dijous, 25 d’abril de 2013

Del diari d'un mossèn banyolí

És en Martirià Brugada. De la saga dels de can Teixidor del Terme, ara rector de la parròquia d’Anglés. M’hi entretinc algunes vegades llegint el seu Diari del capellà. N’espigolaré unes quantes coses força divertides. Té un bon sentit de l’humor, que és el que m’agrada a mi. Som.hi. (Els apartats entre parèntesi són meus) 1o de març: - “En Joan Olivas em comunica que parla de mi al bloc Xisca de gardi. Quan s’adreça a mi, sempre m’anomena mossèn Tià. Amb tot, la gent de Banyoles es mengen la primera i, i m’acostumen anomenar Martrià –en Martrià de can Teixidor del Terme-, els de la comarca, però, acostumen a anomenar-me “en Martirià de la Botiga Nova”. A Sant Jordi Desvalls van començar a anomenar-me en Tiri, i a Palafrugell, n’hi havia un que em deia Martí, perquè els resultava llarg i estrany això de Martirià. Alguns companys m’anomenen •el noi de la Marina”. (Jo et recordaré sempre com un dels nois d’en Pere Brugada. I és que el record del teu pare el tinc molt present quan el veia al costat dels amics -veterans del teatre del Catòlics, molt més grans que jo-, i quan vam visitar-lo a casa teva en la seva llarga malaltia, explicant les anècdotes més divertides d’aquells llunyans temps, mentre darrera els vidres de la vostra casa pairal contemplàvem l’aviram com picotejava pel voltant del paller en el pati de can Teixidor del Terme.). 13 de març: - “Connecto la televisió. Acaba de sortir la fumata blanca de la xemeneia de la capella sixtina. O sigui, que ja tenim papa. Com és normativa, faig repicar les campanes. Cinc vegades. Una vegada per cada una de les parròquies que tinc al meu càrrec, ja que no puc passar parròquia per parròquia fent-les sonar”. (...) Habemus papam. Faig un bot quan en sento el cognom: Bergoglio. I encara faig el bot més amunt quan sento el nom escollit: Francesc. O sigui que ni Joan Pau, ni Benet, ni Pius (...) L’allau de sorpreses ha continuat quan ha sortit a la llotja de les benediccions. Semblava que estava electritzat, amb un pectoral senzill, sorprés de ser on és, saludant a la gent com si els trobés pel carrer. Només li falta dir: eté!. (...) Esperem que les ombres ajudin a que agafin relleu els seus aspectes més positius”. 16 de març: - “ A una àvia, que no es podia moure del seu lloc, vaig jo mateix a donar-li l’absolució on està asseguda. Quan sóc al presbiteri, sento que diu ben fort: M’ha perdonat els pecats!!”. 19 de març:- “ Sant Josep era fuster, i amb la pols, esternudava. Maria li deia “Jesús”, i li responia l’infant: Maneu, mare”. 21 de març:- “Amb els ancians del Centre de Dia hi ha una cosina germana d’en Quim Vallmajó i parlem del seu cosí i de quan morí assassinat a Ruanda, el 26 d’abril del 1994. També parlem del llibre que li ha escrit en Josep Valls. Els ulls se li humitegen... I a mi, poc me’n falta”. 6 d’abril:- “I si el secretari d’estat fos un seglar?. I si fos una dona?. De totes maneres, esperem que no sigui la Paloma López Borrero. Potser seria pitjor el remei que la malaltia.. 8 d’abril.- Vaig de revisió al CAP. Estic millor de sucre, però encara massa alt. No m’estranya: després d’haver dinat d’arròs, de menjar coca dolça, brunyols.... (M’agrada que mengis bRunyols i no bunyols. Banyolí cent per cent!. 9 d’abril:- “Ja fa temps que observo que el “Diari del capellà” te un bon gruix de visites des d’Ucraïna. Ara vés a saber qui són...Els envio una salutació ben càlida. 10 d’abril:- La Paloma López Borrero vol continuar fent d’analista del Vaticà. No sé si els seus comentaris són gaire de fiar. 11 d’abril:- Començo el dia amb una sorpresa. Quan, al matí, engego l’ordinador, el duet musical Pulpo Pop em comunica que, en el sorteig que ha efectuat del seu darrer CD Tres desmais, sense que jo sàpiga com, hi he participat i precisament m’ha anat a tocar a mi, a mi que no em toca mai res!. Bé, si, una vegada a la “Fiesta en el aire”, un espectacle infantil que es feia els diumenges a la tarda als Catòlics de Banyoles, em va tocar una aquarela d’en Pic, amb l’estanyol del Vilar. Seria cap el 1963, o sigui fa uns 50 anys!. ( Vols que t’ho digui, Tià?. En aquells anys jo devia ser-hi pel mig. En “Pic” es deia Josep Pujolás. A casa seva, al carrer Major, venien vi i cafè. Tenien dues dones que repartien cafè tocant una corneta que semblava un embut, pels carrers de Banyoles. En Pic, més tard, va fer de taxista. Va morir jove. En tinc un bon record. Com també de les “Fiestas en el aire”. El que no m’agradava era el títol de l’espectacle. Li va posar en Tagu en aquells temps del franquisme. Era copiat d’un programa de Radio Nacional de España. Però... nosaltres, tots cantàvem i fèiem comèdia en català. Apa! Au!). 12 d’abril:- Al matí vaig a trobar la Maria Antònia i li retorno la carpeta de poemes d’en Manel Pont que m’havia deixat per copiar. M’enduc un segon feix. Val a dir que la producció d’en Manel és extensa i ha estat poc analitzada i valorada. ( Així m’agrada!. Un dia o altre s’haurà de publicar tot el poemari d’en Manel. Segueix recollint. Et felicito, Martí, Martrià, Tià, Tiri.... Tira, tira; tira endavant! . Salut i segueix escrivint el Diari del capellà!.

dimecres, 17 d’abril de 2013

Llibres, llibres, i més llibres!

Ja som a Sant Jordi, la que per molts anys ha estat Diada del Llibre, i la que voldríem que fos una festa “in eternum” i “per in saecula secuolorem” sense “amén”. Però... hi hauran en el futur, llibres per fullejar?. Això ja és més dificil de preveure. De moment, contemplo uns grans paquets amb llibres que un amic se’els ha tret de casa seva perque sigui jo el que els porti al magatzem de Mans Unides ubicat al meu carrer, per posar-los a la venda en les parades que un parell o tres de vegades a l’any instal.len a la plaça Major. Llibres que en el seu temps van costar un ull de la cara i que ara els vendran a un euro i fins i tot abandonant-los a cèntims d’euro. El fi és ben caritatiu. Els he tingut empaquetats durant tres setmanes a la porta de casa. Són volums d’una enciclopedia de bricolatge. Ja no interessen. Hi ha persones que passen per davant de casa, veuen els paquets i ni s’aturen a mirar-los ni se’ls hi acut d’agafar-los i emportar-se’ls, cosa que seria d’agrair. Ara ja no necessiten llibres per instruir-se ni per ser manyosos. Fora paperassa!. Gairebé tothom, petits i grans, tenen pantalles a les seves cases. Des del més petit de la casa fins als avis resclosits com jo mateix. Però encara segueixo amb el paper, en combinació de lectura pantallesca. Sóc dels que em vaig entristir aquell any 1960 quan cap a finals de la dècada dels anys 60, en una sessió del Cine Club Banyoles vaig veure aquella escena de la cremada de llibres en el film de François Truffauth “Fahrenheith 451” basada en la novel.la de ciencia-ficció de Ray Bradbury. No ho puc oblidar. I per Sant Jordi aniré a la plaça Major. Per comprar i guardar llibres. Per seguir la tradició. I un cop llegits i fetes les reflexions, no sabré pas on posar-los. La meva esposa em diu que els llibres em treuran de casa. On aniran?. Uns, a l’Arxiu de la Ciutat; altres a la biblioteca del Centre d’Estudis Comarcals, i... i els altres, a on?. Ooooh”. Quina ombra la del Fahrenheith de Ray Bradbury!. A la campanya d’aquest any se’ns diu que comprem almenys un llibre. Doncs, apa, som-hi!. Comprem un llibre, i si pot ser dos o tres. Però que no siguin com aquests que molts se’ls treuen de casa. Que siguin bons llibres. Per guardar com un tresor. I si pot ser, per llegir-los i rellegir-los. I no per posar en els prestatges “per fer bonic”. Aquest any, com de costum contemplaré i repassarè els llibres de les parades a la plaça Major, amb especial dedicació en els d”ambient banyolí”. Hi haurà “La cortina de saca” d’en Miquel Aguirre, que com saben els lectors xiscagardians que em segueixen, la seva lectura em va entusiasmar i també emocionar ja que em semblava que tornava a recòrrer els carrers d’una Banyoles que vaig viure a la meva infància, i que el nostre cap xiscagardià ha sabut descriure tan bé que fins i tot me l’ha fet rellegir perquè em semblava que em trobava al carrer de la Porta dels Turers, caminant com aquella criatura que llavors jo era, i aplastant el nas en els vidres de l’hotel Flora per contemplar els rostres de les persones que sopaven en una taula grossa ben parada, comensals “de rostres galtavermells, opulents, envernissats pel goig del bon menjar, riallers, i panxes a punt de sobresortir de les armilles”. Escoltant a Jordi Galofré per la tele banyolina a l’espai de “La tribu” que durant tants anys va conduint amb paciència saviesca en Jordi Xena, i seguint la seva informació de producció bibliogràfica banyolina 2012/2013, referint-se només a la novelística (o com en diem ara “llibres de ficció”) amb Banyoles com a fons (els llibres de història local ja els tinc guardats en el meu arxiu), m’interessa molt especialment “Una dona d’aigua”, de la Núria Esponellà. La Núria és una escriptora excel.lent que sap passar de la poesia a la narració amb una expresió gairebé de “ritme cinematogràfic” que ens va deixar barratibats a “Rera els murs” (premi Néstor Luján 2009). Com també ens va deixar admirats a tots els que vam assistir a la presentació d”Una dona d’aigua” al Museu Darder, on a més més va saber muntar un “show” amb el lliurament d’unes pomes de tan bon gust i dolçor com espero que deurà ser la seva poética novel.la d’”intriga psicològica”ambientada entre Banyoles, París i Barcelona a finals del segle XIX. El que no va ser gens poètica va ser la passejada que vam fer pel Barri Vell quan, mentre estava gestant la història del llibre, amb el bloc a la mà, l’escriptora anava fent els apunts en que jo, convertit en guia estrafolari li anava comentant el poc que sabia dels llocs per on estàvem passant. La informació més adequada ja la va trobar en els llibres de història banyolina que li vaig deixar i molt especialment de les informacions de Josep Maria Massip, que en sap molt més que jo, i de tota la més necessària que des de l’Arxiu de la Ciutat li va oferir el remenador oficial de paperassa, en Josep Grabuleda. Totes aquelles informacions devien passar pel cap de l’escriptora que les passaria en el seu estudi amb una gran estesa de paperam per ficar-se en el seu pap la Banyoles dels temps d’en Darder, dels metges i dels pocs estudiosos banyolins del segle XIX, i molt especialment -segons alguns comentaris crítics- dels personatges que flueixen del prodigiós magí de Núria Esponellà que a Banyoles se sent ben propera a la naturalesa que l’ha envoltat entorn de la població i del nostre estany que –segons ha confessat- simbolitzen les emocions dels personatges que ha creat.

dijous, 11 d’abril de 2013

La dolça Sara

Sara 1.- Dolça, atractiva, manyaga. Ens agradava besar-la i sentir com es fonía la seva dolçor a les nostres boques. La saborejàvem queixalant-la amb fruïció. No ho podíem fer sempre. Però la seva dolçor ens arribava els dies festius. I l’oloràvem després de dinar. Oh, dolça Sara!. La contemplàvem a l’aparador de can Mingurell del carrer del Mercadal. I també a can Poc i Bo i a les altres confiteries (can Boix, can Figueres, can Mercader, can Ciurana, can Boadella, i quan érem petits petits, aixafant els nassos als vidres del “colmado” de can Nitu Raspa). Però aquella Sara encara no la podíem haver. La vèiem enlairada al costat dels xuixos i els braços de gitano, de les marengues, dels barratets i de les “palpitacions” ennatades. I quan ja èrem més grandets, sorgia “altiva” al costat dels braços enxocolatats que el pastisser Manel Soler els hi endinyà el nom de “Kubala’s” perquè ens endolcíssim pensant amb els gols del jugador del Barça. Sara 2.- Era “la hija del posadero” de “Los Partorcillus de Bañolas”. Parlàvem de la dolça Sara però no la vèiem mai. On és la Sara?. L’esclau Uriel li cantava un “romance” amb un ram de flors a les mans “apretat” en el seu cor. Oh, Sara! “Mi dulce Sara!!” i allargava el cant amb un “Busco tu amor, Busco tu amoooor!”... Però la “dulce Sara” no es veia ni en forat, ni en finestra, ni tan sols per la “pasarela” que baixaven els angelets. Vam tardar molts anys a veure sortir la dolça Sara darrera la cabana dels pastors, contemplant al seu estimat esclau Uriel. Aquella Sara ja era una mica nostra. Ja parlava en català i ja podia abraçar-se amb l’esclau que no estava de martingales ni de poms de flors recollides al mig de l’arena del desert. Oh, Sara, quants anys que vas tardar de sortir d’aquell desert de l’obscurentisme!. T’he acompanyat molts anys camí de Betlem amb el teu estimat Uriel. Ara sí que ets la dolça Sara! Sara 3.- Al cinema hi sortia una altra Sara. També era dolça. I quan èrem joves ens vam enamorar d’aquella dolça Sara que sortia fent papers secundaris en “locuras de amor” espanyoles plenes de barbes postisses, mirinyacs i escotets agradables. Era jove, bella, i dolça. Però se’n va anar a Jolívut per fer d’índia, gràcies a un director de westerns que ens entusiasmaven. No era res d’estrany. La Sara era molt dolça. Llavors se’n va anar a Mèxic. I allí va ser una dolça Sara ploramiques en moltes pel.licules que aquí mai van arribar. La volien a la “España de las maravillas”. Per cantar cuplés. Mentre els seus “cameramans” descobrien que la dolça Sara es podia engolir posant la càmera dins la boca oberta per mostrar la campaneta de la gargamella. Que en sabia de cantar la dolça Sara!. Aixó ho deia tothom. Menys la Raquel Meller, la cupletera que amb el seu cant havia encantat a Charles Chaplin qui va posar la música de “La violetera” a “Llums de la ciutat”, una de les seves millors pel.licules en els temps del cine mut. Inoblidables Sares.- A la gent gran ens han deixat bons records de joventut. Ara, les mirem de lluny. Perquè algunes són massa enmantegades. Però ahir, avui i sempre ens ha agradat contemplar-les fugaçment a la petita pantalla, i a les aparadors de les pastisseries sobrealçades entremig de xuixos, brunyols, lioneses, sant-marcs, mousses de llimona, maduixa i altres delícies d’aquelles de “mira’m i no em toquis”. I, evidentment veure cada any desfilar les Sares cap als envitricollats camins d’una cova de Betlem prefabricada per l’escenògraf “Xarito” Pep Oliver i ben muntada per en Koko i el Bon Gitano. El pròxim dia que ens trobem els hi portaré una dolça Sara amb barreja de ratafia. Hip, hip, Hurra!!.

divendres, 5 d’abril de 2013

Ai, l'ou!

En una foto publicada el 28 de febrer al diari El Punt s’hi veu un ou més gran del compte que, a més de la seva clara i el seu rovell, té un altre ou a l’interior. La foto és de la gent de cal Ranco de Martís. A banda d’aquest enigmàtic, sorprenent i original ou embolcallat per un altre, haig de dir que el nom de cal Ranco m’ha transportat a la meva adolescència quan en els temps de la guerra civil anava pedalant en una bicicleta mig rovellada amb una garrafa buida al “portabultos” per emplenar-la de la llet que els de cal Ranco munyien de les vaques que tenien a la quadra del seu mas un cop passat el bosc del capdavall de la carretera pedragosa que s’enfonsava cap al Fluvià. Eren aquells uns temps difícultosos, confusos i enrevessats en els que amb un meu amic –en Joan Frigola, que tots li dèiem “en Joan espardenyer”- ens esforçàvem pedalant per la llargaruda carretera del pla de Martís mentre contemplàvem els avions que feien giragonses i vols rasos que ens entusiasmàven i excitàven amb frenètica il.lusió. Fins que va arribar un dia que la meva mare em va dir prou, (els nostres pares els teníem lluitant o corrent esverats per les terres de l’Ebre).- Pedalant per la carretera del pla de Martís, vora el camp d’aviació, corríem un gran risc ja que ens exposàvem a que algun dia ens plogués un ruixat de bombes a sobre. Així és que vaig deixar de fer les pedalades. Però el meu amic va seguir encara anant amb la seva bicicleta xiulant pel pla de Martís. Fins que un dia es va trobar amb una volada d’avions que metrallaven i bombardejaven les instal.lacions del camp d’aviació. I quan ell seguia pedalant per la carretera contemplant i escoltant els traca-traca de les metralladores avionístiques, va ser alertat per un soldat que el va fer baixar de la bici, i se’l va emportar cap a un enclotat marge vora de la carretera, i allí l’espantadís noi va veure com s’acostava un avió, i el soldat apuntava la pistola disparant contra el pilot. Per sort es van aixecar alguns avions republicans, i els avions feixistes van desaparèixer volant per l’horitzó. Ja ho sé que això sembla una de les batalletes que els nèts ens deien que solíem explicar sempre els avis, però us asseguro que encara avui el meu amic, Joan Frigola ho segueix explicant, tan aviat amb emoció continguda com també amb un cert aire de diversió. Eren els darrers dies de l’any 1938, i com que la coses es posaven malament, les mares ens van dir que prou. I així es va acabar d’anar a buscar la llet a cal Ranco de Martís. Tot això ho he recordat veien la foto de l’ou. L’ou d’una gallina de cal Ranco que m’ha fet recordar aquells temps que com aquell refrany que diu allò de veure’s com un ou entre dues pedres, m’ha portat a parlar d’uns temps plens de gran estretor i dificultats. Ai, l’ou!.