divendres, 22 de març de 2013

Processó i brunyols

Fa una colla d’anys que vaig encetar un programa a Ràdio Banyoles amb el títol de “Cròniques festives d’un temps passat”. Era a les vigílies de Pasqua i parlava de palmes, de tortells i de Caramelles. Parlava també de convidants i convidantes d’aquelles Setmanes Santes en que nois i noies molt ben “trajats” es passejaven pels carrers de la ciutat per encaminar-se a la parròquia de Santa Maria dels Turers en unes Hores Santes dedicades a “los jóvenes i doncellas de la ciudad.” D’aquells records antics podem trobar-ne encara avui informació en escrits de Jaume Farriol o bé en fotografies arnades de la Revista de Banyoles, o en altres fotos que de tant en tant es veuen en les revistes gratuïtes que cada cap de mes es van repartint pels comerços. Començàvem o gairebé acabàvem les setmanes quaresmals amb la festa del Diumenge de Rams. Com que durant molts anys la Quaresma em tenia molt capficat treballant palmes amb tota la meva família, doncs, encara avui me n’he confeccionat una d’aquelles petites de solapa que l’he enganxada en el meu ordinador amb la il.lusió de que m’inspiri per recordar aquelles dues setmanes de festes tristes, dolces i animades. De dolces ho eren molt, perquè a Banyoles les començàvem amb la típica brunyolada quaresmal, ja que un cop acabada la processó dels Dolors anàvem a casa dels pendonistes a buidar safates. Allí hi érem tots, parents, amics, coneguts i manaies, menjant i bevent moscatell. Els joves, sobretot s’hi aprofitaven, perquè com és natural havien agafat gana caminant a pas d’anar-hi anant amb el ciri a la mà. ... I la processó encara dura!, bé, vull dir que encara es fa, i que per molts anys la Congregació, la Germandat, el Manípul de Manaies i la parròquia de Santa Maria dels Turers puguin anar seguint aquesta bella tradició que ja ve arrelada del temps de la Guerra del Francès! –el 1810- quan es destruí el convent dels Servites al Puig de Sant Martirià, i aquests es van haver d’espavilar per poder baixar a la vila i habilitar una petita església i nou convent. Bé, la història és molt llarga, però la qüestió és que a la plaça dels Estudis, encara avui la processó dels Dolors s’hi atura i, en record i memòria, es canta la Salve davant del Museu Darder, perquè és allí on hi havia el convent dels Monjos Servites que foren els que iniciaren la processó. I un cop acabada la processó, cap allà a les dotze de la nit, encara es podien veure pels carrers de Banyoles alguns joves alegres cantant la Taitona o fent de mariachis amb el Ay,Jalisco no te rajes o la Malaguenya salerosa. I es seguia cantant en el dia de Rams. I a partir del migdia ja començaven les funcions religioses de les Quaranta hores, i els joves ens concentràvem al cafè del “Círculo de Catòlicos” per anar en processó cap a l’església de Santa Maria. Una Hora Santa recollida amb sermó i silenci. I a la sortida, tots contents i ben mudats ens encaminàvem en processó cap al cafè de la Societat de la plaça per empassar-nos altra volta brunyols i més brunyols amb moscatell que ens feia rodar el cap. I ens revifàvem i seguíem cantant, i sortíem a tirar floretes a les noies que a l’endemà serien “convidantes” de més Hores Santes, (perquè n’hi havia “para los jóvenes” i “las doncellas de la Ciudad”). Els cants ja s’acabaven en la diada del Dijous Sant. I molt més el Divendres Sant en que el sagristà estacaria les cordes de les campanes ja que aquell era un dia trist en recordança de la mort de Jesús, i les dones feien la ruta de les esglésies (Santa Maria, Monestir, Sagrat Cor, Providència, Carmelites, Sagrada Família, i fins i tot s’arribava a la del Remei de Guèmol). També ben mudades i amb mantellina al cap. Però seguíem menjant brunyols, perquè a totes les cases en feien. Era una Setmana Santa brunyolera. Com hi ha mòn!, èrem així els banyolins en aquells anys 40, 50 i 60 del segle passat. Tot ho celebràvem a base de brunyols. I havia com una competència en fer brunyols. I quan en sortir de les esglésies amb en els altars carregats de palmes i palmons i resar una oració davant de la imatge del Crist crucificat, en passar pels carrers del Barri Vell sempre trobaves veïnes als portals de les cases que et saludaven i et deien: “ Què, ja heu fet els brunyols? Entreu, entreu que provareu els meus” Tothom feia brunyols!. I vinga a entrar a casa de la Quimeta, la Pepeta o la Marieta a tastar els brunyols. Era una Setmana Santa brunyolera.