diumenge, 24 de febrer de 2013

Delícies Banyolines



Penso jo, i no crec que vagi gaire errat, en el dia que expliquem a la nostra descendència que hi havia un establiments que es deien fleques, i una gent, honesta i treballadora, que es feien dir flequers i que s'empolainaven de farina i de davantals blancs per pencar tota la nit. En aquestes fleques, com la de Can Carbó, Can Padrés o Can Japet, o Ca l'Arrufat de Sant Esteve o Cal Flequer de Corts, o la Fleca d'Esponellà, quan hi entraves, de nit i a hores petites, la llum era tènue, escarransida, migrada, i tot era un tràfec, i un anar i venir, de coques, pans rodons, barres, llonguets i trenes, croissants i cargols. Ah, i en l'atmosfera sempre hi havia volves de farina que flotaven en una gravidesa completa, brillant, aclaparadora. El temps, a les nits de les fleques, era estranyament relatiu i, a vegades, el propi flequer s'entregava a l'expansió de la conversa, a la facècia o a la collonada, i en aquells obradors, explicarem a la descendència, s'hi sentia l'olor de la vida, i del temps passat, l'olor de veritat, l'olor de la civilització, l'olor de les coses ben fetes, artesanals, cuites amb candor i amb un xic d'estima, l'olor del pa nostre de cada dia al que, hores després, el pare li faria la creu amb la ganiveta per passar-lo a tallar. La descendència, en escoltar tot això, preguntarà: però el pa no ve de les benzineres, ni del supermercat, ni de les cases de barrets, ni dels arsenals d'armes, ni dels tuguris i dels antres? No senyor! Contestarem amb rotunditat. El pa d'aquests llocs no és pa, és pinso, és mortandat, és estafa, és poca-soltada, és un mira'm i no em mengis, és vi de polvos i nata en esprai. I llavors direm: jo he tingut la sort d'aconseguir les fleques de Banyoles, la gent honesta, els he vist treballar de nit perquè tots nosaltres ens despertessim una mica més vius, una mica més feliços. Jo he vist les autèntiques delícies banyolines. Les de Can Japet, per exemple.