dijous, 28 de febrer de 2013

Il.legítims al poder


Que la reialesa no reconeguda hagi triat Banyoles i Can Xabanet, entenem, no és cap casualitat. Tots sabem en quin estat es troba la reailesa reconeguda, l'oficial, la que surt als papers i a les fotos de palau. Es troba en un d'aquells moments que podem considerar, sense ànim de ser ordinaris, com "de penja i despenja". Penja el rei d'un fil de cuca i d'una canya mig esquerdada. I ja no diguem de tota la caterva de prínceps i princeses que només s'aguanten perquè en els palaus hi ha moltes parets i moltes cadires. El cas és que fins i tot el més borni entén que això no pot durar gaire. I és per això que els il·legítims esperen l'oportunitat que la història, tard o d'hora, els ha de concedir. Qui no ens diu que salta el rei i la seva patuleia i es munta, tot seguit, una operació televisiva destinada a escollir els que el substitueixin. Perquè la cosa està tan cardada que, ara mateix, no es veu ningú potable en una línia successòria que hi ha tants pretendents que es podria cobrir la línia de la TEISA des de la Canya fins la Residència. El cas és que els il·legítims esperen, i esperen bé, perquè ho fan a Can Xabanet i es troben, i es troben a bon lloc, perquè ho fan a Banyoles. La capital del món, el lloc indicat per les seves conspiracions i els seus sopars de tractes i més tractes. Si vénen gaire sovint s'obre una gran possibilitat per la nostra capital i és que la triïn com a seu de la corona. Llavors es giraria la garba i ja res seria igual com ara. La Guàrdia Reial, per començar, serien els Manaies i al senyor Quimet Duran li tocaria un honor majúscul i sortiria a totes les revistes del cor de l'Europa civilitzada. Llavors Can Japet, Can Pericus i Can Muné serien considerats proveïdors de la Casa Reial. Llavors la corona protegiria la nostra llengua i, en especial, la variant banyolina. Antes, abantes, ans, llamamau, qui et va paringar, la mare que et va hasta parir, màrquit o esperxar serien paraules o expressions que entrarien en el diccionari per la porta gran. En Jimmie del Ranxo seria nomenat cap de la casa reial pels seus coneixements vastíssims en economia i coses del menjar. El Doctor Turró seria nomenat metge de palau seguint una vella tradició que va començar, per exemple, amb el Doctor Hysern. Els reis banyolins es farien fer els carruatges a algun carreter experimentat dels que encara queden a Banyoles. I així anar fent. La garba s'ha girat, i no ens estranyi, que un dia d'aquests ja siguem el centre de la corona. Ah, i aquests reis, no com els altres, juraran fidelitat al poble de Catalunya. 

dimecres, 27 de febrer de 2013

Mossèn Tià Brugada


El capellà de can Teixidor del terme, de tant en tant en diu de bones en el seu bloc. A vegades penso que hauria de ser un altre xiscagardià moderat perquè n’escriu algunes amb  exquisita ferum ,a vegades benevolents, eufòriques  i pietosament generoses, amb incrustacions de recordances banyolines que mai ha oblidat. Des de la Doma –que deu ser el racó de la parròquia d’Anglés on ell n’és el rector-, escriu en el seu bloc titulat Diari del capellà. I gairebé sempre ens ofereix notícies ben agradables, d’aquelles que no puc deixar d’arreplegar-ne algunes. Atelaiem-nes una mica:

“ A la Fundació Miró tinc el goig de trobar-me amb en Pep Comas. Feia molt i molt que no el veia. Ves qui ho havia de dir”. En Pep Comas era un comediant, i ara té al seu càrrec el restaurant de la Fundació. Algun dia ens hi hauríem de deixar caure per mirar a la Miró art i degustar gastronomia. Són dues coses bones. Busco un voluntari perquè m’acompanyi a Barcelona per mirar a la Miró art,  i al mateix temps endrapar alguns plats amb regust de cuina banyolina.

“En Joan feineja per l’hort i hi planta cebes. Sembla que la setmana entrant ja podré menjar algun enciam i algun cabdell”.  Això li agradaria a en Pep Oller).

“Em toca dia de família. A can Teixidor fem un xic d’endreça pels fores de la casa. Tota la família tenim la dèria de guardar coses. A vegades poden ser coses interessants però algunes vegades són simplement rampoines. I de tant en tant cal fer brugada. Amb els nebots treièm testos, jardineres, samals.... N’hi ha de totes mides i categories”.

“Constato que avui, al Diari del capellà, hi ha accdedit més d’un centenar de visites des d’Israel. Shalom!”.

-“Dino aviat: un bol de puré de verdures que sobrà del sopar del dissabte, una amanida d’enciam i una botifarra, i per postres, una pera. També prenc llet ben carregada de cafè. I marxo aviat cap a Barcelona”. Bon profit. Veig que et saps cuidar.

- Tinc el despatx obert i atenc vàries visites. Una persona gran, gens suspecte d’idees esvalotades, em fa riure quan m’engalta: “Si, com volen fer creure des de Madrid, la independència fos realment una cosa, dolenta per Catalunya, ja ens l’haurien concedida”.

-“A la missa, la mainada estaven molt esvalotats, Ben segur que sentien la tramuntana”.

-Al vespre fem el viacrucis de Quaresma. Hi participen 25 persones (amb mi, 26).

- “Quan obro els portals de l’esglèsia, llegeixo uns graffits que, amb lletra molt clara i elegant han escrit amb retolador a les pedres dels escalons del portal de sant Miquel: “gorda, te quiero”, “gorditta! T’estimo, Tere, Eli D.- Dani, siempre serás la cura de mis heridas”.

- Dimecres de cendra. En Pep els fa cantar. Finalment passen uns per a rebre un xic de fang i cendra que ho faig amb el dit polze, marcant el front amb la creu. I tots contents de quedar enfangats.

- “Vaig fins a Olot a fer-hi una passejada. A l’Europa, hi fa de cambrer un noi subsaharià de pell ben fosca. El seu català és excel.lent, ben bé garrotxí. Aquesta mena d’integració és la que no suporten els espanyolistes que havien programat l’abundant immigració a Catalunya com una arma de destrucció de la nostra identitat. Gràcies, noi, i gràcies a tots els que, com tu, heu vingut de lluny i us heu integrat tan magníficament a la nostra societat.

- “Dino olla de peix, tot i que m’agradariaa fer-la reposar un xic més i tirar-hi un xic d’allioli negat, però em repetiria massa”.

- “Un company em comenta que ha anat a beneîr la casa d’en Piqué, de la Shakira i d’en Milan. Això de fer el salpàs, sempre ha agradat als capellans”.

- “Trobo en Pere i em comenta el tema de l’ànima en pena que volta per Mas Llunés. A veure si hi hauré d’anar amb el salpasser”.

Bé, fins aquí aquestes quatre cosetes d’aquest bloc de mossèn Tià. M’ha semblat que era força xiscagardià. És així, amb humor com s’escriuen les notícies. Les bones noves sempre benvingudes del Diari del capellà de mossèn Tià de can Teixidor del Terme.

diumenge, 24 de febrer de 2013

La Reialesa a Banyoles



Vam sopar amb els amics a Can Xabanet en una nit de fred de llops i de glaç pertot arreu. Sigui com sigui, aquest restaurant és un lloc fascinant que tothom hauria de freqüentar amb el temps i la forma que convingui, però hauria de freqüentar. A Can Xabanet, doncs, vam sopar en un dissabte on al carrer hi pesava una fredor d'hivernàs. Però el cos arrodit, i estovat per la fredor, va trobar sopluig i recompensa amb una fideuà esplèndida, un all-i-oli reconfortant, i uns peus de porc que van acabar d'enjogassar l'ànima. Les millors converses, els moments més memorables, els instants entre extravagants i diverits, sempre m'han passat en fondes autèntiques com a can Xabanet. Llocs que ocupen el panteó de la meva memòria gàstrica i sentimental com la Barretina d'Orfes o l'Hostal de Sant Miquel. La nit va anar passant amb una lentitud que em recordava el pas calmat dels carros pel meu carrer Nou. La nit marxava trico-trico i permetia la tertúlia animada amb en Met Garcia, en Blat de Coure, en Quelfu o el Gallegu. El meu vailet s'ho passava d'allò més seguint les ensenyances dels meus amics que els tinc per bons tutors i per bon mestres de minyons. Total, i en cabat, va venir l'hora de pagar, i algú va confessar-nos que a a l'Hostal hi havia passat, a la mateixa hora i en el mateix menjador, gent important. Gent de la sang blava i la genètica monàrquica. Si bé no reconeguts, sí portadors del millor adn reial de tot Europa. Qui ho diria! Havíem sopat millor que el rei i al costat hi teníem gent de la seva sang. Ai festa! Voleu millor demostració que si freqüenteu Can Xabent sempre us trobareu arrossegats pel misteri i la sorpresa, com en aquelles fondes d'abans que tant podieu trobar-vos a taula amb el Bisbe, amb en Serrallonga, amb l'estat major d'en Savalls o amb algun príncep carlí camí de l'emigració.

Delícies Banyolines



Penso jo, i no crec que vagi gaire errat, en el dia que expliquem a la nostra descendència que hi havia un establiments que es deien fleques, i una gent, honesta i treballadora, que es feien dir flequers i que s'empolainaven de farina i de davantals blancs per pencar tota la nit. En aquestes fleques, com la de Can Carbó, Can Padrés o Can Japet, o Ca l'Arrufat de Sant Esteve o Cal Flequer de Corts, o la Fleca d'Esponellà, quan hi entraves, de nit i a hores petites, la llum era tènue, escarransida, migrada, i tot era un tràfec, i un anar i venir, de coques, pans rodons, barres, llonguets i trenes, croissants i cargols. Ah, i en l'atmosfera sempre hi havia volves de farina que flotaven en una gravidesa completa, brillant, aclaparadora. El temps, a les nits de les fleques, era estranyament relatiu i, a vegades, el propi flequer s'entregava a l'expansió de la conversa, a la facècia o a la collonada, i en aquells obradors, explicarem a la descendència, s'hi sentia l'olor de la vida, i del temps passat, l'olor de veritat, l'olor de la civilització, l'olor de les coses ben fetes, artesanals, cuites amb candor i amb un xic d'estima, l'olor del pa nostre de cada dia al que, hores després, el pare li faria la creu amb la ganiveta per passar-lo a tallar. La descendència, en escoltar tot això, preguntarà: però el pa no ve de les benzineres, ni del supermercat, ni de les cases de barrets, ni dels arsenals d'armes, ni dels tuguris i dels antres? No senyor! Contestarem amb rotunditat. El pa d'aquests llocs no és pa, és pinso, és mortandat, és estafa, és poca-soltada, és un mira'm i no em mengis, és vi de polvos i nata en esprai. I llavors direm: jo he tingut la sort d'aconseguir les fleques de Banyoles, la gent honesta, els he vist treballar de nit perquè tots nosaltres ens despertessim una mica més vius, una mica més feliços. Jo he vist les autèntiques delícies banyolines. Les de Can Japet, per exemple.

L'hereu rampoina


El contramestre de Xisca de Gardi, en Blat de Coure, va adquirir unes sabates de pallasso de les que fan èpoques, blanques i lluentes com el xarol que feia la família Sol Turró. Les va comprar al cap i casal per poder fer un nou teatrí dels seus, teatre de secà, per ensenyar-nos, a tots plegats, filosofia de peu de marge, que és la toca, i la que ens interessa. El teatre va tenir lloc a Ca la Flora que és un establiment xiscagardià per naturalesa i per voluntat. Em vaig asseure al costat d'en Merla, prohom banyolí que té la fesomia aproximada dels pretors romans, i que no va parar de riure amb aquelles expasions dels que entenen totes i cadascuna de les invectives que anava fent en Pep. Va ser un recital d'ulleres de plàstic, ginys, poca-soltades, barrets de tramviaire, platxèria, i molta càrrega anti-xipaia, que és el que ens va. Em feien mal les barres de tant de riure i jo crec que la concurrència s'ho passar més bé. A fora, feia fred, tanta, que les basses se gelaven i, fins i tot, els peixos de la peixera estaven una mica refredats. Fillos, quin dissabte em van dedicar mos amics de Banyoles.











divendres, 22 de febrer de 2013

L'estiu del 1933


“La cortina de saca” és la segona novel.la premiada d’en Miquel Aguirre. Des de les primeres ratlles ja em captiva el protagonista, un jove periodista barceloní que arriba a Banyoles encofurnat en un òmnibus “carregat de maletes, gàbies, farcells, rostres colrats, camises amarades, vestits xops de suor”. Som a l’estiu de 1933. Un estiu en què aquest avi Oli era un noi denerit de vuit anys i ja l’havien encofurnat en un d’aquells òmnibus per anar a visitar metges a Girona. Ho recordo prou bé. En Miquel, també devia haver pujat en un d’aquells cotxes “de línia”, si bé en un temps molt més avançat, i sap molt bé els intríngulis passats en aquells anys. Prou que el seus familiars més antics devien explicar-li com eren aquells autos que feien el trajecte Banyoles-Girona i viceversa. A l’estiu se suava de debó. I la descripció que en fa és extraordinària. També m’hi vaig ficar a dintre i vaig caminar per aquells vells carrers de Banyoles com ho fa el seu protagonista. Aquell “carrer de la Canal trist i fosc, amb flaire pudent. Com de cuir podrit. En una petita cruïlla, a mà esquerra, es podia veure el començament d’una franja d’aigua que s’obria pas enmig de les cases i les construccions. Aquella tirallonga d’aigua neguitosa era la culpable de la pudor feixuga i baixava tenyida de tons molt foscos (...) aquella llengua bruta i pudent que semblava ficar-se dintre les cases (...) aquella plaça amb el rètol de Museu Municipal Darder sobre un edifici que tenia l’aspecte d’un convent fosc i sinistre”.

I el protagonista arriba a un pis del carrer de Sant Martirià “que és el que porta dret al cementiri. El carrer és una foguerada de sol. Cap ombra, cap silueta, ningú (...) D’un sol que es clavava al terra com una estaca, i obria clivelles i encetava llagues (...) Les galtes, el front, els cabells es fonien amb la suor”. I entra en el pis de la casa... I és  a partir d’aquí quan van sorgint els personatges d’aquesta  seva obra que ha guanyat el XVIII Premi de Novel.la Pere Calders, de 2012. Una novel.la que han de llegir els banyolins, i no sols per la descripció magnífica que fa de la Banyoles dels anys trenta del segle passat sinò també per la història que viu el jove protagonista a través de seu viatge en una Banyoles en que el país patia les primeres turbulències de l’època republicana, plena d’anarquistes, pagesos descontents i cacics. L’anirem seguint.

 

Filosofia de peu de marge.- D’entre la filosofia de peu de marge que Josep Oliveres descriu en la seva darrera xiscagardiada, em quedo amb aquella que diu que és la d’un “pèl  còmica i un xic abonyegada”, i el de “les converses a peu del nostre terrer”. Però, per a mi, la vertadera filosofia és la del peu de marge que sota el títol de Xisca de gardi segueix encara ressonant-me: la frase de Lluis G. Constans: molt per sobre del progrés material hi ha l’espiritualitat, la tradició, la història del nostre poble”. Aquesta frase que podem llegir sempre que obrim el bloc és la que m’ha animat a ser un xiscagardià més. Sempre amb filosofia de peu de marge.

dimarts, 19 de febrer de 2013

Convé una bona neteja


Abans, quan la gent molt gran d’avui dia érem petits practicàvem els jocs a l’aire lliure i rèiem pels carrers i places i als afores de la població.No hi havia gaire trànsit –  de tant en tant passava algun pagès amb el carro, i si hi havia algun accident era perquè algun esverat baixava sense frens en bicicleta des dels Turers fins a la plaça. A l’estiu s’anava a nedar, primer als recs, i després a l’estany. I en temps més endarrerits alguns banyolins s’havien banyat al costat de les vaques que  es portaven a abeurar a l’estany vora les  rentadores on les dones rentaven i picaven la roba. A l’estiu les famílies prenien la fresca assegudes en cadires de balca davant dels portals de les cases fent petar la xerrada amb els veïns, jugant a cartes que escapçaven damunt d’un garbell i de tant en tant fent un traguinyol d’aigua de la Fontpudosa en un càntir que s’havia anat a emplenar a la font del balneari.

Els jocs que no costaven res eren els d’amagar-se, que en dèiem jugar a cuit o a místric. I jugàvem a bèlit, a boles, a espases i al cavall fort aguanta’t fort. Els jocs de nois no eren mal jocs. I tampoc ho son ara si es saben controlar. S’ha de saber jugar bé i mirar de no perdre. I sobretot no jugar a jocs bèl.lics. Jocs de foc, jocs de boig. Amb armes no s’hi pot jugar.I desgraciadament en aquest món hi ha massa gent que els hi agrada jugar amb foc. Com diu el refrany “amb armes, dones i focs, no hi vulguis jocs”. I ja ho veieu, només heu de mirar la tele i sempre veureu el mateix: armes, dones i foc.

Els que tenim molts anys venim d’un temps en que la neteja corporal era una mica complicada. Rentar-se de dalt a baix, és a dir, no solament el clatell, la cara, les mans, les orelles i els peus, era costum i hàbit poc utilitzat. Una vegada a la setmana de neteja general ja era un èxit. Dos, un exemple a imitar. Tres, quasi impossible. No hi havia banyeres, ni dutxes, i s’utilitzava un cossi ple d’aigua  i una gerra feia de dutxa manual per treure el sabó de cap allà on fos. La veritat és que no ho sabem pas, però la qüestió és que es vivia. I mireu si han canviat les coses que ara fins i tot es renten gats i gossos amb personal especialitzat i amb assecadora inclosa.

Per sort, quan jo era petit vaig poder gaudir almenys una vegada al mes, d’unes bones ensabonades a les banyeres del balneari de la Fontpudosa.  Jo, que era el pobret nen del cisteller i la cistellera, vaig tenir la sort de que la meva mare m’ensabonés en les super-banyeres del balneari gràcies a que ella hi treballava. Ui, la meva mare!, mireu si n’era de trempada que fins i tot va portar uns safata amb un vas d’aigua pudenta perquè la begués  el rei Alfonso XIII després de tastar la típica cansalada dolça, una mica abans de que s’apaguessin- per una fosa de fusibles- els llums del balneari. En la foscor, van sortir esvalotats a corre-cuita el rei Alfonso i  tot el seu “séquito”. M’han dit que al capdamunt del passeig Dalmau hi havia un grup de quatre músics locals que  tocaven l’Himne de Riego i una colla de desesperats que els xiulaven. Convenia una bona neteja.

Però....no es va saber esbandir prou bé. Com ara. Que bé si sabèssim esbandir!. Treure’ns del damunt, desempallegar-nos de moltes coses que ens fan nosa. Que bé si poguèssim esbandir aquesta gent tan molesta, i aquests individus tan pesats que ens entren fins i tot a les nostres cases en programes televisius. Sortosament, però, tenim un comandament a distància per fer zàpings i poder-los-hi  dir: apa adéusiau: obriu la vostra caixa de trons, crideu, botzineu, esvaloteu el galliner i moveu grans sagramentals. Nosaltres, clik!, canvi de canal, i visca Catalunya.... i...i...i... mira, mira,: Barça, Barça.Baaaarça!. Has vist, noia?. Un altre gol!!!. Ja els hem esbandit!.

-Vols dir?.Mira que un cop assecats tornaran a quedar ben nets. La seva màxima és aquella de “Limpia, fija y da esplendor”.

- De moment que netegin. En el nostre país, amb el temps i una canya ja es procurarà que després de la neteja hi hagi lluentor.

divendres, 15 de febrer de 2013

Banyolinades - A mig febrer 2013


“Els Ciutadans de Banyoles anem per davant del govern, i els que més pateixen troben l’empara no en aquells que han elegit perquè els representin i els defensin, sinó en Entitats com les Promotores de la Iniciativa Legislativa Popular i especialment de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que a Banyoles com en tantes altres ciutats, estan fent una tasca magnífica de suport i assessorament mutu entre les persones afectades”.

Càritas Arxiprestat de Banyoles, R.de B., núm. 952.

El món del motor.- “És la meva passió, sobretot les motos. Si hagués tingut una casa de pagès, segur que hagués col.lecionat tractors, una altra passió. (...) Ja anem per la 19 edició de la Fira de les 2 i 4 rodes. Va ser la tercera de Catalunya. Amics de França em varen ajudar moltíssim. Actualment és una de les fires mès importants d’Espanya d’aquest tipus. L’ajut de l’Ajuntament de Fontcoberta és molt important”.

Rafel Planas Gonzalez. Entrevista. El Butlletí de Fontcoberta, núm. 23.

 Ressons del país.- OPERACIÓ NETEJA.- (...) “La causa de la sobirania de Catalunya no s’estendrà amb mars d’estelades, sinó amb exhibicions de porositat, intel.ligència i capacitat per establir lligams amb els valors i les urgències dels ciutadans. Ara mateix, una d’aquestes urgències és l’honestadat i la regenaració democràtica. I no pas amb l’infantil ànim  de marcar distàncies amb una Espanya bruta, sinó amb la ferma determinació d’encarar la brutícia domèstica i col.laborar, així, a fer del nostre país un lloc més just, més pròsper, i més ben governat. No ens podem cansar de dir-ho: si el sobiranisme és (també) un procès de regeneració democràtica, ho tindrà tot a favor”.

Toni Soler. Ara.cat – 3-2-2013.

A Roma.- “ENS EXCITA EL MADRID”. Em pregunta un d’aquells okupes d’un barri de Roma: “Vosté deu ser del Barça, no?. Folleu-vos el Milan. “Ens excita més el Madrid”. Són una mica estranys aquests okupes. Però ja se sap que el fútbol és l’activitat política menys esportiva.

Ferran Torrent, escriptor. Diari Ara.

A casa nostra.- LA NOVEL.LA D’EN MIQUEL AGUIRRE- “L’òmnibus arribà a una plaça d’aspecte desolat que es veu que era la cruïlla de les principals carreteres que travessaven el poble. El vehicle s’aturà davant d’un edifici on penjaven un parell de rètols rònecs i despintats. L’un anunciava “automòbils Girona-Olot i Figueres” i l’altre era la propaganda d’una casa de xocolates. Una bicicleta esquifida i atrotinada creuava el carrer a una velocitat insignificant. Qui la menava no semblava que disposés de cap mena de voluntat.” El protagonista de “La cortina de saca” arribava a Banyoles. Dècada dels anys trenta del segle passat. De moment l’anirem seguint. La novel.la va ser presentada a la llibreria L’Altell amb emoció per part de tots els seus amics i admiradors. La presentà Jordi Galofré, i els dos Miquels (l’autor- Miquel Aguirre- i en “Mantu” van llegir-ne alguns fragments). Vam riure... ens vam emocionar... Hi hagué aplaudiments, petons i abraçades. Encara avui, la seva dedicatòria m’arriba al cor. Vaig llegint. Ja en parlarem.
L’avi Oli, el xiscagardià gairebé solitari

dissabte, 9 de febrer de 2013

Filosofia de peu de marge



Hem acabat de llegir l'última carlinada del gran Vayreda i, a les acaballes d'aquesta obra referent en l'univers xiscagardià, hi hem trobat una frase que ens va com anell al dit: filòsof de peu de marge. Què caraissos! Aquests som(S) nosatres! Filòsofs de peu de marge. Gent ordinària que les deixa anar del cavall estant. Gent que no s'està de res i que és de l'últim que parla. Gent del broc gros i de la brotxa grossa. Gent que tant pot planxar un ou ferrat com fregir una corbata. La filosofia de peu de marge és aquella que es deixa anar després de beure un carajillo carregat de rom Negrita a tocar la barra de qualsevol bar, o aquelles frases que es solten mentre a la font es va omplint la garrafa, o aquells comentaris deixats de la mà de Déu que s'escampen qualsevol dia de mercat, en una cantonada o a la paret de les mentides, que és un racó que el nostre Ajuntament hauria de bastir de seguit perquè els jubilats s'hi poguessin estar i deixar escapar les seves mentides de galera, que segons l'Amades, eren les fantasies més grosses que la gent s'explicava mentre la diligència feia, traco-traco, o trico-trico, el seu llarg i inacabable passeig. No ens ha interessat mai de la vida els sermons dels savis, ni les paraules bordades, ni aquell carregament dels llibres que volen dir molt i que no acaben per dir res. No creiem amb més comèdies que la filosofia de peu de marge, de bastaix, gruixuda, un pèl còmica, un xic abonyegada. No tenim gurús ni sastres que ens fan a mida els vestits, ni pregoners de noves veritats. L'únic que seguim, fil per randa, són les converses que a raig surten dels hostals més autèntics, i de part de bo, del nostre terrer. La filosofia de peu de marge només pretén bescantar la mentida i l'embocall, espantar la pretensió i l'estirament. Preferim un pet a un tesi, i un esclopeter a un honoris causa.

L'Espriu d'en Met Boix


En motiu de la mort de Salvador Espriu a l’any 1985  , vaig decidir - com a responsable de la Revista de Banyoles- posar a la portada una foto a tota pàgina del poeta català acompanyada d’un fragment de l’Assaig de càntic en el temple. Només de sortir la revista al carrer se’m va presentar a casa una dona d’aquelles que només miraven portades de revistes del “corasón”, -i que, evidentment no devia saber que jo durant anys i panys vaig ser un remenet de la revista local- dient-me que comprés la revista perquè a la portada hi sortia una foto del meu pare. Vaig quedar de pedra. Efectivament, el rostre del nostre gran poeta català tenia una semblança amb el del meu pare. Però el meu pare no era poeta, si bé en les fetses nadalenques quan ens reuníem tota la família, a la sobretaula, entorronats i enxampanyats, ell s’aixecava de la cadira per cantar-nos “L’emigrant” i “Les flors de maig” que havia cantat en la seva joventut embarratinat i portant la senyera a la Coral d’en Josep Saderra, en els llunyans temps que en les cançons també els versos ens deien que havíem de salvar els mots.

Bé, deixo aquesta anècdota per tornar a Salvador Espriu -que com sabem aquest any es celebra el centenari del seu naixement- i posant la vista endarrera com acostuma a fer sempre aquest avi Oli, us haig de dir que del poeta Espriu no en sabíem gaire coses, si bé de tant en tant publicàvem alguns fragments de poesies extretes de les cançons de cantautors catalans que ens deixaven constància que no perdéssim els mots. Mots que a Banyoles vam poder salvaguardar uns quans afeccionats al teatre representant un anunciat “espectacle quaresmal” en el que ens reunírem actors afeccionats de tots els grups banyolins en la representació de “La mort i la paraula”que sota la direcció de Mn.Manuel Pont i Joan Marieges recitàrem un refregit de poesies d’Espriu en alguns quadres que es representaren al teatre Victoria i a la Catequística de Figueres en plena dictadura –anys 60/70-. Els mots també foren guardats per altres joves afeccionats banyolins que procuraven aguantar l’espelma encesa de la nostra catalanitat representant fragments de poesies espriuenques en les que gairebé sempre sortia allò de “la pobra, bruta i disortada pàtria”.

No ha estat fins ara, en motiu d’aquest any del centenari del poeta, quan els versos ens arriben perquè els seus mots ens siguin més comprensibles. I això ho ha començat en Met Boix que signa la dramatúrgia de l’espectacle “Els ninots estrambòtics del doctor Ripseu”, que interpretaran aquesta setmana en Jordi Corominas (que també n’és el director, i Teresa Vallicrosa, acompanyats del músic Joan Sanmartí, que ha compost unes peces expressament per a l’ocasió, i en la que també hi veurem ninots creats per en Kito Pau. He tingut ocasió de llegir els textos que m’ha enviat en Jordi (quina veu, la d’en Jordi!, us asseguro que farà tremolar els ninots aquest actor, qui acompanyat per la Teresa – l’actriu de “Les noies del calendari”- ens oferiran aquests textos espriuencs que ens acostaran –segons en Jaume Boix- a uns divertits personatges que són gent inversemblant que ens faran reflexionar.

Em sembla que aquesta vegada, tots ens podrem acostar més a la poesia de Salvador Espriu amb els personatges que desfilaran en el muntatge que veurem el divendres dia 15 d’aquest mes a l’Auditori de l’Ateneu.

dimarts, 5 de febrer de 2013

LA TRIA - Gener 2013 - Retalls


Ens toca viure una crisi d’una gran gravetat. Hi ha famílies que ho passen malament i és molt preocupant el drama de l’atur, tot i que a Banyoles estem bastant per sota de la mitjana d’atur de Catalunya. Però per l’altra banda, Banyoles lidera índex molt importants com la ciutat amb més qualitat de vida de Catalunya, tal i com va estudiar la Universitat d’Oviedo.

El missatge no pot ser cap altra que la confiança que ens en sortirem i que quan s’acabi aquesta fortíssima crisi, estarem reforçats”.

                                                               Miquel Nogué, alcalde de Banyoles, a “El mirador”, núm. 89        

 

“Farts de menyspreus, tenim tot el dret moral a un referèndum per l’autodeterminació. Els catalans, bons demòcrates, sabem respectar el resultat. Perquè el govern central s’entesta en prohibir-lo? No, no és per por; és per paüra, malgrat la fatxanderia del senyor Wert: “sóc com un toro brau: m’encoratjo davant el càstig”. Quina fi tan tràgica la dels toros braus!.

                                                                                            Lluis Casamitjana, R.de B., num. 951

 

“Mossèn Pere Font es creia el que deia i el que feia, i assumia amb totes les seves conseqüencies el seu pensament, fidel a l’Evangeli i al país. Viatger empedreït, li agradava especialment anar per França, Alemanya i Itàlia. Allà gaudia del paisatge, la gastronomia i la seva gent, amb qui parlava amb el seu idioma, fruit del seu coneixement del llatí. Precisament, en el recordatori de la missa exequial s’hi podia llegir “Scio, cuicredidi...” (sé, de qui m’he fiat). Nosaltres podem dir que sí que ens hem fiat d’ell. De la seva coherència, de la estima al país i a la seva llengua, de la força de les seves idees, de la seva discreció. Sempre satisfet que el seu entorn fos feliç”.

                                                                                                                                           Manuel Doñate, RdeB, núm. 951

 

“No hem d’oblidar mai, i no ens hem de cansar de repetir, que el més alt exponent de glòria que posseïm és el nostre idioma. I que, si com a poble hem de comptar en el món, no serà per les vociferacions estèrils dels polítics, sinó per tot el que representa una ànima i una cultura autèntiques”.

                                                                                                                                                Josep Maria de Sagarra, 1933