divendres, 5 d’abril de 2013

Ai, l'ou!

En una foto publicada el 28 de febrer al diari El Punt s’hi veu un ou més gran del compte que, a més de la seva clara i el seu rovell, té un altre ou a l’interior. La foto és de la gent de cal Ranco de Martís. A banda d’aquest enigmàtic, sorprenent i original ou embolcallat per un altre, haig de dir que el nom de cal Ranco m’ha transportat a la meva adolescència quan en els temps de la guerra civil anava pedalant en una bicicleta mig rovellada amb una garrafa buida al “portabultos” per emplenar-la de la llet que els de cal Ranco munyien de les vaques que tenien a la quadra del seu mas un cop passat el bosc del capdavall de la carretera pedragosa que s’enfonsava cap al Fluvià. Eren aquells uns temps difícultosos, confusos i enrevessats en els que amb un meu amic –en Joan Frigola, que tots li dèiem “en Joan espardenyer”- ens esforçàvem pedalant per la llargaruda carretera del pla de Martís mentre contemplàvem els avions que feien giragonses i vols rasos que ens entusiasmàven i excitàven amb frenètica il.lusió. Fins que va arribar un dia que la meva mare em va dir prou, (els nostres pares els teníem lluitant o corrent esverats per les terres de l’Ebre).- Pedalant per la carretera del pla de Martís, vora el camp d’aviació, corríem un gran risc ja que ens exposàvem a que algun dia ens plogués un ruixat de bombes a sobre. Així és que vaig deixar de fer les pedalades. Però el meu amic va seguir encara anant amb la seva bicicleta xiulant pel pla de Martís. Fins que un dia es va trobar amb una volada d’avions que metrallaven i bombardejaven les instal.lacions del camp d’aviació. I quan ell seguia pedalant per la carretera contemplant i escoltant els traca-traca de les metralladores avionístiques, va ser alertat per un soldat que el va fer baixar de la bici, i se’l va emportar cap a un enclotat marge vora de la carretera, i allí l’espantadís noi va veure com s’acostava un avió, i el soldat apuntava la pistola disparant contra el pilot. Per sort es van aixecar alguns avions republicans, i els avions feixistes van desaparèixer volant per l’horitzó. Ja ho sé que això sembla una de les batalletes que els nèts ens deien que solíem explicar sempre els avis, però us asseguro que encara avui el meu amic, Joan Frigola ho segueix explicant, tan aviat amb emoció continguda com també amb un cert aire de diversió. Eren els darrers dies de l’any 1938, i com que la coses es posaven malament, les mares ens van dir que prou. I així es va acabar d’anar a buscar la llet a cal Ranco de Martís. Tot això ho he recordat veien la foto de l’ou. L’ou d’una gallina de cal Ranco que m’ha fet recordar aquells temps que com aquell refrany que diu allò de veure’s com un ou entre dues pedres, m’ha portat a parlar d’uns temps plens de gran estretor i dificultats. Ai, l’ou!.