dijous, 24 de gener de 2013

Un esmolet o esquilet punyatero


Recordo que en vigílies de festes molt assenyalades acostumaven a passar esmolets amb els seus carretonets pels carrers. En escoltar la xescla xiuladora passada per la mola, les dones sortien amb ganivets i tisores. Calia tenir ben esmolades les eines per matar el pollastre més grassonet dels que havien estat alimentat en els galliners casolans. I recordo que per aquests verals hi havia una cançó popular que feia més o menys així: “Per a un esmolet, navaixes; per a un notari, paper; per a un jove... noies maques... i que tingui força diners”. Quan nosaltres érem petits, si un noi era molt eixerit i viu de potències o feia alguna trapasseria, li dèiem que era un esmolet, un punyatero o un esquilet, o sigui un noi que també era molt viu, deixondit i de mal enganyar. Més d’una vegada havíem sentit que els nostres pares ens deien: “Quin esquilet n’hi ha de tu!”.

Però hi havia altres esmolets o esquilets que no eren pas mainada. I us en vull parlar d’un que em van explicar que hi havia hagut en els temps dels meus avis. Era un home que tenia una botiga i ja li deien que era un esmolet, un punyatero viu de potències.  Tenia un comerç, una botigueta de treballador artesà i tot sovint sortia penjant un rètol darrera la porta . En aquell rètol s’informava a la clientela de les escapades que feia aquell bon home, petit i ratat de cara. A l’hivern s’abrigava amb una grossa bufanda i a l’estiu no es treia mai de sobre una armilla arnada que em penso que devia ser heretada del seu pare. Amb la seva clientela era servicial fins a l’exageració. Penjava tota classe de rètols als vidres de l’aparador.: “Soc a comprar el diari”. “Tornaré a les onze”. “He anat a cal metge. Aquesta tarda no hi seré”. “He anat a fer el toc. Tornaré de seguida”, “He agafat la grip. Dilluns ja estaré bo”, “Soc a la barberia d’en ...... Allà em trobareu”, “He marxat per fer feina. A les quatre seré aquí”. Aquest home va quedar viudo des de molt jove i és allò que passa, amb el pas dels anys i en fer-se gran va necessitar companyia que li va oferir gentilment i desinteressadament la Carmeta de can... (bé, deixem-ho). Amb ella hi anava de tant en tant, quan tenia ganes de manyagueries. Aquestes relacions amoroses eren de domini públic,  per això, el rètol que, per aquestes ocasions penjava darrera els vidres deia “ Sóc a fer una visita. No sé quan acabaré” Això de la “visita” era una manera de dir allò que tothom sabia.

Un bon esmolet era aquell home!. Quin punyatero!.