dijous, 11 d’abril de 2013

La dolça Sara

Sara 1.- Dolça, atractiva, manyaga. Ens agradava besar-la i sentir com es fonía la seva dolçor a les nostres boques. La saborejàvem queixalant-la amb fruïció. No ho podíem fer sempre. Però la seva dolçor ens arribava els dies festius. I l’oloràvem després de dinar. Oh, dolça Sara!. La contemplàvem a l’aparador de can Mingurell del carrer del Mercadal. I també a can Poc i Bo i a les altres confiteries (can Boix, can Figueres, can Mercader, can Ciurana, can Boadella, i quan érem petits petits, aixafant els nassos als vidres del “colmado” de can Nitu Raspa). Però aquella Sara encara no la podíem haver. La vèiem enlairada al costat dels xuixos i els braços de gitano, de les marengues, dels barratets i de les “palpitacions” ennatades. I quan ja èrem més grandets, sorgia “altiva” al costat dels braços enxocolatats que el pastisser Manel Soler els hi endinyà el nom de “Kubala’s” perquè ens endolcíssim pensant amb els gols del jugador del Barça. Sara 2.- Era “la hija del posadero” de “Los Partorcillus de Bañolas”. Parlàvem de la dolça Sara però no la vèiem mai. On és la Sara?. L’esclau Uriel li cantava un “romance” amb un ram de flors a les mans “apretat” en el seu cor. Oh, Sara! “Mi dulce Sara!!” i allargava el cant amb un “Busco tu amor, Busco tu amoooor!”... Però la “dulce Sara” no es veia ni en forat, ni en finestra, ni tan sols per la “pasarela” que baixaven els angelets. Vam tardar molts anys a veure sortir la dolça Sara darrera la cabana dels pastors, contemplant al seu estimat esclau Uriel. Aquella Sara ja era una mica nostra. Ja parlava en català i ja podia abraçar-se amb l’esclau que no estava de martingales ni de poms de flors recollides al mig de l’arena del desert. Oh, Sara, quants anys que vas tardar de sortir d’aquell desert de l’obscurentisme!. T’he acompanyat molts anys camí de Betlem amb el teu estimat Uriel. Ara sí que ets la dolça Sara! Sara 3.- Al cinema hi sortia una altra Sara. També era dolça. I quan èrem joves ens vam enamorar d’aquella dolça Sara que sortia fent papers secundaris en “locuras de amor” espanyoles plenes de barbes postisses, mirinyacs i escotets agradables. Era jove, bella, i dolça. Però se’n va anar a Jolívut per fer d’índia, gràcies a un director de westerns que ens entusiasmaven. No era res d’estrany. La Sara era molt dolça. Llavors se’n va anar a Mèxic. I allí va ser una dolça Sara ploramiques en moltes pel.licules que aquí mai van arribar. La volien a la “España de las maravillas”. Per cantar cuplés. Mentre els seus “cameramans” descobrien que la dolça Sara es podia engolir posant la càmera dins la boca oberta per mostrar la campaneta de la gargamella. Que en sabia de cantar la dolça Sara!. Aixó ho deia tothom. Menys la Raquel Meller, la cupletera que amb el seu cant havia encantat a Charles Chaplin qui va posar la música de “La violetera” a “Llums de la ciutat”, una de les seves millors pel.licules en els temps del cine mut. Inoblidables Sares.- A la gent gran ens han deixat bons records de joventut. Ara, les mirem de lluny. Perquè algunes són massa enmantegades. Però ahir, avui i sempre ens ha agradat contemplar-les fugaçment a la petita pantalla, i a les aparadors de les pastisseries sobrealçades entremig de xuixos, brunyols, lioneses, sant-marcs, mousses de llimona, maduixa i altres delícies d’aquelles de “mira’m i no em toquis”. I, evidentment veure cada any desfilar les Sares cap als envitricollats camins d’una cova de Betlem prefabricada per l’escenògraf “Xarito” Pep Oliver i ben muntada per en Koko i el Bon Gitano. El pròxim dia que ens trobem els hi portaré una dolça Sara amb barreja de ratafia. Hip, hip, Hurra!!.