa més la mossa”. –“Però giravoltaves molt, com hi ha món!”. És això el que és bo!. A mi que no em vinguin amb balls quiets, mai les he entés aquestes parelles que sembla que els hi falti corda, i ballen poc a poc, com damunt d’una rajola, més seriosos que uns titots, l’un mirant cap al sostre i l’altre cap a terra. Ballar és moure’s, girar, tombar i fer camí. Mira, veus, la camisa ben xopa. Això és salut. I qui no sua no té virtut. És clar que al ball no tothom hi va desmanegat com en les discoteques. Hi ha persones que quan van a ballar es muden de vint-i-un botó. Les dones es posen vestits lluents. Una vegada vaig ballar amb una que portava una mena de mantellina blanca per tot el cos, mig transparent. Jo no sabia pas per on agafar-la. Tenia por de fer-la malbé. És que hi ha dones que fan caure de cul. Jo no sé com se’ls hi aguanta el vestit. Duen les espatlles i l’esquena ben nues, i van curtes fins a dalt de tot. Aquella meva ballarina estava plena de per tot arreu i sobretot d’on ja podeu pensar. N’hi havia per llogar-hi cadires només de mirar-la. L’any passat vaig anar amb els jubilats de l’Imserso. I cada dia ballaven. Hi havia dues senyores velles que ballaven totes dues, una era geperuda i l’altre amb unes ulleres que no hi veia un gat a quatre passes. Obria els braços i com que no sabia si agafar-la per dalt o per sota del gep va decidir enganxar-la pel coll. Totes es recargolaven ballant, i els homes feien voltar la balladora i picaven mans, genolls i pompis. Acabat el ball quedaven ben esllomats, s’asseien esbufegant, reposaven un parell de balls contemplant una parella d’aquelles d’exhibició que no es cansaven mai, però que a l’endemà a la platja hi havien d’anar amb bastó. Totes les parelles anaven mudades, i amb les sabates ben lluentes. Els homes encorbatats i les dones amb vestits estampats i amb les seves milors joies. N’hi havia una de sabates daurades, ben rossa, amb un vestit que semblava un roquet de capellà i amb un collaret de perles que després de ventallar-se li va caure.  Ah, renoi!. Alto la música! “A la Marilyn le ha caído el collar de perlas”. Paren la música!. “Cuidado que no resbalen. Que no se caigan!” I tots a collir perles!. Les vam recollir totes ,i la Marilin va estar contenta. Aquella dona ballava amb tot el cos i l’ànima. Em va dir que els diumenges va a ballar en naus que havien sigut granges de porcs i ara les han convertit en sales de ball. Vaig ballar amb ella, però amb poc en vaig tenir prou. Semblava que xafàvem raïms. A mitja part es va tornar a seure, i tota l’estona va estar gratant-se la cuixa i badallant. Estava ben atúïda. A la segona part, el cantant es va fer un tip de cantar, però ja ningú ballava. Tots estaven estomacats. A les 11 el cantant en veure que ningú li feia cas va dir “muchas gracias” i tots van aplaudir-lo sense ganes, mig adormits.Quan es va acabar el ball dels Imsersos catalans i espanyols, llavores es van posar a ballar els estrangers, que acabaven d’arribar i que també eren jubilats. Hi havia un mostruari de totes les mides: una senyora amb una piga negra de tres pèls, un home que semblava que anava a fangar, i bé...tots també mudats però amb uns vestits que semblaven trets de botigues de “tot l’any rebaixes”. Hi havia tres senyores angleses que quan van sentir la música de Pretty Whoman es van aixecar d’una revolada i van deixar els seus marits asseguts que les contempaven picant de mans. Llavors van pujar a l’escenari quatre cambreres negres que disposaven d’una setmana de vacances en temporada baixa, i es van posar a ballar música caribenya. Un vell entremaliat va demanar per ballar amb una d’elles, i aquesta el va agafar i se’l va emportar xisclant i remenant-se amb  aire de carnavalesca de Rio de Janeiro, que a ell li anava molt bé i ho aprofitava per tocar-li el pompis mentre ella seguia xisclant i rient. En Quim, és un amic meu que no sé com s’ho manega, però la qüestió és que cada any li toquen 15 dies d’estada en un hotel d’Imserso.Els ha corregut tots, des de Platja d’Aro fins allà baix a Càdis. I no ha parat de ballar durant totes les nits. Quan arriba a casa, a la Llar no el veuen ni per forat ni finestra. Llavors comença les vacances casolanes. S’està 15 dies al llit sense poder-se aguantar. Quan torna al casal dels jubilats xerra pels colzes explicant els àpats que ha fet i els valsos que ha ballat, però no diu pas que s’ha passat 15 dies amb sopes de frigola i plats de bledes bullides

divendres, 25 d’octubre de 2013

El riure, un bon medicament


Recordo que ja fa alguns estiu vaig anar a veure una pasarel.la de moda amb noies escardelenques en bikini. Jo no sé si les meves ulleres en comptes de multiplicar dividien, perquè us asseguro que vaig veure una sèrie de models que em van semblar uns sacs d’ossos,com si fossin fideus vivents, espaguettis esquelèctics. Algunes, altes com un sant pau, però seeeeques com un pal d’escombra. Noies carquinyolis!. Em vaig entretenir comptant les costelles perquè a moltes se’ls hi veia la pell i l’ós. Allò em va fer pensar que aquelles noies es devien passar tot l’any amb un règim rigorós perquè el seu tipus femení havia de ser prim per poder passejar i ballar per les pasarel.les. I sense badar!, Mirant de posar les cames bé creuant-les una davant de l’altra, perquè Dèu nos en guard que s’entrabanquessin i caiguessin a terra. Sentiríem un carric carrac d’ossos que ja podrien avisar de seguida l’ambulància.  En això d’aconseguir esquelets ambulants hi ha treballat molt la publicitat. Allò de perdre pes en una setmana fent una dieta s’ha posat de moda. I allò de prendre pastilles i potingues va “a tope” que diuen ara. Jo en conec una que es fa un tip de prendre pastilles per aprimar-se. Ja se n’ha rebaixat de quilos, ja”, però un dia em va dir que a les nits somiava molt, i no pas somnis eròtics, que això encara li seria divertit, no, no, es feia un tip de somiar escarbats i ratolins, amb uns xisclets que fa que té mig espantat el seu home. Avui dia hi ha massa comprimits i massa creure allò de l’ABANS i el DESPRÉS dels anuncis que pot portar al resultat del que sempre diem els catalans: Qui gemega ja ha rebut!. I el pitjor és que passen els dies, i les dones que han seguit el tractament es miren al mirall, i si si, els mateixos sacsons. No n’ha desaparegut ni un. Ja ho adverteix l’Associació de Consumidors: aneu alerta!. Però...quina és la dona que ho creu?. A l’estiu s’ha de lluir el tipus i molt més en aquesta tardor que és com un  estiu enmanllevat. Hi ha senyores maduretes, que quan van acompanyar la mainada a l’escola, després d’esmorzar juntes a un bar, es mengen crusants com aquell que res, i després comenten: Cinc quilos has perdut en deu dies?. No pot ser!. Com t’ho fas?- “-Oh, mira noia: sacrifici!. “.Ai, jo no ho puc pas fer!. Xavi, porta’m un altre crusant,!”. I vinga anar fent la xucamulla amb el crusant banyut. En aquells temps, en comptes de crusants menjàvem flaones, aquells cargols entortolligats que xucàvem a la xocolata desfeta. I mireu per on, aquella espècie de cargol fòssil ensucrat el va inventar un pastisser inspirant-se en els pentinats de les dones fets en forma d’espiral, com monyos. De les ensaimades i flaones ja n’haurien de dir monyos. Doncs, si, ara toca ser primes. És l’última moda. Una veïna de casa em deia fa pocs dies: “Estic desesperada. No sé com fer-ho per aprimar-me. Ho he provat tot. I no hi ha manera....”. Senyora, si vol un consell, m’escolti. Va?. Obro un consultori: En primer lloc, senyora, vosté no està massa grassa.El que no està és esquelètica. El que ha de fer és acceptar els fets tal com es presenten. No es preocupi de coses supèrflues i insignificants com aquesta. Si tan preocupada està, vagi amb un bon metge especialista, que li donarà bons consells. El que passa, senyora, és que aquest és un mòn de mones i ens fan ballar al só que volen. A mi, els anys i l’experiència em diuen que cadascú s’ha de guiar pel seu propi seny. No sé si la convenceré, senyora. Em sembla que no. S’han de sapiguer portar amb resignació i santa conformitat els nostres 70 quilos. Que tampoc n’hi ha per desesperar-se. A més a més, senyora, i ara per acabar li tiraré un “piropo”, una floreta perquè estigui ben contenta. Vosté, senyora, és una “prima plena”. He, he!. Que per molts anys. Apa, dona, rigui, rigui! Que això sí que fa aprimar. Ah, no ho sabía? Si senyora, si. El riure és un medicament bó per a tot. No sabeu que als Estats Units hi ha un establiment que curen fent riure?. Nooo?. Us ho explico: és un establiment sanitari que entre els seus serveis han instal.lat una “sala de riure”. Per estimular els seus pacients a riure, aquestes sales disposen de vídeos que deuen programar pel.licules còmiques, suposo, jocs divertits i actuacions diàries d’humoristes de reconeguda eficàcia. Diuen que per a casos greus,aquestes sales compten amb la URI (Unitat de Rialles Intensives). Es clar que també han de vigilar molt, perquè el riure a vegades pot ser escandalós. Però vaja, la iniciativa d’aquest hospital nord-americà fa pensar que el riure prova. Jo ja m’imagino a l’infermera que deu dir al malalt que és internat: Ara és l’hora que ha d’anar a riure una estona”. Què us sembla?. Em sembla que en algun  Casal de Jubilats ja han començat a fer-ne de tant en tant  algunes sessions. Es bo això de que hi hagi una sala de riure. I ben mirat potser també aniria bé una sala al nostre Ajuntament. A vegades, després d’un Ple a la sala de sessions, per alleugerir els nervis es podria passar una estona a la sala de riure. Què li sembla, senyor alcalde? Ha!, ha!,ha!. Aaai, no em feu pas riure!.

divendres, 18 d’octubre de 2013

Sant Martirià, conserveu-nos el bon humor!


No sé si us en recordeu que fa pocs anys, a França, hi va morir una dona que deien que era la més vella del món. Tenia 122 anys i a mes a més 237 dies. No tenia dents, era sorda i quasi cega. I va morir de causa natural. Allò que nosaltres en dièm “morir de veió”. I Déu n’hi dó quina veió. Si a 80 anys ja s’és vell, afigureu-vos qui ha viscut cap a 50 anys de “veió” amb salut.  Diuen que va passar la major part de la seva vida, sola, en el seu apartament al centre de la ciutat d’Arlés. I ja feia un parell d’anys que va estar a punt de morir deshidratada, però en tota la seva vida va tenir molt bona salut. Des que va fer 100 anys les televisions no van parar de fer-li entrevistes, i any darrere any sempre deia el mateix:” Ara sí que em sembla que no em queda gaire vida”. I mireu s’hi va tirar amunt. Però el més curiós d’aquesta senyora és que fins als 100 anys va anar amb bicicleta, i a partir de llavors es va aficionar a treure fum arribant a ser “una fumadora empedernida”. I esmorzava sempre amb xocolata. I bevia vi d’Oporto. I tot ho amania amb oli d’oliva. I menjava molts d’alls.... Gent de Pla de l’Estany: ho tenim molt bé aquí per fer anys: de xocolata no ens en falta –tenim una fàbrica que s’ha de mirar que Déu ens la conservi per molts anys-; tenim oliveres carregades d’olives per fer oli (conservem les poques que ens queden). I d’alls en tenim fins i tot una Fira a Cornellà. Només ens falta el vi d’Oporto. Apa, doncs, si aneu a Portugal, carregueu-ne alguna caixa. Una copeta de vi d’Oporto de tant en tant, alls matxacats, una punxada d’olives, allioli ben barrejat, i per postres, xocolata, i a veure qui és el primer de sobrepassar els 122 anys d’aquesta dona i sortir al llibre Guines de rècords mundials. El que hem de fer al nostre país és conservar les vinyes perquè això del raïm també diuen que és un aliment per fer anys. Es veu que ara el raïm s’ha de menjar amb pela i tot. Sobretot la pela, la pell, la pellofa. No l’escopiu per res, perquè diuen que a la pela del raïm hi ha una cosa que hem d’aprendre a dir-la tot seguit: res-va-ra-trol. Apreneu.ho, apreneu-ho això. Bé vam aprendre a dir co-les-te-rol. Doncs, ara toca aprendre a dir res-va-ra-trol. Diuen que el resvaratrol que hi ha a la pela del raïm pot ser molt eficaç en la prevenció del càncer, de l’infart i de les malalties cardiovasculars, que són les que fan por a la gent d’avui dia. Sembla que tot això pot produïr una bogeria consumidora de raïms, millor dit, de pellofaires, perquè molts dels que llençaven la pela, ara se la menjaran. I de rebotintes també es beurà més vi. Diuen que el vi negre porta resvaratrol perquè fermenta en contacte amb les pellofes de raïm, però ja arriben els investigadors del Canadà que fan saber que el resvaratrol tant es troba en el vi negre com en el vi blanc. Em sembla que amb això del vi tothom hi veu un negoci. Es fan massa investigacions. Acabat de fer potser inventaran el vi epilèctic. Que ens farà tornar bojos a tots. Que Sant Martirià ens en guardi!.

Bona festa Major.

dijous, 3 d’octubre de 2013

La saga dels Vilanova


En motiu del decès d’un gran amic –en Xavier Vilanova- el meu pensament   m’ha portat a reviure els anys en que vaig conèixer el seu pare –Miquel- a l’escenari del teatre del Círcol de Catòlics. Eren els anys de la meva joventut quan tot just iniciava l’activitat d’aficionat al teatre banyolí. El pare d’en Xavi era un senyor amable que actuava a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics, entitat que sempre va apreciar i a la que hi dedicà moltes hores. En el teatre fou un dels actors que millor sapigué desgranar els versos intrincallats del Luzbel dels “Pastorcillos” en castellà, com també atrevint-se a fer un “alcalde Borrego” lligat amb aquell pobre Bato jovenet que era jo mateix, però sempre mostrant-se com “un senyor de l’escena” interpretant un fiscal de l’obra judicial “¿Quien es el culpable?” o el d’una persona de seny que donava consells al novell advocat “Don Gonzalo” parlant-li del Dret Català.

 

Al cap d’uns anys vaig conèixer  en Xavi, el nen que seguia al seu pare i a les seves germanes, Montserrat i Maria Rosa amb el grup de teatre per la província de Girona. Ja de jove – es posà a estudiar i a l´edat de 22 anys obtingué la “Licenciatura de Ciencias Económicas” a la Universitat de Barcelona. Al cap de deu anys, aquell jove fet i pastat com el seu pare, per les festes nadalenques havia de pujar a l’escenari del teatre del Cercle de Catòlics per oferir-nos el Luzbel dels Pastorets i del personatge de l’advocat de “Don Gonzalo o l’orgull del gec”en la línia del seu progenitor, sempre cordial i benvolent en els assaigs, i posant més endavant, ja en el teatre Municipal, tot el seu saber i bona dicció en el monòleg elaborat per Jaume Farriol en l’inici del festival “Rusiñol, ara i sempre” del que ell sempre  considerà com un dels papers en que s’hi lliurà amb més satisfacció, com també en el Lluiset de la “Rapsòdia en blau” que ens demostrà el sorprenent punt exacte d’humor, si bé de tant en tant havia d’aguantar-se el riure al costat de la carrandella de nois espantats que feien la instrucció militar sota l’ordenança del capità “manco” i guenyo que els escridassava, i del mestre que l’ hi preguntava: “¿Porque crees que fué en España donde se inventó la herradura?”, i ell, alumne despistat i dubitatiu contestava: “Porque habia tantos burros!”, mentre el mestre, estupefacte i furiós l’amenaçava amb el crit: “De cara a la pared!!”.

 

Sorprenent fou en Xavi Vilanova en l’escena banyolina, com ho seria anys a venir el seu fill Lluis recitant altra volta els textos dels Pastorets-  ja en la nostra llengua catalana. I en els actes en els que també hi assistiria l’altre fill, en Miquel, qui com a membre de l’Ajuntament de la ciutat, en la presentació del llibre de la història del teatre, sabria traçar amb emotives paraules l’esforç col.lectiu d’un poble en la cultura banyolina en el que tota la família Vilanova hi han estat enllaçats per enfortir-la amb la seva presència, i  en la que hi ha ajudat amb la seva gran força,  l’esposa i mare que ha estat  Joana Cullell, qui des de la seva joventut, també trepitjà el ja desaparegut teatre del Cercle de Catòlics, i ja en el Municipal acompanyant algunes vegades al seu marit, l’home que amb el somriure a flor de llavi tingué la valentia de sortir a l’escenari en la darrera representació del dia de Reis per donar l’últim adèu als seus amics. En el seu mutis, vaig recollir-lo amb una forta abraçada que ell aplegà amb emoció en l’esbós del bell  somriure dels Vilanova.

dimecres, 25 de setembre de 2013

Els metges


Fa pocs dies vaig anar a un metge que és O-to-rri-no-la-rin-gò- leg (eh, que és complicat això: si un metge és d’orelles, perquè no li podien dir orellingòleg?. Doncs, no: o-to-rri-no-la-rin-gòleg!, he, he, ho he dit de “corrido”, sense equivocar-me. Aquest otorrinolaringòleg em va otorrinolaringolar l’orella perquè la tenia embussada. No és res d’estrany. Avui dia hi ha molts sorolls que ens poden trencar els tímpans. Aquí a Banyoles, com a per tor arreu, també hi ha sorolls que eixorden, i creieu-me que si no s’hi posa remei acabarem tots anant a otorrinolaringolar-nos les orelles. Aquest “orellingòleg” ha dit a la premsa que s’haurien de treure les fresses de les ciutats perque tots tinguèssim més bones orelles. Ah, que va haver dit!. De seguit se li van tirar a sobre una colla de contestataris: els fabricants de bens d’equip, els tallers i fàbriques, les factories de productes derivats de l’agricultura, i els magatzems amb altaveus a tota potència. I evidentment, les discoteques. Perquè la joventut d’avui, si no poden sentir decibels, com s’ho han de fer per ballar?. I per conduir les seves discoteques ambulants?. Fressa, fressa!. Res de baixar els sorolls.S’ha d’anar orella dret, avui!. Què hi farem!, Paciència no t’acabis!, i sobretot de tant en tant a visitar el nostre o-to-rri-no-la-rin-gòleg!- És que els metges no els hem de deixar mai. Jo, gràcies a Déu, ja em sé portar bé, però de tant en tant també hi haig d’anar-hi. No tant com el meu amic Jaume, que aquest sí que té de tot. Menja quatre brunyols i ja li puja la tensió arterial, el colesterol se li acumula i li vé un pes a l’estòmac després de menjar. O sigui que allò que us deia que els quilos són l’obsessió de les senyores, doncs no: els homes també hem de tenir cura de la imatge com si fòssim artistes, models o polítics. . En Jaume, que com jo, també és artista, és sobretot polític, un model polític, i aquesta setmana ha anat al metge i li ha dit: “No ho entenc. Jo em cuido, intento de no menjar massa, i això que hi ha dies que em menjaria un bou. Camino sovint, i un cop a la setmana no sopo. Però vosté, senyor metge, té una balança que em desanima. Que he de fer?. Dons el metge li ha dit que ha de fer més règim, beure menys alcohol i fer exercici. En una paraula: fer el règim ben fet. I en Jaume li diu: “Però escolti, no puc posar una mica de sucre a la llet? – Noooo, que porta cansament, diabetis i càries”. Ja hi som!. “I pa, puc menjar pa?. “Poc, molt poc, millor gens”. “ I llegums, mongetes sobretot, que a mi  m’agraden molt. “Res, són indigestes”. “ Així, adèu botifarra amb mongetes. I escolti, i els pastissos?. “Ai, quin murri és vosté!, li diu el metge (L’ha encertat amb això, tots els polítics en són de murris. I llaminers!). I en Jaume torna a atacar: “Patates, de patates sí que en puc menjar, no?”. “Miri – li va dir cerimoniosament el metge – els francesos van estar 200 anys donant les patates als porcs”. “Fotuda!, així el bistec amb patates rosses, res de res?. “L’ha d’acompanyar de tant en tant amb espinacs, albergínies, porros, carbassons o un parell de fulles d’escarola, i que tot plegat no sigui massa carregat d’oli”. “Suposo que de cervesa, si que en puc beure, no?”. “Porta alcohol, gas i una quantitat de sucre que Déu n’hi dó”. “I cafè?” “ No en parlem”. “Doncs no en parlem”. Aquest meu amic, que de història en sap molt, sabeu que va dir al metge?. Que en aquells temps, els romans menjaven hores i hores el que volien, es vestien amb unes túniques que els hi amagaven les panxes i tan feliços!. “Si – li va contestar- però ja tots són morts”. Ha, ha, ha!, també van morir els dotze apòstols i no n’hi havia cap que fumés. Em sembla que amb tantes restriccions estomacals i tants de règims no marxem pas prou bé.El meu amic Jaume no ha fet gens de cas als metges. Ara menja de tot! I a l’Ajuntament és el que xerra més i el que té el cap més clar.Espero que tot li surti bé i que no faci un pet com una aglà. Au, va, anima’t Jaume, que hem de fer coses importants a Banyoles aquest any.I tots comptem amb tu. I amb la teva senyora, que ja sabem que t’ajuda molt. Dona-li records a la Josefina.

( Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Estiu 2003).

divendres, 20 de setembre de 2013

Ai, la cultura!


Hi ha un poble cap allà baix a Màlaga en el que els  regidors i l’alcalde de l’Ajuntament han tingut imaginació i l’han feta treballar. Allà, com a tot arreu són contínues les transgressions a les normes de circulació. I com a tots els municipis, es posen multes als infractors, moltes multes!. Cent euros és la sanció més petita que imposa aquell Ajuntament. I també, com a molts municipis hi ha problemes per cobrar  les multes. Sobretot amb els menors d’edat que, com sempre, han de pagar els pares. I com que algunes multes no les cobraven, l’alcalde i els regidors

 han trobat un substitutiu CULTURAL. Si no es paga la multa, l’infractor té l’obligació de llegir un llibre. Ha d’anar a la biblioteca, triar el llibre i emplenar una fitxa fent un resum del que ha llegit. Ben mirat, aquest Ajuntament no farà pas gaire diners, però augmentaran el nivell cultural dels ciutadans. Recapacitem: No es podria posar en marxa una iniciativa semblant a Banyoles?. L’infractor jove, aquell que li han posat la multa catacriu, i l’estripa, i a l’hora de pagar-la no en vol saber res, apa, cap a la biblioteca falta gent! I una proposició que vull fer per la cultura de la ciutat és aquesta: Que els infractors vagin al prestatge especial que hi ha a la Biblioteca sobre llibres de la comarca del Pla de l’Estany. I que allí, el multat, agafés el llibre amb el tema proposat pel departament de Cultura de Banyoles. Per exemple, tú vailet, a quin carrer vius?. Al carrer de mossèn Cinto Verdaguer?, doncs, agafa aquest llibre i apren-te de memòria, o copía deu vegades la poesia de mossèn Cinto “A mos amics de Banyoles”. Tu, trempat, on vius?, al Barri Vell?, llegeix-te la història dels abats del Monestir de Banyoles. Eh, xicot, on vius?. A La Formiga?. Emplena tres folis sobre la barra del Neardenthal robada a la pedrera de La Formiga. Tú, eixerit, que vius al carrer de Ntra. Sra. del Collell, llegeix la Història del Collell o el “Soldados de Salamina” d’en Cercas. I a aquell “tíu” que viu al quart pis d’aquell edifici del barri de dalt, ¿saps quines són les muntanyes que veus des de la finestra a l’altre costat de l’estany?. Doncs, a saber-ho llegint el llibre del professor Erundino Sanz sobre Porqueres...., I així successivament. Cultura banyolina substitutiva de multa. Que savis seríen els nostres joves ciutadans!. Però....que buides que quedarien les caixes municipals!. Perquè, ben mirat, a la nostra població... voleu dir que hi ha multes que es deixen de pagar?. Em fa tot l’efecte que moltes multes impagades ja es deuen cobrar mitjançant els comptes corrents bancaris dels pares del joves infractors. Així és que... aquesta proposició docent que se’ns ha ocorregut, val més que la deixem arraconada. Tan il.lusionat que estava pensant que els joves ciutadans banyolins ho sabrien tot de la nostra ciutat i comarca, dels nostres carrers i places, de les nostres muntanyes regalades que ens envolten... Deixem-ho, i anem per una altra cosa.

(Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles. Any 2003).

dijous, 12 de setembre de 2013

"Catalan Power". Força de Catalunya


10 de setembre 2013.- A les vuit del vespre som davant del Catalan Power, el monument de l’Alfaro a la plaça Major. Acte oficial de la Diada. El de costum. Amb l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer i les autoritats, i amb el president del Consell Comarcal del Pla de l’Estany, Jordi Xargay. Escoltem i ens afegim al cant de l’Himne de Catalunya encetat pel Cor de les Veus de l’Estany. Tot seguit entrem a l’auditori de l’Ateneu. Parla Eliseu Climent, l’home que ha animat nombroses activitats culturals i cíviques al País Valencià, editor i promotor cultural, impulsor del setmanari “El Temps”, l’home que al llarg de la seva vida ha seguit i segueix  la seva intensa activitat per la difusió de la cultura catalana al País Valencià, guardonat amb diversos premis, entre ells el Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el memorial Joan XXIII per la Pau 1999 (el 2000). Excel.lent la seva disertació. Aplaudiments llargs. Tornem a cantar l’Himne. I...  he volat... De cop i volta he recordat amb emoció a l’amic Jaume Farriol. El “Farri” d’ara fa 35 anys quan amb un nombrós grup de la Vall de Tenes del poble de Llissà d’Amunt,  va formar la Colla del Pa amb tomàquet aconseguint reunir tres mil persones, empescant-se una Volta en carro als Països Catalans. Cent dies en 4 carros i  4 cavalls, i per torns, 300 persones que van recórrer tres mil kms. Per petites carreteres, camins i túnels. En entrar als pobles, les campanes voleiaven. En Quim Farriol –fill d’en “Farri”- ho diu en el seu bloc: “No van poder passar la ratlla del País Valencià. Des d’allí foren foragitats per uns quants arreplegats que els apedragaren. Però... en el final del trajecte els rebé el president de la Generalitat de Catalunya. Fou Jordi Pujol qui li digué somrient: Arri, arri, Farri!”. Aquell va ser un moment històric que visqué el nostre amic. En Jordi Xena plorava d’emoció. El fill d’en Farri ho recorda: “Era l’inici de la vida adulta de la nostra societat, alliberada del jou del franquisme”.

11 de setembre 2013.- Una abraçada.- “Per entendre la dimensió del que passarà avui només cal escoltar els que hi estan en contra. Entre l’opinió pública espanyola hi ha una barreja de desconcert, histèria i desmoralització, sovint mal disfressats amb conyetes i displicència. Però això no és un Barça-Madrid, no volem guanyar per riure de la portada del Marca de l’endemà. Estem construint un país, i l’endemà de la Via catalana, sense deixar de celebrar el seu inevitable èxit, és important que no pensem en Marhuendas i Pedro Jotas, a qui tan fàcil resulta escarnir, sinó en els nostres veïns, companys, familiars i amics que no comparteixen ni entenen la febrada col.lectiva, els catalans que se senten minoria i contemplen el procés amb tristesa o amb ràbia. Ens tocarà ser generosos, canviar la cadena per l’abraçada i convence’ls –un per un, si cal- que aquí no hi sobra ningú” (Toni Soler, periodista, diari ARA).

L’ENDEMÀ.- “En Joan Maragall, un dels pares del catalanisme cultural i també polític, va dir que la sardana era l’expressió d’un poble que “avança donant-se les mans”, Jo no havia entés mai com una sardana, estructura circular, podia “avançar” però ahir ho vam fer amb una sardana no tancada sinó oberta i que, com les altres, admet tothom que les vulgui ballar. (Manuel Cuyàs. El Punt-Avui).

EL MÓN HO HA VIST. “El camí està traçat. La construcció del nou país ja té una imatge per a la història: The Catalan Way. Tres milions de mans enllaçades. El món ho ha vist”. (Ara. L’editorial)

L’HUMOR DE L’ALBERT OM.- “Matí, 10,15. A la basílica del Born, una mica més de mitja entrada. Bandera catalana al presbiteri i alguns fidels que de bon matí ja van equipats amb samarretes grogues. Es de les poques vegades que veig més gent a missa que al carrer. Que s’està més calent a dins d’una església que a fora. L’únic element groc que es fa visible és el micro de 13TV, la cadena dels bisbes, fins que fa la seva aparició estel.lar Alícia Sanchez-Camacho (...) L’acte s’acaba amb el Cant de la senyera (no Els segadors), globus vermells i grocs que s’enlairen, i l’Alícia mirant el cel a veure si aquesta tarda “ve llover”. – Acte constitucional al parc de la Ciutadella. Fa un fred que pela. Torna a ploure amb ganes. Si aixó contínua així, el balanç al final de la jornada serà de 50.000 pulmonies per la independència, 2.000 segons la Delegació del Govern”.(Ara.cat, 12 setembre).

dimarts, 10 de setembre de 2013

La cadena humana


Uns dies abans de l’Onze de Setembre. Dissabte dia 7. LA CADENA HUMANA DE LA DIADA manté tot el sentit després que Madrid, que fins ara havia optat per ignorar el moviment català, hagi pres consciència que no pot anar negant que el procés existeix. La mobilització ciutadana és la clau de tot aquest procés: una mobilització massiva que fos capaç de traspassar fronteres ampliaria la pressió sobre Rajoy per sortir del seu immobilisme inicial, sigui per convicció o per interès. I confirmaria que la gent continua sent el motor del procés. (Editorial diari ARA). Diumenge dia 8. EL SÍMBOL DE LA DIADA. “Hem de procurar que per cada paraula de les cançons i per cada flor de les corones hi hagi una voluntat decidida; hem de lluitar amb les nostres forces i amb els mitjans de cada u perquè aixó sigui ben aviat: perqué vingui un Onze de setembre en que toquin totes les campanes dels campanars de la ciutat i viles de Catalunya, com si fos Dissabte de Glória” (Escrit per Josep Maria de Sagarra. Any 1922). Dilluns dia 9.EL PAÍS QUE VULL ÉS COM EL QUE VOLS TU. Més o menys, vaja, perquè m’agradaria discutir amb tu, amb tu i amb tu, com anirem fent aquest país vell i nou, aspre i dolç, dur i tendre, que es diu Catalunya. L’Onze ho podem anar parlant. Ens trobarem a la Via”. (Antoni Vives, polític i escriptor). Dimarts dia 10. LA VIGÍLIA. “Un col.lega m’explica que els del canal Intereconomia han llogat dos helicòpters per al dia 11 amb el noble propòsit de buscar forats buits a la cadena humana. Vaticino que els dos helicòpters faran una passada pel territori insurrecte cap allà a les tres de la tarda. A aquella hora, els previsors – com la meva sogra- ja seran al lloc, però els més triganers –com tu- encara estaran mirant d’aparcar. Així doncs, serà fàcil “demostrar” que l’activitat ha estat un fracàs”. (Empar Moliner. Ara.cat).

dijous, 5 de setembre de 2013

El Partit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià se sumen a la Via Catalana



El Partit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià, braços armats de Xisca de Gardi, ens han fet arribar el comunicat conjunt en relació a la Via Catalana. Per respecte institucional el publiquem de forma íntegre: "El Parttit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià convoquen al conjunt dels seus militants, amics, saludats i coneguts a aquest 11 de setembre a sumar-se a la cadena humana. No era la nostra intenció participar-hi perquè a l'estiu fa calor i nosaltres som gent de taula llarga, sobretaula amb porrons i ratafia i migdiades manyagoies. Però hem vist que aquell dia tot lo món va cap a la cadena. El senyor rector i la majordona, el vicari i el concialiri, el campaner i l'escolà tira-pets, el Mestre Tites i el rebec de la classe, el coix i el que fa la volta a l'Estany amb 10 minuts, el rellotge de Can Parrassa i la burra de Can Sardanes, manaies i vestes, confiters i flequers. El Pla de l'Estany sencer, amb pedres de terme i aigua de l'Estany, anirà a cobrir les rectes dolces de Vilademuls amb permís de la senyora alcaldessa. A Banyoles no quedarà ni l'apuntador, ni tan sols les ànimes en pena. Tothom serà al seu lloc. En vistes a tot això, ens hem preguntat: amb qui dinaríem els del Partit de l'Hora del Pati i el Partit Sant Martirià? I el més important: qui ens faria el dinar, qui ens serviria els peus de porc a la brasa i qui ens coctelejaria un bon gin tònic? Les direccions dels nostres partits s'han reunit a l'hora de l'Avi Lura i  han decidit anar cap a la cadena, on va la gent, la terra, les espècies, les ànimes i el sol i la lluna. I un cop allà, i si hem dinat com la situació es mereix, cridarem ben fort al costat del nostre poble. Que la llibertat ja és aquí, ampla i generosa, llarga i planera, com les dolces rectes de Vilademuls. Que el món ens vagi calçant que hi ha un país en marxa que ja no el pot parar dingú". Bé, fins aquí el comunicat que ens ha arribat tacat d'oli de Vilajuïga i amb alguna gotellada de vinassa. Xisca de Gardi, malgrat la seva  imparcialitat política i neutralitat a prova de foc, no fa més que afegir "Apa, som-hi, a escriure la més fabulosa pàgina de la nostra història en forma de país enllaçat.

dissabte, 31 d’agost de 2013

"Typical Spanish Show"

M’agrada caminar a l’estiu per la sorra de la platja. A més a més, hi ha bones vistes. Però a la platja no tot és morenor. Jo me’n recordo del temps de les sueques, cap allà als anys 60 o 70 que feien obrir els ulls a tots els que anaven a xipotejar per la platja. La noia estrangera que arribava a la Costa Brava trencava tots els reglaments i prohibicions del país. Tant li feia que fossin de França, de Londres o de la Conximbamba; totes les estrangeres eren sueques. I venien aquí per escalivar-se la pell i per escalivar-ne algun d’aquells que tenien gana endarrerida. Es socarrimaven la pell, s’escalfaven l’estòmac amb bons tragos de vi, es cremaven els llavis, i a les nits s’amanyagaven estirades a la platja en lluna plena. Hi havia tant de “romance” a la platja que al cap de pocs anys algunes sueques van reclamar responsabilitats paternes als lligues que van tenir. Que voleu fer-hi!. El que es va fer, ja està fet, i molts que ho havien desfet, llavors ho van haver de refer. Ara és diferent. Ara això d’anar a caçar sueques s’ha acabat. Ara a tota la Costa Brava, des de la Brava fins a Marbella i a tocar Gibraltar,en comptes de sueques els hi arriben jubilats. I com que amb això no en tenen prou i necessiten que hi vagin sueques, què han de fer?. Doncs, mireu el que se’ls va acudir cap allà abaix a Marbella. Van contractar un bon grapat de sueques autèntiques de Suècia, uns “tiparrajos” que Déu n´hi dó, totes guapes, cultes i espetarrants, exclusivament per a passejar-se per la platja, als centres comercials i a les discoteques. Eren unes dones-objecte que només servien per a deixar-se veure i animar l’ambient perquè la gent pugués dir:”Escolta tú, cap allà baix a Marbella hi ha unes tíes pistonudes. Sueques de veritat. Hem d’anar-hi tíu!”. Pssst, que voleu que us digui?. A Platja d’Aro o a Lloret ho sabien arreglar més bé. No se’n veia cap de sueca. Només es veien “torus”. Jo mateix, un cop jubilat vaig assistir a un Typical Spanish Xou en una sala de festes d’aquelles especials per a jubilats i turistes. Ens van ficar a tot el ramat allà dintre i tots es barallaven per tenir la millor taula. Ens van portar una sangría que ens ho feia veure tot rodó. Comença l’espectacle i en surt un que diu: Madames, mesiés, lèidis and gentlemans, jubilés, dames, froilennin, señoras i caballeros. Bon suar, gudnai, gutenjàven, buona sera, buenas noches i bona nit”. Comença l’espectacle amb unes gitanes amb bata de cua i farbalans plens de llunes, remenant-se i cantant allò de “Mi jaca galopa y corta el viento camini..pom pom!--to de Jereeez... I després d’haver fet ballar l’aca, en surt un que fa veure que encenia un foc, i tots ballaven com índios al voltant de la foguera. “La danza del fuego”. Portaven els mateixos vestits arrossinats que van ballar els de “Mi jaca”, però com que hi posaven uns focus vermells semblaven nous. Uns arreplegats eren aquella pobra gent!, però els turistes estrangers que hi havia es feien un fart de picar de mans diguent Olé, i olé i olé. Després, a la mitja part van passar quatre noies eixerides a vendre discos i casettes de “Mi jaca”, “La danza del fuego” i el Bolero de Ravel, aquell que no s’acaba mai. Igual que en aquells vells temps en que passaven el barretet. Com que els hi vaig comprar un cassette, em van regalar aquell toro petit que el vaig haver de tirar a les escombraries perquè el gos de casa me’l va rossegar per tots costats. I mentrestant, els fotògrafus retrataven a tot bitxo. I la foto te la donaven de seguida com si fos un certificat d’estada i de bona conducta. La segona part del xou va començar amb una orquestra plena de bombos i platerets. Tocaven “Los sitios de Zaragoza” amb un patim patam de bombetes japoneses i amb una Agustina de Aragón darrera el “cañón” cantant “Que viva España”. Un pupurri, vaja!. I a l’últim surten unes lletres lluminoses com aquelles del final dels focs artificials de la festa major que diuen “Bones festes”. Quan marxàvem ens van donar un barret de mexicà, i com que no n’hi havia per tots, als últims els hi va tocar... mai diríeu què els hi va tocar?: un barret d’aquells dels burros que hi posen les orelles!. Typical Spanish Show”. Sortim al carrer i ens trobem amb el burro dels càntirs i amb un que ens vol vendre entrades per a una corrida de toros. Apa, home!. Vaig marxar pitant. I si no arriba a ser que al capdavall del carrer hi vaig veure un cadafalc i un músic que hi pujava una verra, us asseguro que no m’hagués cregut que em trobava a la Costa Brava. Allò semblava Vitigudino de Abajo. Per treure’m l’empatx em vaig asseure a un cafè per escoltar les sardanes i vaig demanar un pa amb tomata. Si si.. pa amb tomata!. Pa plastificat amb ketxup i encara gràcies. Aquí, a quatre passes de casa vaig enyorar el meu poble i em van venir ganes de cantar: Oh, dolça Catalunya,pàtria del meu cor, si no em donen pa amb tomàquet, un de gana es mor. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dilluns, 26 d’agost de 2013

Joves passotes i avis jubilats

Ja fa alguns anys que vaig trobar-me amb una colla de nois i noies que en deixaven anar de més gruixudes que aquells dels “Plats bruts” de la tele. Amb el bloc a la mà vaig recoliir una sèrie de frases que n’hi hauria per ampliar el diccionari del català popular i d’argot i del parlar subterrani “tradicional i actual”. Més o menys deien coses com aquestes: “-Anda, noi. És de puta mare”. “-No foootis!”. –“Sí: eren dos paios a l’entrada de la Disco, gent canyera, tu!. – “Hi vas entrar?”. “- Si, perquè hi havia un paio amb un bigoti que m’agradava molt. És que el diumenge a la tarda, saps?, és light. Tu pagues, i et marquen”. –Ah sí?- “Si, però si vas a quarts d’una, no pagaràs”. “-A mi el que m’emprenya més és que has d’estar tota l’estona dret, no hi ha ni tamburets”.- -“Anda” que no. Al loro, tu!”. “No vegis”. “Ya te digo!. És un pal!. Oh, quin rotllo!.- No, és que és molt guai!- “Vigila que fa rareses, se’n va de l’olla!”. És que porta una papa!. – Però té molta molla, molta pasta!.- Al cap d’una estona n’arriba un i diu als de la colla: “Nois, no heu vist la meva perica?.. “Em penso que la teva “pava” t’ha pillat. Jo l’he vist que entrava a cal senyor Roca (això ja ho vaig entendre, de seguit vaig pensar que volien dir al lavabo). “Ai, la teva xurri, vigila-la que és pot mullar”. “No, la meva pitxutxa no es menja ni un trol”.- “A mi em triomfa”” – “Calla, taladrant!”. “Val més que et piris, pintabarretes”. –“Au, fot el camp, veste’n a planxar l’orella, pringat!, Agafa el carro i no pipegis més per aquí”. –“Va, veste’n a menjar el coco, juràssic. Pitopàusic!”. Mireu, jo vaig veure que allò no anava per mí i vaig pensar com ells: fot el camp perquè això és un sidral,aquí hi ha molt de mal rotllo. Tots aquells no eren res més que xurrimandusques. I ara anem per uns altres: els jubilats. Allà al passeig d’una platja de la Costa Brava em vaig asseure a un banc. Hi havia una parella de jubilats d’aquells que aquells xurris en dèien juràssics i tenien un llenguatge ben diferent. I això que també parlaven de balls, però no pas de discoteques. Ell deia a ella que a les dues començaven el ball: “Perquè no hi vens dijous vinent?”. “Potser sí –deia la dona- Si no fa fred ja vindré, depén del temps... però jo, t’haig de ser franca, no en sé de ballar” – “Doncs, mira, jo tinc 92 anys i encara ballo, i totes les dones em venen a buscar”. “És que tú en saps molt de ballar”. – “Ahir vaig ballar amb una que en té 85, després amb una altra que en té 88. Però elles no són pas tan ballarugues com jo. Ara que t’haig de ser franc. Ja em començo a cansar. Tots els balls no els puc pas ballar. Quan era jove, si, però ara, tots no. Què hi farem!. Però n’hi ha que sí que els ballen tots”. –“Oh, és que n’hi ha que són bojos!”. “-Com aquells, fixa’t, fixa’t amb aquells”. I es miraven una parella de joves amorosos que estaven abraçats i es feien petons.. “-Ja ho he vist, però no fan pas cap mal, s’estan quiets, l’un sobre l’altre, però mentre no facin rebombori...” – “Mira, mira, ara ella s’esquitlla i s’aixeca” – “Juguen, que no ho veus que juguen? – “Ara ella s’amaga darrera la palmera “ – “Oi, però fa cara de vergonyosa. – “Ara ell li va al darrera”. – “Juguen. És com si juguessin a cuit”. -O a l’esquetlleta ning ning jo la sé i no la tinc”” – “Mira, ja l’ha atrapat!. Ara li tocarà l’esquetlleta”. –“Patam!, ja l’ha tirat a terra!. Goita com es cargolen!”. “Ai, no miris, no miris!”.- -Qui fos jove, eh Carmeta?”. I llavores, aquells dos avis jubilats tan simpàtics es van posar a parlar de la seva joventut. L’home deia a la dona: “Te’n recordes, Carmeta, del teu primer amor?. – Mooolt. No el puc pas oblidar. El meu Ciset em va convidar a fer un vermut. Vam menjar patates fregides, olives i anxoves de L’Escala. – “És que en el nostre temps fèiem les conquistes convidant a la noia a fer el vermut. A mi també em va passar” – “Ah sí?” – “Si, jo me’n recordo que quan vaig donar-li el palillo perquè punxés les olives, aquells dits em van deixar encantat. Sobretot el dit petit. Aquell dit petit em treia de polleguera. Quan prenia cafè, agafava l’ansa de la tassa, així, veus?, amb els dos dits de la mà dreta. És que les coses si no es detallen no s’entenen, saps?” – “Si que ho entenc, Pepet, ja t’entenc, ja” . “Doncs, hi va haver un moment que ella va acostar la tassa als llavis i en el camí va doblegar el dit petit. Les tres falangetes del dit petit es van doblar formant com un cuc enrrollat, cargolat, saps?. Aquell dit em va enamorar!” – “Oh, i altres coses, no?. Ara no em diguis que et vas enamorar del seu dit petit”. Llavors van venir uns altres jubilats que devien ser de la seva colla, i es van asseure al banc del costat. –“Míralos – els hi van dir en castellà – no os canséis de andar, eh?” – Ara hemos de reposar, porque yo ya estoy tipa de caminar”. – “ Seu, Julio, i espolsa’t que tens tota la sorra de la platja a dins de les sandàlies”. –“Yo me voy a tomar una cerveza”- -“Posa las espardeñas a sobre el diario que la tramontana se te las emportarà perqui n’enllà” – “Tu también lees el periódico?” – “Una mica, perquè si llegeixo gaire em canso”. Les dones es van asseure totes juntes i es van posar a parlar de malalties. Malament!. Una deia: “Mi amiga tiene almorranas y le dije te vas a tener que operar. Y me dijo no me jodas”. Un d’ells va cridar a una que anava cap a la platja: “Oye Pepita, porque no vas a las tumbonas?” – “Porque valen 400 pesetas”. – Ja s’ho faran, doncs!”. –Que buscas en el bolso?.- “El que no trobo. –“Aquest bolso no és ben tancat” – “Bo, ja m’han fotut el monederu”. I així anaven passant el dia, fins que un d’ells va dir: “Que no sabéis l’hora que és?. Falten deu minuts per la una”. “Doncs, a apañar-vos, eh, marxemos de seguida que a la una sirven la comida. A l’hora de “jalà”, tots a l’hotel!. Un altre dia us explicaré els dinars que es fan als menjadors del Mundo Social de l’Inserso. N’hi ha per llogar-hi cadires. Ja en parlarem més endavant. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dimecres, 21 d’agost de 2013

El toro Morgat

Entre les coses que he fet a la meva vida n’hi ha alguna que no em va durar gaire temps. Vaig fer de guia turístic. I us juro que amb els turistes hi vaig suar de debó, però també m’hi vaig fer uns bons tips de riure. En principi, estava una mica espantat en veure tanta turisticada que havia d’acompanyar. En primer lloc, el problema fonamental és mantenir el grup de turistes ben compacte. Sempre em trobava amb un vell que badava, un nen que tenia pipí i un parell de senyores que xerraven. S’encantaven per tot arreu: mirant aparadors i amorrant-se als vidres de les pastisseries. Un dia, aquí a Banyoles quan vam baixar de l’autocar per anar a peu fins a l’església de Porqueres en vaig perdre més de la meitat, els altres s’havien estirat a l’herba en el prat de l’estanyol del Vilar. Vam ser pocs els que vam entrar a l’església, i un d’ells em va dir si ens trobàvem en el castell d’en Salvador Dalí. Es veu que un altre guia turístic els hi havia recomanat que sobretot no es deixessin perdre el “castell” del famós artista al cim d’un turonet vora l’estany de Banyoles. Em va costar treure’ls de dintre“el castell” perquè allí asseguts hi estaven frescos. Quan en vaig reunir una trentena ens vam encaminar cap al restaurant. Els altres ja hi eren. Els compto i si si, ja hi eren tots. Seixanta comptats!. I quan marxàvem, a l’hora anunciada, tots, tots 60 ja eren a l’autocar. No en va fallar ni un. A l’hora dels àpats, aquella gent no menjava regularment com fem nosaltres, ni asseguts ni amb tovallons al coll... No dic que no mengessin calent, i la veritat que a l’estiu tampoc es té ganes de menjar calent. S’afartaven de dolços i fruita... A l’endemà els deixava dormir tranquils. Sol i dormir. I l’endemà passat cap a Platja d’Aro. Volen sol?. Doncs, tot el matí a la platja. Els hi donava una bossa amb pa, formatge, llaunes de sardines, taronges i caramels, i apa, a divertir-se com camells. I a les cinc de la tarda ja els tornava a arreplegar davant l’autobús, però primer, de cinc a sis era l’hora dels gelats. Apa, a menjar super-dobles-extres gelats. I a més a més de les boles de glaç hi havia meló, síndries, préssecs, figues seques, nous, ametlles i mel. I a les set, vaig cridar: “Botigues!”, i apaa, a comprar barrets, sabates i postals. Si a les nou podíem pujar al cotxe ja era un èxit. Després els hi donàvem dos dies de descans. Que ho necessitaven perquè havien passat vuit hores a la platja a sol batent. Hi havia cada escalivada!. Pobrets!. Tots escaldats, quan marxaven no els podies ni tocar l’esquena. Quins gemecs!. Alguna vegada els havia portat a mercat aquí a Banyoles. I en sortien decepcionats perquè no trobaven castanyoles ni barrets de mexicà. Sort que van trobar una parada de samarretes del Barça. Tots s’hi van abocar. Anàvem a fer una volta en barca a l’estany, però s’hi avorríen. Els hi vaig explicar la llegenda d’en Morgat i els hi va anar bé quan els hi vaig dir allò de “Morgat, Morgat, agafa el toro i veste’n a casa!”. Llavors tots volien veure el toro d’en Morgat, no el bou, el toro!. Es que en aquella hora que anàvem a barquejar tots estaven mig empitofats de tanta sangría que havíen begut, vull dir que s’havien pres una gerra de sangría i en tenien més al cap que als peus: “toro, toro!” cridaven. I quan passàvem per l’autopista i veien l’anunci del toro de l’Osborne em deien “Toro Morgat”.... Si, sí, “toro Morgat!”...., i una senyora britànica, rossa i arrugada, es va atrevir a treure’s una brusa vermella i va començar a fer “un paso de pecho” autèntic!, perquè anava amb top-less. Quan vam arribar a Barcelona, aquella senyora va comprar un pòster d’una corrida de toros d’en Chamaco i l’Arruza i va fer-hi posar el nom “El Toro Morgat de Bañolas”. I quan vam anar a la sala de festes van pujar al “tablao” i vinga picar de peus, i Toro Morgat per aquí i Toro Morgat per allà. D’ençà d’aquella, vaig deixar de fer de guia turístic. Pobre Morgat si aixequés el cap!. Ja va fer bé de deixar els bous i anar-se’n cap a casa. Poc sabia pas ell el ruixat que ens venia als banyolins. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles 2oo3).

divendres, 16 d’agost de 2013

Crispetes i pasta eixuta

Als meus nèts i les meves nètes els hi agrada molt la pasta eixuta. I per acontentar-los, la iaia, vinga a fer pasta!. Els nens i nenes d’avui van ben empastifats. Que diferent de nosaltres que en aquells temps estàvem empatatats, encigronats, enmongetats i enfarronats. Ara no. Tot és pasta! I quan mengen a fòra el que els hi agrada més són els entrepans de plàstic. Com ha canviat el món!. Ara els nèts creixen exactament al contrari de com ho vaig fer jo. Els nens són el centre de la casa i cada un d’ells té la seva habitació. De tant en tant es reuneixen a un restaurant per dinar. Hi ha avis que voldrien que les filles i els gendres els hi expliquessin com els va la feina. Als avis els hi agradaria poder explicar coses d’ells. Explicar com els cansa l’ambient del casal dels jubilats, explicar com els hi agrada parlar de política, explicar... bé, de fet a alguns avis els hi agradaria discutir una mica amb el gendre que moltes vegades és molt més de la ceba que ells. Però els àpats, quasi sempre giren entorn de les criatures: “Aquests macarrons no m’agraden, m’heu de treure la carn”, remuga el petit. I la mare, mira de separar la carn picada de la pasta i ja encarrega un gelat a canvi d’una petita part de macarrons. Després diu a la nena: “Explica a l’avi allò de la natació”. I la nena: “Avi, saps que sóc la campiona de natació de la meva classe?”. “Ah, si?, i com és això?”. “No ho sé, allà a la piscina del Club Natació Banyoles sempre guanyo jo”. “Que et sembla, papa, la teva nèta?” “ Què vols que em sembli? Que és una noia molt trempada!”. Si, si, són molt trempades, però a l’hora de menjar no responen com haurien de respondre. El que els hi agrada més són els pans amb textura de xiclets,es tornen bojos per les hamburgueses gomoses, pels iogurts bevibles, per les pizzes congelades, per les croquetes sense ànima, pel peix sense espina, pels formatges fosos,pels gelats i els pastissets. El fast foot, que en diuen. El “fes-te fotre” que en dic jo. I quan van al cine es compren uns cucurutxos de crispetes que a mi em farien mal de ventre. Ai, Senyor, com ha canviat tot!. En el meu temps, al cine hi anàvem a menjar cacauets, avellanes i xufles. Sempre s’hi ha anat a menjar al cine. Però, vaja, a la meva joventut també hi anàvem a fer manetes i a fer tabola. Val més que no parli del que fan ara!. Jo, quan era petit hi anava a menjar ensiamades, que llavors en dèiem flaones, amb xocolata i esprit o pegadolça. Però també hi he vist alguns que mentre miraven la pel.licula es menjaven un entrepà de sardines de llauna. Després van venir els cines que semblaven teatres de luxe, de “luju” en dèiem. Tenien estores vermelles i triples cortines a la pantalla que s’obrien quan la pel.licula començava i es tancaven quan la pel.licula encara no havia acabat, i això feia que les lletres es veiessin sempre arrugades i perdudes entre els solcs del vellut. Però allò va durar poc. Perquè es veu que allò de les cortines ho feien amb un botó que els maquinistes engegaven des de la cabina, i quan es va espatllar el botó ja no tiraven les cortines. En aquells cines la gent hi entrava en silenci i recolliment, com si anés a missa. A vegades ja ho semblava el cine una missa, sobretot quan feien pel.licules com “La señora de Fátima” o “La canción de Bernadette”, però el diumenge següent ja sortia la Gilda arremantgant-se el braç o la Maria Montez ensenyant les cuixesi tot canviava. Ara, d’aquests cines nous en diuen multisales. La setmana passada vaig anar a Girona a veure una pel.licula en una sessió de diumenge a la tarda i no vaig poder escoltar els diàlegs ni la banda sonora: el soroll de les crispetes no me la va deixar sentir. La setmana entrant aniré a un altre cine que diuen que tenen un sistema de reproducció de so que s’ha inventat precisament perquè el rossegament de crispetes i els xarrups de coca-cola siguin menys audibles. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles 2003).

dissabte, 10 d’agost de 2013

Animals del morro fort

No sé si us en recordeu que en algún lloc d’aquest país van matar un gos a trets. Era un gos que alterava la circul.lació al mig de la carretera i provocava molt de perill. L’animal corria desesperat per l’autovia lladrant d’un costat a l’altre de la carretera, i els conductors giravoltaven ràpids per no atropellar-lo. Es va avisar la policia i aquests van intentar que el gos saltés la tanca, però l’animal ensenyava les dents i la patrulla no les tenia totes. Van estar més d’una hora “peleiant” que deia aquell. “Apa, gos, salta, salta!”, però el gos no en feia cas i sempre ensenyava les dents. Aauuugghhh!. Què havien de fer en aquell cas?. Doncs, sacrificar el gos. I així ho van fer. I la normalitat va tornar a la carretera. Ara, els animals ja no poden anar per la carretera com anaven abans quan la travesaven amb tota tranquil.litat. No; ara els animals haurien d’aprendre el que fan tots els que viuen al camp i han de travessar autovies i autopistes: han de passar pels túnels subterranis. Però.... qui els ha d’ensenyar als pobres gossos?. Que saben els animals de com han de travessar la carretera?. Ho deia prou en Sidro Codony, el moliner de la plaça major, aquell home que li dèien en Cassó que tenia el molí de farina i blat de moro en aquella casa que ara és de l’Ajuntament i que s’ha convertit en Oficina de Turisme, respectant el vell molí. Doncs, en Sidru Cassó, quan van posar els primers semàfors a la ciutat, ell, amb el carro i el burro anava a travessar en vermell, i el guàrdia municipal va aturar-lo. –“Que passa?”, va dir en Sidru en veure que el guàrdia es treia un paper per muntar-lo. I el guàrdia li diu: “Tiene usted que pagar una multa por pasar con el semáforo en rojo”. “- Estàs carregat de punyetes”, -va dir-li en Sidru, que era tot un caràcter- I que sap el burro si és verd o és vermell, eh, què sap?. Es com aquests gossos, gats, cavalls, vedells i vaques que encara es veuen pels camps i patis de les masies de la nostra comarca. S’hauran d’estacar d’ara endavant perquè no s’escapin i els atropellin?. Ja hi ha algun pagès que en té alguna experiència d’aixó,perquè molts recorden l’esvalot que es va armar quan un cotxe va atropellar un vedell escapat. O potser era al revés?, no va ser el vedell que va atropellar el cotxe?. El que està ben clar és que els animals haurien d’aprendre a passar pels túnels de sota la carretera. Però això també és una mica perillós, perquè jo sé d’un que passant per un d’aquests túnels es va trobar amb un porc senglar. Aquests ja saben el camí per escapar-se dels caçadors.Es veu que entre ells –els porcs senglars, no els caçadors- ja es deuen posar d’acord per passar pel soterrani. Diuen que per aquí a la comarca del Pla de l’Estany en corren molts de porcs senglars. Es busquen, es maten, es mengen, i com a trofeu els caçadors disfruten ensenyant-vos el cap dissecat que tenen exposat al rebedor de les seves cases. Com també n’hem vist per alguns restaurants, que he de suposar que l’han escorxat, cuit i servit als clients i queda allà al mig del menjador perquè la mainada s’hi pugui entretenir. El que haurien de fer els caçadors d’aquesta espècie d’animals sería aprendre a agafar-los vius i cuidar-los com va fer en Cinto Gordils de Tossa de Mar. Aquest bon home tenia tres porcs senglars i els va domesticar. Eren molt dòcils, bevien Coca-Cola a gallet (sense cafeína per no posar-los nerviosos), menjaven pa i aglans, i per postres galetes de xocolata. Es dien Menuda, Murga i Rossa, i no eren gens agressius. Estimaven el seu amo i no suportaven que algú li fes mal. En Cinto els feia bromes i s’estirava a terra cridant, fent veure que estava ferit. Els senglars se li acostaven i l’ensumaven per comprovar que no tenia res. També els portava a passejar pels boscos de Tossa i no li calia ni lligar-los, amb un sol crit tenia els tres animals a prop seu. En Cintu havia estat pescador i en les seves estones lliures tenia el hobby de la cacera. En cuidar els seus senglars no va tornar a agafar més l’escopeta. Els turistes i visitants que anaven a Tossa feien mans i mànigues per anar als defores a veure els porcs senglars domesticats per en Cinto Gordils que es va convertir en un home famós a les televisons estrangeres que van poder veure com en Cinto dominava els seus porcs. Només de dir-los-hi: “•Apa, feu el jaç!”, les seves mascotes feien cas al seu amo: agafaven un farcell de fulles i branques amb els morros i el posaven al jaç on dormien per fer més tou el llit.Aquest estiu he anat a Tossa i no he vist les tres porquetes: la Menuda, la Murga i la Rossa. Només he vist alguna rossa per la platja. I molts dels que se les miren també són del morro fort!. (Fragments dels monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles 2003).

dilluns, 5 d’agost de 2013

Sempre amb el paquet

M’agrada repassar diaris antics i sobretot les revistes que sortien a Banyoles ja fa alguns anys. Llegint unes notícies d’ara fa 40 anys em vaig assabentar que l’Ajuntament anunciava que comprarien cotxes adequats per poder realitzar el servei d’escombraries, i que aquestes s’haurien de posar en bosses, i que s’acabaria allò de posar galledes davant de les cases, o sigui que a partir d’aleshores ja es va acabar allò d’esperar que passés el carro aquell que deixava anar tota la ferum pels carrers. La netedat, netedat, allò que se’n diu la neteja ciutadana va començar de debó ara fa 40 anys.. Entre les moltes coses que mancaven a Banyoles en aquells temps, una de les principals era la del servei públic de sanitaris. Més ben dit, faltaven waters públics. Us imagineu una ciutat en què el ciutadà no pogués miccionar?. Doncs, Banyoles era així. El water dels Turers va estar tancat “per reformes” durant gairebé tots aquells anys. Llavors ja es deia que allò era l’obra de la Seu. Tan poc que costava d’arreglar fent-ho com a Barcelona. Perquè la gent pogués “anà”, ja m’enteneu: “anar de ventre”- van inventar-se uns waters musicals, tereré, tereré, tereré, perfumats i higiènics. Amb vint duros podies fer la necessitat fisiològica, i a més a més els que tenien la micció llaaaaarga podien escoltar el Bolero de Ravel que mai s’acaba, com també es podia escoltar el més brut de l’Albert Pla, el més net de Daniel el Higiénico, el més bèstia d’Els Gossos o el més dolç de la Maria del Mar Bonet. Però allò tampoc va donar resultat. Els que tenien necessitat d’anar al water havien d’entrar a prendre un cafè a qualsevol bar, que n’hi ha prous a totes les cantonades. Per sort, ara hi ha lavabos a per tot arreu. Però costen de trobar, sobretot en els restaurants. Abans hi havia uns cartells que deien “Caballeros” o “Señoras” i no t’equivocaves mai. Ara no. Amb el disseny ens ho han inventat tot. Perquè no t’equivoquis de porta hi he vist penjades des de fotos d’actors i d’actrius de Jolivút a barrets de copa i pameles. Però també una maquineta i un llapis, o un sol o la lluna.Una vegada em vaig ficar dintre el lavabo de la lluna i em vaig trobar amb una dona que s’afaitava les cames. Ja ho vaig dir al maitre del restaurant: escolti, on m’haig de ficar per anar al lavabo?, i em va dir: al fons a l’esquerra. Sempre et diuen “al fons a l’esquerra”, sempre, sempre. I al fons a l’esquerra, un dia em vaig ficar a una porta que hi havia dibuixat un paquet, i ho vaig ensopegar bé. Es veu que això del paquet és cosa de mascles. Abans,els homes no en portaven de paquet. M’explicaré: els paquets i les bosses eren cosa de dones. Portar un paquet no feia senyor, feia dona. Els senyors només podien portar el paquetet de les postres dels diumenges, perquè era un símbol de la seva condició: ells podien sortir de la pastisseria amb un tortell, una tortada o una safata de dolços, però era la dona qui havia de sortir del forn amb una barra de quilo. Recordo els temps en què consideràvem una raresa que els homes francesos fossin clients de la fleca i gosessin passejar tranquilament pel carrer amb una baguette a la mà. Però si els homes haguessim anat amb una bossa a la mà ens hauríen mirat malament. En canvi, avui portem paquets i bosses, i són com una mena de certificat de categoria social. I això que a vegades, amb aquestes bosses de disseny elegant hi solem portar dos quilos de patates o els calçotets bruts per a la “lavanderia”, vull dir de la rentaduria, perquè nosaltres no anem a “lavar”, anem a rentar.I ara, els homes també anem a comprar tant o més que les dones. Al mercat, cada dimecres es veuen més homes estirant el carret. I és bo això, perquè els homes saben comprar més bé que les dones. De seguit veuen si els enganyen o no. La gent no vol que l’enredin. (Fragments de monolègs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dissabte, 27 de juliol de 2013

Enrrampaments

Avui us vull parlar d’un sistema que aniria molt bé per animar els nostres comerços. Pareu atenció d’això que us diré: a Suïssa han inventat un sistema publicitari que diuen que és molt bo perquè la gent s’animi a entrar a les botigues: un matrimoni amb dos fills petits es passen el dia tancats dintre un aparador fent una vida normal davant del públic, és a dir, esmorzen, dinen, fan la migdiada, sopen, fan les feines de la casa, l’home porta els nens a la guarderia, però procurant, això si, estar el major temps possible darrera els vidres. Ella surt alguna vegada a comprar al supermercat; ell, a comprar el diari i a veure futbol a la tele... De moment, aquesta parella ha estat un mes a l’aparador d’un comerç de mobles de Zurich, i han cobrat 8 mil dòlars. Déu n’hi dó: vuit mil dòlars per no fotre res!. Apuntem-nos-hi?. Sembla que això és un sistema per animar els comerços, sobretot aquests que van una mica de gairell i no fan gaire calaix. Sería un bon ganxo per atraure compradors!. Segur que baixaria gent de la Garrotxa i del Gironés per veure els banyolins a l’aparador. Jo vull animar als actors i actrius dels nostres grups de teatre que mirin d’engrescar als nostres comerciants, ja que hi ha molts aparadors a la nostra ciutat per fer-hi exhibicions. Crec que això seria un bon reclam publicitari que aixecaria i animaria algunes encongides botigues. Segur que atreurien l’atenció de molts forasters. I el tren pinxo podria fer aturades a la plaça Major per anar a veure les exhibicions a les aparadors al mateix temps que seria un bon reclam publicitari pels comerciants i de rebot per l’Associació de Comerciants que hauria de canviar la seva sigla per una de més alegre i original, per exemple T.A.P. ( Teatre d’Aparadors Banyolines). I tothom disfrutaria podent veure el personal dels nostres grups teatrals fent l’allioli, algun ou ferrat, rentar-se les dents, fer el llit, i sobretot exhibir-se posant-se a dormir a la vista de tothom. I si hi participés algún polític convidat encara podria anar més bé. Perquè els polítics també dormen: és la feina que fan més bé, ja que....es quan dormen que hi veuen clar. És clar que si això es pogués realitzar, perquè poguessin dormir bé haurien d’apagar també els llums del carrer. I augmentar l’equip de policia municipal per vigilar els aparadors, ja que hi podria haver alguns brètols que els despertarien trucant els vidres o tirant-los petards o bombetes japoneses, com fèiem nosaltres en els vells temps. Perquè avui dia hi ha molts jocs bèsties. I això a escala internacional. Mireu el que he llegit no fa pas gaire. Aquí a Sèrbia, hi ha un sèrbio que es diu Stavisa Pajik que durant tota la vida s’ha dedicat a mostrar el seu enginy per encendre bombetes i resistir enrrampades. I ara espera que les autoritats americanes li donin permís per asseure’s a la cadira elèctrica d’una presó per rebre els vint mil volts reglamentaris i sortir-ne tan fresquet -bé, potser no tan fresc, perquè si se’n surt, una mica calent sí que s’hi trobarà, no us sembla?-. Aquest “tío” s’ha fet famós amb les seves demostracions públiques de refusament al fluíd elèctric, i fins i tot li han posat el motiu de “El Voltio”. Jo li diria “El desenrrampador”. Doncs, si, anirà a la cadira elèctrica i veurem que passa; ell n’està segur de sortir-se’n airós i de cobrar de seguida la gratificació de 5 milions de dòlars. Amb aquesta milionada, en Pajik pot aconseguir ser el campió de la resistència elèctrica. Que sant Antoni el guardi de prendre mal. Aquests jocs són molt perillosos i no recomanaria pas que ningú s’hi entretingués. Els banyolins ja en tenim experiència d’aquests arriscats jocs, perquè els de la meva edat, quan érem petits, jugàvem a la plaça Major i quan ens acostàvem al fanal del mig, només de tocar-lo quedàvem enrrampats. Des del centre de Banyoles s’enrrampava mig poble. Ara ja no hi ha ningú que s’enrrampi. Ara les persones només s’enrrampen amb els jocs eròtics. I per això hi ha tanta gent amb la pressió alta. La majoria de les persones ja s’han enrrampat moltes vegades a la seva vida. I parlo d’uns altres enrrampaments, els que es coneixen de tota la vida i que són els més agradables. D’aquests enrrampaments que es veuen sovint als cinemes i a la tele i que fan gemegar als enrrampadors, ara en diuen orgasmes. I mireu s’hi s’ha avançat en aquest sistema d’enrrampaments que diuen que ara les dones no necessiten pas als homes per enrrampar-se. Sembla que s’ha inventat un electrode que el posen a la medula espinal, i al cap de mitja hora la senyora fa un crit. Però és un crit de plaer.O sigui que aquesta senyora s’ha enrrampat bé. I mireu si va bé aquest electrode que fins i tot el poden fer funcionar amb comandament a distància. O sigui, que si tu ets a Girona, a Barcelona, a París, a la Catximbamba o a dintre una pesquera de l’estany, des d’allí pots posar el comandament a distància i pots fer enrrampar la teva senyora que a lo millor està ben tranquila a casa teva mirant la tele i fent el dinar per la teva mainada. O...ves a saber... a lo millor s’està enrrampant amb un altre. Enrrampaments a distància. Malament anem, nois. Això ja semblen “Los grandes inventos del TBO” del professor Franz de Copenhague.

dilluns, 22 de juliol de 2013

Pedalades

De tant en tant aquesta pantalleta em fa el boig. Suposo que també deu sentir la calor que tant ha fet suar al meu anterior xiscagardià, aquell que diu “que carda una calor que no es pot aguantar”. Resulta que la meva darrera entrada al bloc portava aquest títol: “La bicicleta”, i es va poder llegir un text que es va escapar d’un altre bloc que tinc obert sobre coses “teiatreres”. Com que no he pogut – o no he sabut- rectificar-ho, doncs, ha quedat així. Al cap i a la fi, és en el teatre quan he fet més pedalades. Així és que ara agafaré la bicicleta i us portaré per les carreteres, com ho vaig fer en els monòlegs que anava pedalant per dintre l’emissora de Ràdio Banyoles recordant els llunyans anys de la meva joventut. Pedalades viscudes, inventades, augmentades i exagerades. Tot per fer riure. Si pot ser. Vinga!. Pedalades!. Quan era jove m’entusiasmava amb el joc del pedaleig en bicicleta. Mireu que en vaig arribar fer de quilòmetres pedalant i cantant!. El meu pare em va comprar una bicicleta bastant arrossinada, però ben untada i repolida vaig arribar a fer-hi molts quilòmetres. Llavors, jo era un noi molt neulit i amb l’esport de la bicicleta em vaig anar reforçant. En principi tenia moltes ganes de veure terres noves, i vaig voltar per tota la comarca fins a Besalú, a Girona i fins i tot vag arribar cap a la Costa Brava. En aquells temps no hi havia autopistes i es podia transitar molt bé per les carreteres. Anava sempre xim, xam, xim, xam, xim xam... pedalant amb ritme, i podia anar pensant, perquè la bicicleta és un lloc ideal de meditació. La primera sortida va ser a peu pla. Fins a l’estany la vaig dur a la mà pèrquè encara no era un expert i tenia por que m’enganxés un camió en travessar la carretera a la plaça dels Turers, però un cop passat per la pesquera de can Generet vaig pedalar un bon tros fins als desmais; després vaig recular, i a la placeta del Carme vaig baixar i vaig tornar a peu fins a casa. La fico al quarto dels trastos vells, i au!, endreçada fins al cap de setmana vinent. A la nit, em vaig fer fregues amb Termosan a les cames i a l’esquena. Un bany calent de peus a una palangana –perquè en aquells anys encara no teníem dutxes- i em fico al llit per fer una dormida llarga. Estava molt il.lusionat amb la bicicleta. Vaig fer-me un bon tip de pedalar, i mai la vaig haver de fer arreglar. En “Babeca” ja m’ho deia quan l’anava a untar: tens una bicicleta molt bona. M’en van passar algunes, és clar que sí!. Però res: rascades al colze, talls a les cames, i algún accident que, gràcies a Déu, me’n vaig sortir bé. Va ser una tarda al revolt de Fares, quan una camioneta em va rebotre fent-me caure al marge, i sort que hi havia marge, perquè mira que si això passa al pont de Besalú... Però, vaja, no va ser res, i sort que em van recollir uns veïns de can Pei de Serinyà i em van curar posant-me quatre parxes en forma de creu a la cara que, això sí, semblava el Sant Cristo Gros de la processó dels Dolors... El de la camioneta, però, mal fregit!, es va donar a la fuga. Quan vaig anar a recollir la bicicleta, pobreta, com que era tan velleta estava feta un munt de xatarra. Vaig arribar a casa amb els trossos de la bicicleta, i el meu pare la va portar a en Titot, el parracaire aquell que es passejava pels carrers de Banyoles cridant “El parracaire, dones, pells de conill i ferros vells”. Va ser una bona persona perquè la bicicleta no es podia ni aprofitar: la roda de davant rebregada com un guant, el “sillín” s’havia perdut, els raigs tots desfets i hi faltava un pedal. D’ençà de llavors no he pedalat més. Però... pedaleu, pedaleu, que és molt bo fer esport. I si aneu pel carril bici, tranquils!, que segur que allà no us enganxarà cap camioneta. Apa, a pedalar i a suar!. Suau, suau, apa siau!.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Carda molta calor



La calor hauria de ser il·legalitzada. Si ho he dit ja ho dit. Com pot ser que al món es permetin aquestes temperatures altes que no tenen cap sentit, ni són prudents ni ajuden al bo to que hauria de tenir la gent. La calor esvera el personal i és per això que els nòrdics són ponderats i tenen aquell contrapunt de civilització que els fa enraonats, entranyables. Quan els nòrdics baixen al sud el seu cap no pot aguantar l'estuba ni la calorada. És per això que els nòrdics, aquí, perden el senderi. I tant els pots veure portant un barret de mexicà al cap com saltant d'un balcó per cardar-se la nata del segle. Els nòrdics, aquí, fan mitja pena i la culpa no és d'ells sinó de la calor que esclafa les pedres i clivella els sants. Els d'aquí també perdem els papers amb la calor i també fem mitja pena. Només cal veure aquella gent que tot l'any va com un pinzell i que els dies d'estiu es passeja per Banyoles amb sandalies, pantalons curts i samarretes d'imperi una mica llefiscoses. A l'estiu l'elegància es destrempa i ens surt a tots plegats una deixadesa una mica de parracaire. Lllavors hi ha aquell beneit que pren el sol com si fos una sagrantana i perd els seus colors naturals. Així podem veure jocs cromàtics que van des del fúcsia incendiat fins al marró de xocolata pansida. És penós. Als temps dels nostres avis la gent quan anava al camp es tapava amb mocadors la pell per no quedar moreno. Quedar moreno era ordinari, dur un blanc impecable feia ser senyor. Ara, amb aquest esgavellament que hi ha, és tot el contrari. La calor ens fa fer moltes bestieses i això ens priva de progressar com seria oportú. Temperatures per sobre els 25 graus no tenen cap sentit, ni són recomanables, ni van enlloc. La calor fa suar, i molt, i això provoca que es despengin del nostre cos gotes molestes que van a parar als llocs més insospitats: un quadre de Van Gogh o una paella valenciana. La gent suada i acalorada projecta sobre el món una sensació molt desagradable, de fi de festa, o pitjor, de fi de raça. La calor provoca unes nits llargues, insomnes, penoses, que combinades amb la presència dels randells acaba essent un turment majúscul. La calor hauria d'estar prohibida. Però sobretot el que hauria d'estar prohibits són els comentaris en veu alta sobre la calor. Quasi sempre dits per la mateixa gent que fa cinc dies deia "aviam quan arribarà l'estiu, ja n'estic ben tip del fred". Aquesta gent que es queixa, que exhibeix les seves ronxes de suor per demostrar que pateix molt, que es ventaia, que gemega, i que renega,se'ls hauria de portar a un batalló disciplinari de Corea del Nord.

La bicicleta

Jo també he escrit obres de teatre. I com el meu amic Miquel Blanch, també m’hi vaig posar quan em va arribar la jubilació, si bé en la meva joventut ja em vaig engrescar a fer una adaptació al català d’una obra de Muñoz Seca canviant l’ambientació andalusa amb una de ben catalana i banyolina al redós del nostre estany. Aquesta obra ja la tenia oblidada però en fer neteja he trobat els papers esbarriats i en rellegir-la m’he adonat que vaig tenir força enginy en capgirar-la gairebé totalment. L’originalitat de l’adaptació va ser el de considerar que el públic – l’espectador- formava part dels passatgers de la barca de l’Oca que navegava fins a l’altra part de l’estany i un cop allí, l’espectador-passatger podia contemplar l’acció amb alguns personatges que entraven a l’escenari que formava l’era d’una masia. Sort que aquesta comèdia no va arribar a representar-se. Potser els de can Morgat s’hi haurien oposat. Pecatta minuta. Deixem-ho De monòlegs també en tinc alguns d’escrits i sobretot he emplenat una infinitat de pàgines pels programes humorístics de la ràdio i les televisions locals. Em vaig posar a escriure teatre a partir de l’any 1999, o sigui quan jo ja tenia 74 anys. Vaig fer una estada de quinze dies en un hotel de Xàbia a la costa valenciana i allí vaig anar observant tot el tragí d’aquella gent i em vaig posar a ordir una trama amb acció desenvolupada per uns quants personatges que deambulaven per l’hotel. Allí, unes parelles hi vivien unes històries de ridícules conquestes, aparents “lligues” i gelosies produïdes en un mini-curset de informàtica. La comèdia tè el títol, “Els ben trobats”. Vaig presentar-la en el concurs de teatre d’humor El castells dels Tres Dragons, de Mollet del Vallès i em van donar el tercer premi. Al cap d’uns anys va ser estrenada a Port-Bou per una agrupació teatral que dirigia Josep Antoni Tudela i es va representar moltes vegades en bolos que es van fer pels teatres de l’Alt Empordà. Amb el premi obtingut a Mollet em vaig animar i a partir de llavors vaig anar escrivint una obra cada any. La segona va ser “Salsa picant”, en dos actes i un epíleg. Fou a l’any 2001. Tema: unes vacances inesperades en uns apartaments de la Costa Brava. L’arribada d’una “vedette” salsera embolica la pau d’un matrimoni estable. Contrapunt humorístic amb dos avis sords que entren pels passadissos del teatre fins que arriben a l’escenari on des d’allí es complauen en contemplar les banyistes de la platja que suposadament són estirades a la platea (platja) del teatre. La tercera obra que vaig escriure és una comèdia costumista patriòtica i humorística. El títol: “Can Felip 1746”. És la història dels components d’una família, afectada pels tristos successos de l’Onze de Setembre del 1714 que es reuneixen en motiu d’una festa cívica i religiosa a la vila de Banyoles. Hostils al regnat de Felip V, enfurismats i esporuguits, els veurem discutint, rient, plorant, pregant, renegant, flirtejant, treballant i lluitant per salvar la llengua catalana. Amb un llenguatge planer i ple d’expressions insòlites vaig procurar conferir un toc d’humor a uns personatges que expliquen les seves vivències sobre la persecució política de la llengua catalana en el segle XVIII. La quarta obra que he escrit és “Dotze jubilats sense pietat”. Hi he posat el subtitol de “Tertúlia amb infusions en dues jornades”. És una comèdia cómica amb les notes que he aplegat en reunions de persones jubilades que gaudeixen de les estades de Imserso en hotels del nostre litoral mediterrani. I per acabar, la darrera, la vaig escriure el 2003 i l’he titulat “Els fiscornaires”, en la que hi he aplegat una sèrie d’anècdotes de músics que van descabdellant els membres d’una família en la que en el llarg dels anys, tots els seus components han estat fiscornaires de diverses cobles.. Vaig recollir algunes anècdotes explicades per músics en alguns quaderns i llibres sardanístics. Fòra d’”Els ben trobats” no se n’ha representat cap més, si bé jo tampoc he fet cap pas per aconseguir que alguna agrupació teatral les representés. M’ho he passat molt bé en escriure-les i com bona part del material que he escrit penso lliurar-lo a l’Arxiu de la Ciutat. Alguna d’aquestes comèdies – no recordo quina- ja és a la Biblioteca de Banyoles.

dilluns, 15 de juliol de 2013

"Estrip tis"

S’escriu així “”Streep tease”, però tots en diem “estrip tis” que es veu que és així com es pronuncia. Jo encara recordo el primer estrip tis que vam veure al cinema. Va ser a la pel.licula “Gilda”. Era la Rita!. Portava un guant negre, llaaarg, llaaarg, i se’l treia del braç, poc a poc. Poc a poooc. Creieu que era emocionant veure com s’anava descobrint aquell braç blanquet, fins més amunt del colze. Allò va ser un estrip tis de braç. El guant negre el va llançar sobre la cara d’uns espectadors d’aquella sala de festes de Jolivút, i nois, era molt insinuant allò, perquè veure aquell braç despullat de la Rita tan llaaarg, tan llaarg, ens feia imaginar no sé pas què... Deien que en la versió completa d’aquella pel.licula es veien més coses, però no és pas veritat, perquè en aquells temps fins i tot a Jolivút hi havia censura. Com tampoc és veritat allò que deien que quan anava per treure’s altres peces del vestit, llavors passava un tren que ho tapava tot . Era un tren llaaarg... llaaarg..., no acabaven mai de passar els vagons, i quan va haver passat l’últim, la funció ja s’havia acabat. La Gilda ja l’havia fet l’estrip-tis. Això es deia, però jo no m’ho vaig creure mai. Hi havia molta fantasia en aquells anys de la censura. I si els espectadors volien veure allò que en aquells temps en dèien estrip-tis s’havía d’anar a París. Però no tothom hi podia anar a la dolça França. Per tant, ens havíem d’acontentar en fer alguna escapada a Barcelona i anar a veure alguna revistota d’aquelles que es cantava i ballava i ensenyaven tot el que es podia ensenyar en aquells temps del franquisme, que era res, o quasi res. La que cantava, ballava i es remenava era la Carmen de Lirio, que dèien que era amistançada (allò que abans en dèien una “querida”) d’un governador civil. Cantava allò de “En la noche de bodas, que haya en tu cama, colcha de seeeda, sabanitas de hilo, y una almohada de suaaave tela. En la noche de bodas, ventana y puerta, cuando se cierran, unas buenas cortinas, deben los novios poner tras ellas”- Si, si, “puntillas” i “encajes” i sobretot la cortina. Quan venia lo més bo, baixaven la cortina i s’acabava l’estrip-tis. Allò no era estrip-tis, eren “tritís” (titelles) que deia un meu oncle. Vèien més estrip-tisos els nostres avis que no pas nosaltres. Perquè abans de la guerra hi havia hagut cupleteres que ballaven i cantaven la cançó del “mosquito” o la “pulga” que se’ls havia ficat dintre la roba interior. La música era molt fresca, i la cupletera encara més. Deien que la lletra era pocasolta, però no, pobre noia, la feina que tenia a buscar el mosquit, ara cap aquí, ara cap allà: “Ai, l’atrevit, m’ha picat aquest mosquit!”. Quan m’ho explicaven em pensava que el mosquit li havia picat el nas. Nooo... res de nas, ja no tindria cap gràcia si l’hagués picat al nas. La gràcia estava en que s’aixecava la faldilla poc a poc, amb els dos dits se l’agafava i l’anava aixecant al ritme de la música. Però...la música s’acabava en el precís moment en que la imaginació es començava a desbocar. Quan arribava allò de: “Ara aquí, l’atrevit, ara aquí, m’ha picat aquest mosquit!, devia ser iiiirressistible!. Ara no se’n fan de coses tan divertides com aquelles. Deu ser perquè no hi ha mosquits. De totes maneres, ara d’estrips-tisos se’n veuen a per tot arreu: es fa estrip-tis a la tele, al cinema i pel carrer. Allò que abans no ens ensenyaven, ara s’ensenya per tots costats. Ensenyen melics, ventres, clavícules, espatlles, tires de sostenidors i el començament de les calcetes. Ara ensenyen allò que abans en dèiem roba interior. La roba interior, ara és exterior. En temps d’en Franco, si volíem veure totes aquestes coses que ara ensenyen pels carrers, havíem d’anar a Perpinyà. Hi havia una societat per aquí a Girona que organitzaven sessions de Cine Club i de tant en tant pujaven a un 600 amb el motor trucat i a cent per hora s’arribaven “a França” que solia ser a Ceret o a Perpinyà, on es projectaven pel.licules que prohibia la censura espanyola. Quan tornaven a casa en aquells caps de setmana, els familiars i els amics els miraven amb malícia i els preguntaven si la pornografia els havia fet profit. Alguns deien que només havien vist cine polític. Si, si... cine polític! Ha, ha!. Cine “cochón” veien!. Hi havia colles de matrimonis vinguts de per aquí, que entraven i sortien dels cines de Perpinyà per veure la pel.licula “cochón” mig avergonyits i enriolats. Els habitants de Ceret i de Perpinyà celebraven les arribades dels “españoliitus” – que en deien alguns- i els hi agradava que hi anessin perquè donaven vida als cines, als restaurants de menús i a uns quants hotels de mala mort, però cada cop que sortien d’un cine o d’un restaurant o passaven pel carrer ja notaven al clatell un airet que era de mofa i que ja venia dels acomodadors que no entenien res de res, i de les mestresses de les pensions que quan observaven les maniobres de parelles cinèfiles per compartir habitació després d’un dia de imatges excitants ho entenien tot. Estrip tis” He, he!. “Tritis¡, que deia l’oncle. (Monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).

dimecres, 10 de juliol de 2013

Delícies d'hostals i xiringuitus

Avui m’arribaré fins a la pizzeria a menjar una pizza. Hi haig d’anar perquè el meu nèt hi treballa i de tant en tant m’hi haig de deixar veure. El meu nèt, en Toti, fa de pizzero i es fa un tip d’anar en moto amb la caixa de fusta al darrera. L’empresa ja li ha posat l’uniforme, i ell únicament hi ha de posar el casc. Va molt esverat, i Déu vulgui que no la casqui. Treballa de nit, perquè de dia no hi ha pizzes. Es mengen per sopar les pizzes. A mi em fa patir molt el meu nèt perquè amb la moto es passa tots els semàfors. Ell diu que no pateixi, que no hi ha perill, perquè poden aparcar la moto allà on volen. Jo ja li dic: Toti, vas malament, mira que amb aquesta feina no podràs mai veure els partits de futbol per la tele. “Tant me fa,”-em diu ell, “quants més partits de futbol hi ha a la tele, més diners guanyo”. Ah, si és així... “Si, home, perquè a les nits de futbol tothom és a casa i ningú està per ficar-se a la cuina a fer el sopar. I a més a més hi ha moltes propines. Sobretot si el Barça guanya”. Doncs, mira que ho tens bé, això!. I si perd, no et donen propines?.- “Segons com – em diu- perquè si a la casa hi viu un del Madrid, és el que me’n dòna més”. Si, és clar, els de Madrid sempre ens faran la punyeta. A mi, el que em fa patir és que vingui tan tard. Ja li dic que a la feina ha de mirar d’estar ben despert. Massa que ho està el punyatero. Acaba la feina, ve a dutxar-se i se’n va cap a la discoteca a fer cubates. Ai, joventut!. Jo, a la seva edat també havia fet de repartidor, però no pas de pizzes, perque en aquells temps no n’hi havia. Aquí ens ho arreglàvem tot amb un pa amb tomata, que encara és més bo. Vaig fer de repartidor de pastisseria. Em posava al cap una mena de pneumàtic que semblava un tortell, i era una caixa de fusta plena de braços de gitano, xuixos i brunyols, però aquesta era una feina que fèiem els diumenges i festes manades, només al dematí. Aquest vespre, però, aniré a menjar una pizza, perquè m’agraden molt i t’atipes bé. Emplena!. És clar que també emplena un bon plat d’arròs d’aquells que fa la iaia de casa, que aquests són bons i ben assegurats. Dic això perquè, encara que en aquest país hi hagi restaurants que ho fan molt bé, també n’hi ha alguns que quan hi anem hem de procurar que no ens enredin. M’explicava un meu amic, que aquesta setmana va anar a un xiringuitu de la Costa i tenia al costat uns turistes estrangers que van demanar una paiella d’arròs i la van trobar boníiiissíma, però quan el cambrer va recollir els plats hi va trobar restes d’un escarbat; se l’havíen fotut com si es tractés d’un escamarlà!. S’ha de vigilar molt amb els menjars. Un altre amic meu va anar a dinar a un establiment d’aquests de menjar ràpid ràpid i va demanar una cuixa aixííí... de grossa. Quin pollastràs devia ser!. La va endrapar tota, i va tenir la mala sort que li va quedar un ós entre les dents. Va anar al dentista perquè li traguèssin i quan el van haver analitzat van veure que l’ós era de rata. Llavors es va donar compte que aquella petita i llarga esfilagarssada de carn que amb tanta satisfacció havia xuclat devia ser la cueta del pobre ratolinet. És que s’ha posat de moda això d’anar als restaurants. De jove, jo no hi havia anat mai. Aquí al meu poble només hi havia allò que en dèien “cases de menjar”. Eren una mica fosques i amb molt de greix regalimant per les parets. Servien plats als viatjants. En dèiem fondes, hostals o tavernes. Només d’ensumar-los de lluny tothom ja sabia quin gènere tocaven. Els restaurants, en aquells temps, eren una altra cosa. Per arribar-hi s’havia d’agafar el cotxe i la gent s’havia de mudar. De vegades, amb motiu d’una comunió o un bateig, els petits també ens mudàvem i érem conduits a un menjador públic. Fèiem un aperitiu (bé, la paraula aperitiu no existia, i tampoc el pica-pica). En dèiem “vermut” i era molt extraordinari si el fèiem amb sardines de llauna i un tall rodó rebullit. De postres, un gelat que era un tros de gel ensucrat. Ara tot això ha canviat. I com sabeu, ja va començar en aquella època prèvia al colesterol. A la que van començar les excursions organitzades pels casals d’avis, ja es van menjar plats forts a base d’un xup xup, llenties carregades de cansalada i xoriço, cigrons estofats, sopes de pa molt espesses, escudelles que s’havien de menjar a cops de destral, uns arrossos negres sense gota de tinta i tot el monstruari complet de menudències que si encara no estan prohibides pels organismes oficials de la salut ,aviat ho estaran: fetge, cervell, sang, pedrer i totes les coses de mal dir. De totes maneres, si em voleu creure, mengeu bé i sobretot porteu-vos bé. Penseu que el cos, ben portat, us pot durar tota la vida. Apa, siau!. (Fragments de monòlegs radiofònics d’ara fa 10 anys. Ràdio Banyoles, 2003).