dijous, 9 de maig de 2013

Diana Durbin

Qui ho diria que aquesta dona que ha mort fa pocs dies a l’edat de 91 anys va ser la que a la nostra adolescència ens encantava a tots els espectadors en les ensucrades pel.licules que es projectaven a la pantalla del pis de dalt del vell cinema Mercantil!. Era la “noia prodigi” de les pel.licules de la Universal Pictures, que l’empresari de can Xampinya en tenia la exclusiva. Diana Durbin ja era molt famosa arreu del món , però aquí no van arribar les seves pel.licules fins que es va acabar la guerra civil. La primera va ser “Loca por la música”. Oh, quin èxit! Tothom en parlava dient: “ que maca, que dolça, quin prodigi, quina meravella la veu d’aquesta noia de 15 anys. Canta com els àngels!”. Va fer cap a una vintena de pel.licules, i en Xampinya en col.locava sempre alguna en la programació de la festa major. Tot Banyoles anava a veure “la pel.licula de la Diana Durbin”. Si no cantava la Diana Durbin a la pantalla de can Xampinya semblava que no era “Sant Martirià”.. En la primera pel.licula de “Loca por la música”, aquella mosseta va tenir sort de cantar l’Ave Maria de Gounod, amb la participació de la gran orquestra de Leopold Stokowski que al mateix temps ens va oferir la “Rapsòdia Húngara”, de Listz. En els anys següents, l’orquestra La Principal de La Bisbal ens la tocava, any darrera any, amb bombos i platerets, en els inoblidables concerts de “cafè, copa i puro” que Conrad Saló no començava a dirigir fins que acabés la xerrera del públic que seguia remenant culleres a les tasses de cafè, envoltat de la fumera “purífica (“de “puros” festamajoners) i cridant als cambrers perquè els servissin la copeta de conyac o del saborós anís del mono matafalugat. Diana Durbin va fer cap a una vintena de pel.licules i fins i tot va rebre un Oscar, essent la dona més ben pagada, per darrera de Bette Davis. Diuen que tant Winston Churchill com Benito Mussolini eren els seus admiradors, i fins i tot la tristament famosa Ana Frank tenia una foto penjada a la paret de l’amagatall. Les pel.licules que recordo haver vist amb Diana Durbin són, a mès de l’esmentada “Loca por la música”, les següents: “Mentirosilla”, “Tres diablillos”,”El primer amor”, “Princesita”, “Reina a los catorce años” i... moltes més. I sempre, sempre, les seves pel.licules omplien la sala del vell Mercantil en els anys en que eren programades per Pere Vaqué. La competència de l’altre cinema banyolí – el cine Moderno (de l’Enriquet sabater i compositor sardanístic) va tenir sort de tenir en exclusiva les pel.licules de la Metro Goldwyn Mayer, i allí a la seva pantalla hi sortia en Mickey Rooney que feia riure al costat d’una noia que també cantava – i molt més bé que la Durbin-. Aquella mosseta que festejava aquell tap d’ampolla que era en Mickey Rooney ens emplenava molt més de joia. Es deia Judy Garland, i en les seves primeres pel.licules sortien tots dos cantant i ballant entre les rengleres de les noies que aixecaven les cames tal com manaven les coreografies de les pel.licules de la casa del lleó. Aaauuugh!.