dimecres, 30 de gener de 2013

En Friselda


Es deia Narcís Garanger, però  no sé perquè tothom li deia “en Friselda”. Era impressor al costat de la carnisseria de can Baldiró a la plaçeta de la Font i posteriorment al carrer de les Escrivanies. L’havia vist algunes vegades en aquella hora dolça del berenar menjant pa xucat amb oli mentre feia petar la xerrada amb els amics veïns al voltant de la font de la placeta. M’interessava parlar amb ell perquè sabia que havia estat un actor en el teatre de l’Ateneu Republicà abans de la guerra. Menut, entaforat dintre una bata ennegrida per la tinta impressora, xerrava pels colzes amb una barboteig de paraules que ningú entenia. Jo no m’explicava com  aquell homenet podia haver actuat en el teatre.  Era evident que les seves actuacions devien portar espectadors al teatre de l’Ateneu. El sol fet de que el seu nom figurés en el programa, els banyolins ja deien: “Ui, hi treballa en Friselda, no l’entendrem de res, però almenys riurem”. Ho vaig constatar quan vaig tenir ocasió d’actuar al seu costat en una representació benèfica en el teatre Mercantil en la que vam posar en escena la comèdia “L’agència d’informes comercials”. En saber que assajàvem aquella comèdia, en Ciset se’m presentà a casa oferint-se per actuar en el personatge del ballarí belluguet Toribi Saltó que segons em digué l’havia fet en el seu bons temps a l’Ateneu. I us asseguro que va fer riure marcant uns passos d’”americana” i de balls criollos que ell en deia “la zopimpa i la zamacueca”.

En un dels “xous” que en vetllades benèfiques  muntàvem a can Xampinya en aquells anys  40 i escaig, en Ciset “Friselda” em demostrà que se les sabia empescar amb la improvització quan va dir-me que un cop jo hagués acabat de representar un monòleg, sobretot que no marxés d’escena ja que ell sortiria a explicar-me una història. Jo era jove, i confiant amb en Ciset que era una persona gran i de seny, vaig dir-li “endavant!”, i vaig quedar parat quan a la meitat del monòleg va entrar a escena amb una grossa cullera a la mà – una llosa de fusta- i començà a explicar-me històries de quan feia el servei militar, que si ell era “ranchero”, que era el que remenava l’olla, que el “sargento” volia tastar el dinar i que ell li va clavar un cop de llosa al cap. En fi, unes bajanades que les va anar allargant mentre la gent reia i reia perquè era en Friselda el que ho deia, i tothom coneixia en Friselda i sabien que era un home que quan començava a parlar donava sempre voltes sobre el mateix, una d’aquelles persones que parlant parlant no solia dir gairebé mai res. I aleshores aquell “xou” va ser un esplet de riallades en el públic ja que el “sargento”, la llosa al cap, el cuiner, el ranxo i les patates amb suc anaven voltant i revoltant amb aquella xerrameca que no s’acabava mai, fins que algú va decidir tirar el teló perquè amb el seu monòleg de repetició en Friselda s’anava embolicant tant que hi havia el perill de que tots plegats anéssim a raure al “cuartelillo” de la guàrdia civil, ja que en aquells anys no calia fer gaire broma ni explicar acudits sobre els “mandamasos” del “glorioso ejércitu nacional”.