diumenge, 3 de març de 2013

Això no pot ser



Als banyolins se'ns està assecant el gust, i se'ns està morint el paladar. Sempre he pensat que el grau de civilització d'un país s'amida, entre d'altres factors, pel nombre de pastisseries i confiteries per metre quadrat.  Avesats com estem a la cosa germànica i al Pentàgon creiem que el benestar es formula a través de mentides com el PIB o el Producte Interior Brut. Collonades. El grau de benestar té a veure amb la panxa, el paladar, l'olfacte o la visió contemplativa. Si Bamyoles no hagués tingut les tortades o el sant marc o els pastissos Sant Martirià del senyor Pagès seria una població rònega i avorrida. Si Banyoles no hagués tingut els llonguets de Can Quintana o els cargols de Can Japet seria només un poble molt d'estar per casa. I què me'n diuen de l'olor dels horts de Guèmol o dels horts de Can Bota, i el seu harmònic joc de colors que fan pensar que per comptes de hortolans són els mateixos De Palau els que s'han posat a cavar. És precís que la nostra vila, en un acte d'autodefensa i de decència, recuperi les confiteries perdudes. És una cosa de vida o mort. Si Espriu deia allò de salvar els mots, nosaltres arborem una nova consigna: salvar el bescuit, la nata, la xocolata i el que faci falta. Aquí han de tornar totes i cadascuna de les confiteries perdudes i s'ha d'obligar a la canalla a deixar-se de mandangues i menjar, avui i demà, i demà passat, tota mena de pastissos. El sucre, senyors, és la vida. I en un obrador de les nostres confiteries s'amassa la felicitat. Ens cal, doncs, posar-nos a la feina, i que no ens vulguin convertir en una Escandinàvia d'estar per casa. Amics, s'ha acabat la treva i comença una guerra irresponsable per recuperar els nostres pastissos perduts, que és el mateix que apel·lar als paradisos perduts.