dissabte, 9 de febrer de 2013

Filosofia de peu de marge



Hem acabat de llegir l'última carlinada del gran Vayreda i, a les acaballes d'aquesta obra referent en l'univers xiscagardià, hi hem trobat una frase que ens va com anell al dit: filòsof de peu de marge. Què caraissos! Aquests som(S) nosatres! Filòsofs de peu de marge. Gent ordinària que les deixa anar del cavall estant. Gent que no s'està de res i que és de l'últim que parla. Gent del broc gros i de la brotxa grossa. Gent que tant pot planxar un ou ferrat com fregir una corbata. La filosofia de peu de marge és aquella que es deixa anar després de beure un carajillo carregat de rom Negrita a tocar la barra de qualsevol bar, o aquelles frases que es solten mentre a la font es va omplint la garrafa, o aquells comentaris deixats de la mà de Déu que s'escampen qualsevol dia de mercat, en una cantonada o a la paret de les mentides, que és un racó que el nostre Ajuntament hauria de bastir de seguit perquè els jubilats s'hi poguessin estar i deixar escapar les seves mentides de galera, que segons l'Amades, eren les fantasies més grosses que la gent s'explicava mentre la diligència feia, traco-traco, o trico-trico, el seu llarg i inacabable passeig. No ens ha interessat mai de la vida els sermons dels savis, ni les paraules bordades, ni aquell carregament dels llibres que volen dir molt i que no acaben per dir res. No creiem amb més comèdies que la filosofia de peu de marge, de bastaix, gruixuda, un pèl còmica, un xic abonyegada. No tenim gurús ni sastres que ens fan a mida els vestits, ni pregoners de noves veritats. L'únic que seguim, fil per randa, són les converses que a raig surten dels hostals més autèntics, i de part de bo, del nostre terrer. La filosofia de peu de marge només pretén bescantar la mentida i l'embocall, espantar la pretensió i l'estirament. Preferim un pet a un tesi, i un esclopeter a un honoris causa.