dilluns, 13 de maig de 2013

Soms atlètics.



Avui, més que mai, toca parlar de l’Atlètic. És deixadesa nostra no haver-ho fet més en aquests darrers mesos. Avui toca.
En primer lloc dir que el nostre club de capçalera és i continuarà sent el millor club del món. Perquè és el nostre i això no ho pot dir cap altre. Dit això, comentar quatre coses per intentar col·laborar a posar les coses a lloc.
Els primers passos de l’Atlètic, això com la seva consolidació i posterior consagració, es van fer en convivència amb la derrota. En dona fe qui pel cap baix fou l’encarregat de treure la pilota de dins la porteria i tornar-la al mig del camp uns centenars de vagades. Perdre ens va unir, ens va fer grans i ens va fer molt humils. Tant, que ningú com l’Atlètic podia parlar de la dolçor de l’empat.
Ahir m’explicaven que en la nostra visita a Tortellà de dissabte la cosa no va anar bé. Que gent que no ens conegui i que veiés el que va passar podria arribar a creure que l’Atlètic és una altra cosa. Dissabte, gent que no és genuïnament taronja ni conviu amb els seus valors ens varen fer quedar malament, i això sap greu.
Sap greu per aquells jugadors  que apostaren per un equip que sense guanyar gairebé res (esportivament parlant), volent formar part de la nostra família. Sap greu per aquells jugadors que aquesta temporada han vingut a ajudar a apuntalar el projecte. Sap greu per tots aquells exjugadors que un dia en vestiren la samarreta. Sap moltíssim greu per en Ditus que sacrifica cada dissabte la seva cita amb el megàfon i l’afició per assumir de forma inapel·lable el rol d’entrenador, amb exemplar actitud i seriositat. I amb en Ditus, en Nito , en Lari i l’Ernest. No cal dir que tampoc s’ho mereixen ni en Runi i la seva junta. Ells millor que ningú saben que allò no tingué absolutament res a veure amb el club que fundaren fa més de 6 anys.
Però per qui més greu sap tot plegat, és per l’afició. Per la nostra afició que és sense cap dubte la millor del món. Per en MarcMu i la penya Atlètics. Per tota aquella gent omple el nostre estadi de forma desenfadada i sense més missió que la de passar una bona estona amb els amics de l’Atlètic.
El resultat és el de menys, com sempre. Avui és dia de recordar la grandesa de la gent que forma aquesta gran família. Avui és dia de dir que no acceptarem que ningú embruti el nostre bon nom. De recordar que aquest club té uns valors de convivència molt clars i qui no els comparteixi no hi pot tenir cabuda. Perquè com ressona al nostre estadi: “Ser dels que guanyen és molt fàcil, però ser de l’Atlètic és molt millor”.
Amunt Atlètic, collons!