dimarts, 28 de maig de 2013

100 anys de futbol banyolí

Magnífic espectacle el que ens va oferir en “Mantu” en motiu dels 100 anys del futbol banyolí. A l’auditori de l’Ateneu hi va muntar un homenatge-espectacle que ens va deixar a tots garratibats. En Miquel Torrent s’ha convertit en un showman intel.ligent, diligent, amatent i apassionadament conduent al fi que es proposa amb el seu bon coneixement. Ara li ha tocat el futbol, que ell, com molts altres banyolins també hi va deixar petja en els temps en que deia als seus amics que volia jugar tan bé com en Mantu, que si no vaig errat em sembla que era un jugador de l’equip del Girona. I Mantu per aquí i Mantu per allà, vet aquí que va quedar batejat com en “Mantu”. Vam gaudir molt en aquest espectacle que ens va oferir en Miquel Torrent, i molt particularment vaig fruir en la sorpresa “teatral” que van brindar-li l’Ingrid i en Dudi que van aparèixer vestits de futbolistes per a gaudi de tots els assistents a la sessió del CD que tant bé ha sabut muntar en motiu d’aquest Centenari. Ho diu prou bé ell en el llibret que acompanya el CD. “ Espero i desitjo que tota la gent a qui agrada el futbol i que està lligada d’una manera o altra a la celebració d’aquest centenari, pugui gaudir, confortablement assegut al sofà de casa seva, de les més de mil fotografies d’aquests 100 anys de futbol a Banyoles. Jo m’ho he passat bé buscant-les i parlant amb més d’un centenar de persones que amablement m’han obert les portes de casa seva, m’han deixat accedir a una part important de les seves vides, per poder configurar aquest CD històric. Per molts anys!”. Gràcies, Miquel. Si: jo també t’haig de donar les gràcies, perquè m’he passat unes bones estones assegut al sofà de casa contemplant aquest bé de déu de futbolistes, i també hi he pogut veure amics que en el llarg dels anys van jugar a futbol. I alguns que, com tu, van saber combinar les dues aficions del futbol i el teatre, com en Maurici Garcia (en Lei) que l’he vist vestit de “referee” i amb el “botiquín” a les mans, molt abans de que el dimoni dels Pastorets ens lligués a tots dos – ell d’alcalde Borrego, i jo mateix del pastor Bato-. I també, emocionar-me de debò amb la contemplació de les fotografies antigues dels vells equips en els que algunes d’elles van passar per les meves mans per col.locar-les a la secció de “retrats arnats” de la revista banyolina. Fotos que com les que has posat en el DVD també m’han fet emocionar en veure que en aquesta llarga patulèia de futbolistes no solament hi he vist amics sinó també gent de casa, ja que almenys n’he comptat tres o quatre que han quedat ben retratats com a “futbolerus”. Fins i tot hi he vist un jove porter amb la pilota a les mans que mira com són les coses, era el meu pare. Gràcies amic!. Visca el futbol banyolí!. I que per molts anys pugui seguir!.

dimecres, 22 de maig de 2013

La desaparició del "macho ibérico"

“A l’any 1970, el cine espanyol va aconseguir un gran éxit comercial amb la comèdia “No desearàs al vecino del quinto”. La comèdia sexy espanyola era allò més autàrtic i inexportable dels diversos subgèneres (spaguetti westerns rodats a Almería, subcinema de terror o d’aventures tarzanesques). Tant el western com el film de terror, rodats a corre-cuita i amb pressupostos reduidíssims, van nèixer a Espanya concebuts fonamentalment per a l’exportació. La comèdia sexy, en canvi, havia nascut a conseqüencia de les restriccions eròtiques de la societat espanyola i era succedani del cinema explícitament eròtic i desinhibit, rodat i projectat a altres països. Així, una pel.licula com “No desearàs al vecino del quinto” va atraure massivament el públic amb “l’atrevida” promesa d’una història homosexual. Aparentmemt era així, i el públic va riure molt amb l’afeminament caricaturesc d’Alfredo Landa, però com que la censura vetllava per la “moral pública española”, al final de la pel.licula s’haurà de revelar que “tot és pura simulació” i que en realitat Alfredo Landa era “muy macho”. Aquest text que acabeu de llegir forma part del capítol sobre la censura cinematogràfica en els anys cinquanta que es publica en el llibre “El cinema a Banyoles” que serà presentat el dissabte dia 8 de juny a les dotze del migdia al Museu Darder de la nostra ciutat. Hi esteu tots convidats. A banda d’aquest aspecte sobre la censura a Espanya, haig de dir que Alfredo Landa que acaba de morir a l’edat de 80 anys era tot un actor que amb “El crack” ens va trencar el cor. I que en el pas dels temps ens oferiria excel.lents creacions deixant-nos especialment la del personatge que va crear a “Los santos inocentes”. El que no sap gaire gent es que Alfredo Landa tenia una especial estima als catalans, ja que a la seva joventut va passar alguns anys a Figueres on hi vivia amb els seus pares. Algunes vegades havia manifestat que allí hi anava en bicicleta, que havia anat al col.legi de La Salle, i que se sabia de memòria l’alineació de la Unió Esportiva de Figueres. Sabia parlar molt bé la nostra llengua i fins i tot cantava el Virolai. Com són les coses!. Qui ho havia de dir d’aquell que en el transcurs dels anys hauria de personificar en el cinema allò que en dirien “el macho ibérico” del cine espanyol!.

dijous, 16 de maig de 2013

"Xucà" la flaona a la xocolata

Assaborint un aromàtic i deliciós cafè en un bar-restaurant gironí m’he entretingut a fullejar una revista antiga amb moltes coloraines en paper satinat que se t’escapa de les mans. I repassant pàgines dedicades a cròniques d’hostaleria gironina hi he reviscut records antics que molts banyolins també podrien fer-se seus, , ja que en el pas dels anys sempre hi ha hagut algú que ha entrat als restaurants de ca la Marieta o de cal Ros, per dir-ne alguns. I m’he aturat sobretot en repassar un article que fa referència a L’Antiga, la granja que abans en deien a can Lletetes, i que va fer-se’n càrrec un matrimoni banyolí: en Narcís Comas i la Teresa Trayter. En Narcís ja havia deixat la fleca del nostre carrer de la Canal, com també el super-mercat de Melianta. Es veu que tot va anar quan van acceptar l’oferta dels que regentaven Can Lletetes convertida en L’Antiga. En Narcís i la Teresa es van quedar el local amb les dependencies i van començar la mateixa línia dels propietaris anteriors. Hi van fer algunes reformes amb la intenció de retornar-hi l’aspecte que tenia en la primera meitat del segle XX. Sembla que la Teresa no tenia gaires ganes de deixar el super-mercat de Melianta, però va reconèixer que la tossuderia del seu marit va ser la fortuna de la seva vida. Som molts els banyolins que hem esmorzat o berenat a l’Antiga d’en Comas i la Trayter, que van saber molt bé atendre la clientela amb el seu servei d’esmorzars. Quan xucàvem melindros a la xocolata desfeta i els hi demanàvem una flaona ho entenien perfectament. Res d’ensiamades” ni “bollos”. Una flaona!. I si ens servia alguna cambrera, només de dir-li “Xocolata desfeta amb una flaona!” ja sabia que el client era un banyolí de cap a peus. L’Antiga es va convertir en un lloc habitual de parada de polítics. I també d’actors de teatre. Perquè davant de l’Ajuntament i ha també el teatre Municipal. Els edils i els “teiatrerus” gairebé sempre es deixaven caure a fer queixalades i xarrupades a aquella cafeteria que els banyolins en dèiem “d’en Comas i la Trayter”. Ara, aquest avi que escriu, encara s’hi deixa caure de tant en tant, quan després de les analítiques en dejú es troba amb altres banyolins que com ell són xarrupadors de xocolata i els hi demanem “amb una flaona, si us plau”. I et responen: “Que és una flaona?”. No vol pas dir un crusant?. “- No, no, no em vingui amb banyuts”, vull una flaona per xucar a la xocolata”. “Deu voler dir un “sequillo”. “Una flaona!. I ben grossa si pot ser”. Als avis banyolins ja no ens entenen. I pensar que les flaones ja es feien a les cuines del Monestir, i tant els banyuts, com els cairuts i els rodons se n’havien fet un tip de menjar-ne. Però això és tan llarg, tan llarg, que val més que ho deixem còrrer. Un cop he acabat d’escriure aquesta flaonada, surto, i me’n vaig a la fleca a comprar una flaona. Tampoc m’entenen. Els hi hag de dir una enciamada com si fos un manat d’enciam?. M’han dit que ja procuraran d’arreglar-ho. A veure si algún dia podem veure un rètol que digui: “Tenim flaones”. Avui, la meva dona ha fet xocolata desfeta. Assaborint-la, tanco els ulls i retorno a la meva infància. En els llunyans temps de la xocolata Mas, de la Torras i l’Amatller. I de les flaones que compràvem a can Gepet, a cala Miquela, a can Feliu Pagés... I a can Boschmonar i can Boix de la plaça dels Turers; a can Mercader i a can Carbó de la plaça Major, a can... Deixem-ho. Ja he fet el meu article setmanal. Us desitjo un cap de setmana ben enxacolatat. I sobretot, entreu a alguna pastisseria a comprar una “flaona”. Ja em direu si heu trobat alguna pastissera que us hagi entés.

dilluns, 13 de maig de 2013

Soms atlètics.



Avui, més que mai, toca parlar de l’Atlètic. És deixadesa nostra no haver-ho fet més en aquests darrers mesos. Avui toca.
En primer lloc dir que el nostre club de capçalera és i continuarà sent el millor club del món. Perquè és el nostre i això no ho pot dir cap altre. Dit això, comentar quatre coses per intentar col·laborar a posar les coses a lloc.
Els primers passos de l’Atlètic, això com la seva consolidació i posterior consagració, es van fer en convivència amb la derrota. En dona fe qui pel cap baix fou l’encarregat de treure la pilota de dins la porteria i tornar-la al mig del camp uns centenars de vagades. Perdre ens va unir, ens va fer grans i ens va fer molt humils. Tant, que ningú com l’Atlètic podia parlar de la dolçor de l’empat.
Ahir m’explicaven que en la nostra visita a Tortellà de dissabte la cosa no va anar bé. Que gent que no ens conegui i que veiés el que va passar podria arribar a creure que l’Atlètic és una altra cosa. Dissabte, gent que no és genuïnament taronja ni conviu amb els seus valors ens varen fer quedar malament, i això sap greu.
Sap greu per aquells jugadors  que apostaren per un equip que sense guanyar gairebé res (esportivament parlant), volent formar part de la nostra família. Sap greu per aquells jugadors que aquesta temporada han vingut a ajudar a apuntalar el projecte. Sap greu per tots aquells exjugadors que un dia en vestiren la samarreta. Sap moltíssim greu per en Ditus que sacrifica cada dissabte la seva cita amb el megàfon i l’afició per assumir de forma inapel·lable el rol d’entrenador, amb exemplar actitud i seriositat. I amb en Ditus, en Nito , en Lari i l’Ernest. No cal dir que tampoc s’ho mereixen ni en Runi i la seva junta. Ells millor que ningú saben que allò no tingué absolutament res a veure amb el club que fundaren fa més de 6 anys.
Però per qui més greu sap tot plegat, és per l’afició. Per la nostra afició que és sense cap dubte la millor del món. Per en MarcMu i la penya Atlètics. Per tota aquella gent omple el nostre estadi de forma desenfadada i sense més missió que la de passar una bona estona amb els amics de l’Atlètic.
El resultat és el de menys, com sempre. Avui és dia de recordar la grandesa de la gent que forma aquesta gran família. Avui és dia de dir que no acceptarem que ningú embruti el nostre bon nom. De recordar que aquest club té uns valors de convivència molt clars i qui no els comparteixi no hi pot tenir cabuda. Perquè com ressona al nostre estadi: “Ser dels que guanyen és molt fàcil, però ser de l’Atlètic és molt millor”.
Amunt Atlètic, collons!

divendres, 10 de maig de 2013

Passen coses grosses



Un dia algú escrigué en aquest blog: “a Banyoles, a vegades no passa res” i és cert. De vegades no passa rè, però d’altres passen coses molt grosses i ningú ho diu, per això avui ho faig jo. A Banyoles passen coses tan i tan grosses que fins i tot sabent-ho molta gent, ningú diu res. A vegades ho sap tothom menys qui ho ha de saber... O potser ho sap i es carda el longuis... A Banyoles sembla que ningú sap res fins que algú carda el crit al cel. És llavorens  que tothom es fa el puta dient que ja fa temps que ho sabia. Perquè no ens enganyem, a Banyoles costa cardar l’esquellerinc al gat. Sembla com si a qui hi hagués de cardar mà ja li anés bé que a aquest poble es vagi fent. Com si malgrat el que passa, que mira que arriba a ser gros, el que importa és anar tirant i qui dies passa, anys empeny.
A veure, que Banyoles és casa nostra i ningú com Xisca de Gardi la defensa, però ens emprenya saber que hi passen coses tan grosses i que no serà fins que peti tot que els qui poden faran veure que fa temps que hi van al darrere.
Perquè som tan ben parits que tenim el segon a molt distància, que si no fos per això, pudé Banyoles no seríem els millors del món, i tot per culpa d’aquestes coses que passen.  I ara algú dirà que aquet en Samora és un tiquismiquis, que son coses que passen a tot arreu. I si, pudé si que passen a tot arreu, però les coses grosses que puguin passar a Torremolinos, per dir, a mi se’m en pixen. Però coses tan grosses... i a Banyoles... mare de Déu senyor... Què vos que hi faci... m’emprenyen. I molt.

dijous, 9 de maig de 2013

Diana Durbin

Qui ho diria que aquesta dona que ha mort fa pocs dies a l’edat de 91 anys va ser la que a la nostra adolescència ens encantava a tots els espectadors en les ensucrades pel.licules que es projectaven a la pantalla del pis de dalt del vell cinema Mercantil!. Era la “noia prodigi” de les pel.licules de la Universal Pictures, que l’empresari de can Xampinya en tenia la exclusiva. Diana Durbin ja era molt famosa arreu del món , però aquí no van arribar les seves pel.licules fins que es va acabar la guerra civil. La primera va ser “Loca por la música”. Oh, quin èxit! Tothom en parlava dient: “ que maca, que dolça, quin prodigi, quina meravella la veu d’aquesta noia de 15 anys. Canta com els àngels!”. Va fer cap a una vintena de pel.licules, i en Xampinya en col.locava sempre alguna en la programació de la festa major. Tot Banyoles anava a veure “la pel.licula de la Diana Durbin”. Si no cantava la Diana Durbin a la pantalla de can Xampinya semblava que no era “Sant Martirià”.. En la primera pel.licula de “Loca por la música”, aquella mosseta va tenir sort de cantar l’Ave Maria de Gounod, amb la participació de la gran orquestra de Leopold Stokowski que al mateix temps ens va oferir la “Rapsòdia Húngara”, de Listz. En els anys següents, l’orquestra La Principal de La Bisbal ens la tocava, any darrera any, amb bombos i platerets, en els inoblidables concerts de “cafè, copa i puro” que Conrad Saló no començava a dirigir fins que acabés la xerrera del públic que seguia remenant culleres a les tasses de cafè, envoltat de la fumera “purífica (“de “puros” festamajoners) i cridant als cambrers perquè els servissin la copeta de conyac o del saborós anís del mono matafalugat. Diana Durbin va fer cap a una vintena de pel.licules i fins i tot va rebre un Oscar, essent la dona més ben pagada, per darrera de Bette Davis. Diuen que tant Winston Churchill com Benito Mussolini eren els seus admiradors, i fins i tot la tristament famosa Ana Frank tenia una foto penjada a la paret de l’amagatall. Les pel.licules que recordo haver vist amb Diana Durbin són, a mès de l’esmentada “Loca por la música”, les següents: “Mentirosilla”, “Tres diablillos”,”El primer amor”, “Princesita”, “Reina a los catorce años” i... moltes més. I sempre, sempre, les seves pel.licules omplien la sala del vell Mercantil en els anys en que eren programades per Pere Vaqué. La competència de l’altre cinema banyolí – el cine Moderno (de l’Enriquet sabater i compositor sardanístic) va tenir sort de tenir en exclusiva les pel.licules de la Metro Goldwyn Mayer, i allí a la seva pantalla hi sortia en Mickey Rooney que feia riure al costat d’una noia que també cantava – i molt més bé que la Durbin-. Aquella mosseta que festejava aquell tap d’ampolla que era en Mickey Rooney ens emplenava molt més de joia. Es deia Judy Garland, i en les seves primeres pel.licules sortien tots dos cantant i ballant entre les rengleres de les noies que aixecaven les cames tal com manaven les coreografies de les pel.licules de la casa del lleó. Aaauuugh!.

dimecres, 1 de maig de 2013

Un cinema d'imatges estrafolàries

Llegint un article de Manuel Cuyàs a El Punt-Avui m’assabento que el bar Sandor de la plaça Francesc Macià de Barcelona ha tancat. Vet-aquí un bar en el que recordo que hi vaig passar més de dues hores esperant una persona que no acabava d’arribar. D’això ja deu fer ara uns 20 anys. Tot va anar quan em vaig engrescar amb el cinèfil banyolí Josep Puigvert, amb botiga de foto i vídeo a Cassà de la Selva, qui em va oferir fer un personatge en un curt-metratge que s’havia de rodar a Banyoles amb exteriors a Mieres i per aquells dalts de muntanyes del Golany. En Puigvert tenia la dèria de contractar a l’actor de teatre professional Carles Canut que en aquells anys es deixava veure molt sovint per la pantalla de TV3. I aquest ens va dir que podríem trobar-nos al bar Sandor de la plaça Francesc Macià de Barcelona. I ja ens teniu a nosaltres dos cap al Sandor a l’hora establerta que era a les vuit del matí. Vam ser puntuals, vam esmorzar, van passar quarts i hores i en Canut no es presentava. Quan ja teníem gana per dinar, aleshores, amb tota la seva grandària va traspassar la porta el panxut Canut. Hola, que tal, i que feu per Banyoles?. “Noi!”, diu al cambrer, porta’m l’esmorzar”. Li porten el que va demanar, i amb tranquilitat va deixar-nos parlar. I ell, que si Banyoles està molt de moda amb tot això del negre i dels Jocs Olímpics i que... Que si, que tot va bé, però el que hauria d’anar més bé és poder engrescar a en Canut perquè intervingués en el rodatge de la pel.licula, però no hi hagué res a fer, per més que esmentéssim el nom d’algunes persones que es farien càrrec de l’equip tècnic, en les que Canut havia col.laborat. Per endavant, ja ens adonàvem que l’actor ens faria figa ja que no hi havia prous pristrincs per a fer-lo engrescar. Això de col.laborar sense tocar-ne de calents... doncs, “no, nois, i a més aquells dies tinc un rodatge i d’això i d’alló”, i que s’hi tomba i que s’hi gira i “que no puc, ho sento...”- Doncs, moltes gràcies Canut, salut i força a l’ídem!. I apa, adèu, i ja en buscarem un altre. Un cop traspassada la porta del Sandor, vam continuar seguint la nostra cerca d’actors “professionals”, i com que en Puigvert estava ficat en la URC (Unió de Realizadors Cinematogràfics de Girona propiciats per l’entusiasta Lluis Valentí) i era un dels que ajudava en tot aquell maremàgnum del cinema amateur gironí, es va poder aconseguir “fitxar” a un director de cinema que els del Cine Club Banyoles recordàvem de quan es va presentar la seva pel.licula “Noches de vino tinto” a la nostra ciutat. Em refereixo al portugués José Maria Nunes que es va iniciar a l’Escola de Cinema de Barcelona. Nunes es va engrescar per fer d’actor, i així amb ell vam poder rodar les primeres escenes a la Llotja del Tint. El més curiós de tot aquella moguda cinematogràfica va ser que en el meu domicili s’hi va disposar la sala de maquillatges, i a la perruqueria que tenia oberta la meva esposa hi van passar per les seves mans els caps dels actors així com els maquillatges que anaven càrrec de la meva filla. Allò va ser una invasió, i tots els tècnics, actors i actrius van passar de la sala de maquillatge del carrer Major a quatre passes de la sala de rodatges del Tint. M’allargaria molt si em posés a descriure les moltes anècdotes d’aquell rodatge. Em limitaré només a dir-vos que em va tocar fer el paper d’un carter rural que es va fer un tip de pedalar en bicicleta per Mieres i en arribar davant d’una masia mig enrrunada, en asseure’m en un tamboret tapat i mig corcat, amb el meu pes vaig aixafar el tap i en va sortir un eixam d’abelles que no vaig tenir més remei que tornar a pujar a la bicicleta pedalant a marxa forçada com un desesperat amb mig eixam brunzint al meu darrera. Llàstima que en aquells moments no hi hagués cap càmera per a rodar, ja que aquella fugida hauria estat com una seqüencia del vell “cinema verité”. En els rodatges en exteriors hi ha bons grapats d’anècdotes per a riure. L’Albert Serra, -que aquest sí que és professional- podria engrescar-se a escriure un llibre sobre les moltes facècies que ell deu haver viscut. Apa, Albert!, ànim!. I no et posis tan seriós. Que encara tots recordem quan ens vas fer esclatar de riure amb les estrafolàries imatges a la barberia de can Masilla molt abans de que et ploguèssin premis pels festivals de “per qui i per llà”, de l’estranger, o com deia un meu amic, “de més lluny de l’estranger”.