dimecres, 17 d’abril de 2013

Llibres, llibres, i més llibres!

Ja som a Sant Jordi, la que per molts anys ha estat Diada del Llibre, i la que voldríem que fos una festa “in eternum” i “per in saecula secuolorem” sense “amén”. Però... hi hauran en el futur, llibres per fullejar?. Això ja és més dificil de preveure. De moment, contemplo uns grans paquets amb llibres que un amic se’els ha tret de casa seva perque sigui jo el que els porti al magatzem de Mans Unides ubicat al meu carrer, per posar-los a la venda en les parades que un parell o tres de vegades a l’any instal.len a la plaça Major. Llibres que en el seu temps van costar un ull de la cara i que ara els vendran a un euro i fins i tot abandonant-los a cèntims d’euro. El fi és ben caritatiu. Els he tingut empaquetats durant tres setmanes a la porta de casa. Són volums d’una enciclopedia de bricolatge. Ja no interessen. Hi ha persones que passen per davant de casa, veuen els paquets i ni s’aturen a mirar-los ni se’ls hi acut d’agafar-los i emportar-se’ls, cosa que seria d’agrair. Ara ja no necessiten llibres per instruir-se ni per ser manyosos. Fora paperassa!. Gairebé tothom, petits i grans, tenen pantalles a les seves cases. Des del més petit de la casa fins als avis resclosits com jo mateix. Però encara segueixo amb el paper, en combinació de lectura pantallesca. Sóc dels que em vaig entristir aquell any 1960 quan cap a finals de la dècada dels anys 60, en una sessió del Cine Club Banyoles vaig veure aquella escena de la cremada de llibres en el film de François Truffauth “Fahrenheith 451” basada en la novel.la de ciencia-ficció de Ray Bradbury. No ho puc oblidar. I per Sant Jordi aniré a la plaça Major. Per comprar i guardar llibres. Per seguir la tradició. I un cop llegits i fetes les reflexions, no sabré pas on posar-los. La meva esposa em diu que els llibres em treuran de casa. On aniran?. Uns, a l’Arxiu de la Ciutat; altres a la biblioteca del Centre d’Estudis Comarcals, i... i els altres, a on?. Ooooh”. Quina ombra la del Fahrenheith de Ray Bradbury!. A la campanya d’aquest any se’ns diu que comprem almenys un llibre. Doncs, apa, som-hi!. Comprem un llibre, i si pot ser dos o tres. Però que no siguin com aquests que molts se’ls treuen de casa. Que siguin bons llibres. Per guardar com un tresor. I si pot ser, per llegir-los i rellegir-los. I no per posar en els prestatges “per fer bonic”. Aquest any, com de costum contemplaré i repassarè els llibres de les parades a la plaça Major, amb especial dedicació en els d”ambient banyolí”. Hi haurà “La cortina de saca” d’en Miquel Aguirre, que com saben els lectors xiscagardians que em segueixen, la seva lectura em va entusiasmar i també emocionar ja que em semblava que tornava a recòrrer els carrers d’una Banyoles que vaig viure a la meva infància, i que el nostre cap xiscagardià ha sabut descriure tan bé que fins i tot me l’ha fet rellegir perquè em semblava que em trobava al carrer de la Porta dels Turers, caminant com aquella criatura que llavors jo era, i aplastant el nas en els vidres de l’hotel Flora per contemplar els rostres de les persones que sopaven en una taula grossa ben parada, comensals “de rostres galtavermells, opulents, envernissats pel goig del bon menjar, riallers, i panxes a punt de sobresortir de les armilles”. Escoltant a Jordi Galofré per la tele banyolina a l’espai de “La tribu” que durant tants anys va conduint amb paciència saviesca en Jordi Xena, i seguint la seva informació de producció bibliogràfica banyolina 2012/2013, referint-se només a la novelística (o com en diem ara “llibres de ficció”) amb Banyoles com a fons (els llibres de història local ja els tinc guardats en el meu arxiu), m’interessa molt especialment “Una dona d’aigua”, de la Núria Esponellà. La Núria és una escriptora excel.lent que sap passar de la poesia a la narració amb una expresió gairebé de “ritme cinematogràfic” que ens va deixar barratibats a “Rera els murs” (premi Néstor Luján 2009). Com també ens va deixar admirats a tots els que vam assistir a la presentació d”Una dona d’aigua” al Museu Darder, on a més més va saber muntar un “show” amb el lliurament d’unes pomes de tan bon gust i dolçor com espero que deurà ser la seva poética novel.la d’”intriga psicològica”ambientada entre Banyoles, París i Barcelona a finals del segle XIX. El que no va ser gens poètica va ser la passejada que vam fer pel Barri Vell quan, mentre estava gestant la història del llibre, amb el bloc a la mà, l’escriptora anava fent els apunts en que jo, convertit en guia estrafolari li anava comentant el poc que sabia dels llocs per on estàvem passant. La informació més adequada ja la va trobar en els llibres de història banyolina que li vaig deixar i molt especialment de les informacions de Josep Maria Massip, que en sap molt més que jo, i de tota la més necessària que des de l’Arxiu de la Ciutat li va oferir el remenador oficial de paperassa, en Josep Grabuleda. Totes aquelles informacions devien passar pel cap de l’escriptora que les passaria en el seu estudi amb una gran estesa de paperam per ficar-se en el seu pap la Banyoles dels temps d’en Darder, dels metges i dels pocs estudiosos banyolins del segle XIX, i molt especialment -segons alguns comentaris crítics- dels personatges que flueixen del prodigiós magí de Núria Esponellà que a Banyoles se sent ben propera a la naturalesa que l’ha envoltat entorn de la població i del nostre estany que –segons ha confessat- simbolitzen les emocions dels personatges que ha creat.